El deute

S'estava passant la ma pels cabells mentre mirava amb ulls perduts el terra d'aquella vella i rònega taverna quan va notar que algú li havia tocat la espatlla. Llavors va sentir darrera seu una veu que li parlava a cau d'orella:
- No passis esglai, jo la puc curar.
Es girà i mirà al desconegut que va continuar:
- però això te un preu.
- de que parles?.
- parlo d'ella.
- si et rius de mi acabaràs malament.
- porta-la aquesta nit a aquesta adreça.
I li va fer a mans un paper on es podia llegir una adreça escrita amb lletra curosa i bonica.
- qui ets tu?
- un que sap.
Llavors el desconegut es va incorporar i va marxar.

L'home va mirar com el desconegut sortia de la taverna i d'una revolada s'aixecà i seguí els seus passos. Es va apressar i el va poder aturar abans no es fes fonedís entre la multitud que omplia el carrer.
- qui ets?
- ja t'ho he dit, un que sap.
- com es que em coneixes?.
- si m'estàs preguntant pel preu te'l diré ara. Em deuràs un favor que m'hauràs de pagar quan i com jo vulgui i que no podràs negar-me de cap de les maneres sigui el que sigui el que et demani.
Llavors prosseguí:
- pensa-ho i si hi estàs d'acord em portes la dona aquesta nit.
Dit això es va desfer de la ma que es repenjava en la seva espatlla, li donà la esquena i va desaparèixer entre la gent.

Eren les nou del vespre quan va sonar la campaneta d'aquella antiga però encara llustrosa casa.

L'home anava embolcallat amb una capa amb masses pedaços per poder donar gaire bona impressió, l'acompanyava una petita figura arrupida i encorbada que s'embolicava amb un fosc abric que havia vist millors èpoques.

El criat que obrí la porta no els hi va fer cap pregunta sobre qui eren ni el que volien es va limitar a fer una petita reverencia amb el cap i els va acompanyar a una sala plena d'estranys objectes. Un cop allà els demanà que s'esperessin.

Esperaren uns vint minuts que a ell li semblaren una eternitat. Es preguntava que era aquella follia i que renoi feia en la casa d'aquell desconegut, però l'amor que sentia per a ella no el permetia altre cosa que esperar un miracle al que ja feia molt de temps que havia renunciat.

La dona asseguda en la punta d'un sofà de vellut vermell es mostrava reservada i no deia rés, sols esperava.

Va entrar el desconegut i sense mirar l'home ni dirigir-li cap mot es va acostar a la dona i li ordenà que el seguís. Llavors girà el cap envers l'home i li digué:
- vós espereu ací.

A la mitja hora tornaren i dirigint-se a l'home li digué:
-Es curarà. Porteu-me-la cada nit a la mateixa hora.
L'home mirà la dona que semblava encara més arrupida quan van arribar mentre escoltava les paraules entre alleugerit i desconfiat.

Durant trenta dies es va reproduir aquella mateixa escena sense que el desconegut parlés més del que era imprescindible ni permetés cap pregunta de la parella.

Després d'aquells trenta dies la millora era evident, ella semblava vint anys més jove i havia recobrat la joia i el posat. Quan com de costum anaven a acomiadar-se el desconegut digué:
- la curació ja s'ha completat, ara sols es qüestió de temps i de vós senyora, no cal que vingueu més.
Ella el mirà agraïda i preguntà:
- heu estat molt amable i generós amb nosaltres, com us podríem pagar?
El desconegut la va mirar i lentament va respondre:
- ell ho farà per vós.

La dona mirà al seu acompanyant. Aquest es mossegà el llavi inferior amb les dents i va desviar la mirada cap aquell terra de rajola vermella.

En aquell moment ella va entendre que el preu que es tenia que pagar era un d'aquells que hom mai explica a ningú, ni tan sols a aquells amb qui més confies, i una onada de amor i preocupació pel home li omplí el pit.

El desconegut va sortir de la sala i ells de la casa.

El deute s'havia generat i, com tothom sap, els deutes es paguen.