El forat - 12ª part

Un relat de: marco3434

EL FORAT - 12ª part

Dilluns 7 d'agost

El presoner va obrir la porta del calabós, mirà el passadís, avaluà les possibilitats i decidir prendre la única solució possible.

Al cap de breus moments entraren en la cel·la un pilot de soldats armats i es trobaren el cadàver de l'oficial. Es produí molt d'enrenou, crits i ordres confuses i tots tornaren a sortir per buscar el presoner fugit.

El lama presoner es trobava al sostre de la cel·la fent força amb braços i cames contra les bigues del sostre en el màxim silenci possible. Quan tots els soldats varen marxar va baixar, va relaxar el dolorits braços i ràpidament va començar a despullar l'oficial. Uns minuts després en Rimpoché es trobava vestit de soldat xinés. Respirà varies vegades profundament, es tranquil·litzà un mica i sortir al passadís.

La Martina al entrà a la casa va dir-li al Pau "abans de tot vull veure la porta", "¿quina porta?" respongué, "El forat, el pou, la cova, com vulguis dir-li" replicà. En Pau li assenyalà la porta del soterrani. Abans d'obrir-la ja va notar una esgarrifança, però al baixar-hi va ser com posar la ma sobre una olla que estès bullint al foc, les presencies eren tan vives semblava que les podia tocar. Ja en va tenir prou, allò estava molt pitjor del que es pensava.

La Martina va decidir que necessitaria ajuda, i a més a més aquells quatre sabien masses coses com per deixa'ls anar com si no rés. Així millor posa'ls del seu bàndol el més aviat possible.

Es va asseure a la taula del menjador al lloc que en Pau li oferí i esperà que tothom estès ben atent, llavors va començar a parlar "En aquest mon hi conviuen homes i dimonis..." esperà una mica i quan va veure que la escoltaven sense resistència va seguir sense presses "generalment aquest essers no es troben però avui i aquí ens trobem amb una excepció...".

Tot seguit els hi parlar d'aquella, i sols d'aquella, porta; del dimonis i altres essers malignes, de les proteccions que es tenien que observar, del que podia passar si s'obria del tot la porta, del que es tenia que fer per tancar-la i les conseqüències de no fer-ho, en fi tota una argumentació per convèncer aquells homes que la tenien que ajudar.

Curiosament ningú va rebatre-li aquella exposició tan estranya. Era tan inaudita i inversemblant que per allò mateix semblava del tot creïble, sols en Jordi va replicar "i si no volem ajudar-te i marxem que passa". "No passareu per la porta, abans us mato jo mateixa que deixar-vos anar sense acabar la feina" i la seva veu al dir això va ser dura com la pedra. No hagueren més preguntes.

La Martina amb una autoritat incontestable va assignar petites tasques a cada un dels membres del quintet. La feina del Jordi era de acompanyar-la al soterrani per ajudar-la a realitzar alguna mena de ritual.

Per la noia estar al soterrani era una sensació opressiva però tractava de no parar-hi esment, agafà uns guixos de colors i començà a fer un estrany dibuix a terra mentre el Jordi la mirava, era una estrella de cinc punxes dibuixant un pentàgon al mig i encerclada tota ella per un cercle doble. Dins del pentàgon hi va escriure unes lletres i al voltant de la estrella tot de símbols estranys.

Estava mig acotada acabant el dibuix quan va notar una mà que l'agafava des de darrera pel entrecuix mentre una altre ma la agafava per sobre del coll, s'hi va resistir i va xisclar però el Jordi, encara que no gaire alt, era fort i no la deixava anar, ella es revoltava i xisclava.

En aquell moment va entrà el Jaume i no podia creure el que veia, el Jordi estava grapejant la noia, si va acostar i li digué "¿però que recollons fots?", en Jordi li llança una coça al Jaume mentre ella aprofitava per alliberar-se. En Jordi va donar un parell de puntades de peu més al Jaume i va tornar a buscar-la. La noia s'havia retirat fins la paret. Tenia la ma esquerra dins la seva bossa de mà. El Jordi si va acostar i la va agafar pel coll, ella va treure ràpida com un llamp la ma de la bossa i va acostar un aparell metàl·lic al coll de ell i va prémer el botó. Una descarrega de 10.000 volts sobtà al Jordi que va caure en rodó.

"No entenc el que li ha passat, el Jordi no es així" va dir des de terra el Jaume, "aquest no es el Jordi" va respondre ella, "¿que vols dir?", "bé si que ho es, però estava posseït per una ombra que ha fet sortir els seus desitjos mes foscos". Sense més comentari la noia va agafar una corda i el va lligar i estacar a un ferro de la paret i després li va dir al Jaume "ara tu m'ajudaràs a acabar aquest segell provisional, va iniciem el ritual", i tot seguit va treure un gruixut llibre de tapes negres de la bossa i el va obrir,...

Per la nit estava esgotada física i mentalment pel gran nombre de rituals i proteccions místiques que havia creat per tota la casa.

Van menjar tots plegats una mica i es van quedar en silenci escoltant les remors de la casa, finalment es van distribuir les habitacions i anaren a descansar. L'endemà tornaria a ser un dia molt llarg. De fet dormirien si la por els deixava conciliar el son, cosa que no era gens fàcil.

El Jordi estava estacat a un llit però talment semblava una fera empresonada en una gàbia. Li havien tapat la boca amb un drap per no sentir-li els crits. A l'endemà la Martina havia promès fer-hi alguna cosa. De moment aquella nit dormiria lligat.

La Martina decidí que tenia que comentar tot el que havia succeït amb Rimpoché, ell sabria el que s'havia de fer.

La visió del monestir ocupat no va poder ser més descoratjadora, se li va caure l'ànima als peus. Esperava trobar-hi guia i consol, i es tornava a trobar tota sola enmig d'un altre enrenou.

En aquell moment li va arribar una mala sensació. ¡La Clàudia!. Alguna cosa la va neguitejar d'allò més.

Una estona després entrava en el petit apartament que compartien totes dues. La porta de l'apartament estava esberlada i el seu interior tot remenat, va sentir veus al bany i s'hi va acostar.

Hi havia dos policies mirant el cos nu de una noia que estava estirada boca terrosa, era la Clàudia amb la cara encara plena d'aquella crema verdosa que utilitzava tan sovint per les seves neteixes cutànies. La Martina estava desolada i esmaperduda, però la conversa dels policies encara la va treure més de polleguera.

"¡Estava bona aquesta tia!" digué el primer policia, "oi i tant que sí, no es pot negar que tenia un bon cos i un bon cul" va respondre el segon. "Bé com ja han passat el de les proves que et sembla si li donem la volta per veure-la del dret" i sense dir res més la va anar fent rodar amb la punta del peu dret fins que va la noia morta va voltar i va quedar mirant enlaire "renoi, si que estava bona la puta aquesta", "dons em sembla que han dit que era lesbiana" va afegir l'altre policia. "Si m'haguessin deixat a mi segur que la curava" i es varen posar tots dos a riure. El primer policia va acotar-se i li va tocar un pit metre deia "te bon material aquesta mamella" i li picà l'ullet a l'altre.....

La Martina estava fora de sí, sentia com l'ira creixia dins seu i com la bruixa que portava dins demanava venjança.

Si hagués pogut els hagués escanyat allà mateix amb les seves pròpies mans.

En aquell moment sols era un esperit i no podia invocar tot el seu poder, però fins i tot en aquest estat podia fer que aquells dos bretols no oblidessin mai aquell dia, els podia arribar a matar si s'esforçava prou. Podia invocar la maledicció "abracadabra" i alliberar la societat d'aquelles dos deixalles humanes, però es va retenir.

Va pronunciar el mot "migranea" mentre els assenyalava amb el dit del cor, i els policies van notar un malestar general seguit d'un fort mal de cap, llavors els tornà a assenyalar amb el mateix dit i va pronuncià amb veu fonda el mot "desavinença". El primer policia va dir "aparta" i amb una empenta va fer fora a l'altre del seu camí i obrí l'aixeta per refrescar-se, el segon es va queixar i varen començar a discutir i després a colpejar-se fins que un tercer policia va entrar per la porta. "¿Que collons foteu?", va mirar la morta "¿que heu mogut el cadàver?", "fora tots dos d'aquí imbecils" i els va despatxar.

Aquells dos policies tindrien mals de cap tot sovint durant molts i molts d'anys. La bruixa negra se'n havia encarregat que allò fos així. El dolor per inducció nerviosa que els hi havia provocat amb l'encanteri era un com cuc que tot sovint es despertava i que era molt i molt molest. No era pas el primer cuc que creava. Sabia molt bé el que havia fet!.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

marco3434

35 Relats

41 Comentaris

34589 Lectures

Valoració de l'autor: 9.53

Biografia:
Aqui ve la meva petita descripció que podeu llegir, o que podeu ignorar, abans de continuar viatge.

Si heu decidit seguir i heu arribat ací la meva enhorabona. Se us concedeixen 10 punts. Per bescanviarlos podeu consultar la taula que Ron Weasley te penjada a la sala comú de Grifindor.

M'agrada llegir relats i encara més escriure'ls, notar com em cau al damunt la pluja fina, passejar per prats verds i molls, escalfar-me al sol, aspirar l'olor de les plantes remeieres, sentir la grandesa de les muntanyes, escoltar la remor del bosc, deleitar-me amb el so de la veu femenina i fer l'amor amb tendresa.

Si, crec que encara val la pena viure una miqueta més. La mort es un gran dó que ens han fet però la vida és un de més gran encara. Fruim una miqueta més d'aquest calze abans de deixar-ho tot enrere.

Vinga, valents i apa lins.

menfis3434@hotmail.com