MARE

una vegada, una obra de teatre en la qual la protagonista deia que per l'únic que li sabia greu morir-se era perquè quan la seva filla estigués agonitzant ella ja no hi seria per agafar-li la mà.
A mi també m'agradaria haver deixat un paper a la mare dient-li moltes coses que , en vida no li vaig dir.
Un poema precios, Núria. És mereix un 10 com una casa però he deixat de valorar.
Una forta abraçada, poetassa !

Un poema que emana tendresa. Descrius la llarga cadena de l’amor per la mare, el buit que deixa quan ja no hi és. Ja dins la senectut, quan la salut minva i veuen propera la mort la majoria de persones enyoren la mare, cerquen la seva protecció . M’ha agradat molt Núria.
Una forta abraçada

He plorat amb el teu relat, no nomes per els mots del escrit, si no tambe, perque nomes fa una setmane que he perdut a la mare.
Vaig escriure en un paper que vaig deixar dintre del nitxo, que deia. Mare... et faria un peto en cada centimetre de la teva pell malalte.Si en aixo et tornes la vida.
Salutacions

No hi ha res com els braços d'una mare, ningú t'acarona amb tanta tendresa com una mare, m'ha agradat molt.

com es mereix una bona mare

una abraçadeta i espero que ens poguem veure aviat, ja saps !

joan

El plaer més gran que podíem desitjar. Els braços de la mare i també els de l'àvia de mel, fada negra. Tornar al confort de la màxima protecció que ens proporcionaven.
Jo vaig sentir una explosió d'agraïment per la meva mare el dia que ho vaig ser jo mateixa. Crec que a partir d'aleshores la vaig comprendre totalment.
Gràcies, Núria, per haver-nos fet recordar l'escalfor de la nostra mare.
Petonets

Després de trametre't el comentari, vaig pensar en convidar-te a llegir els meus tributs poètics a la memòria dels pares. No sé si els has llegit. Així i tot, te'ls vull fer arribar. Tots estan a la meva pàgina de RC.

Però, si vols,

Mare

Cendra de clavells

Capvespre al cementiri

Una abraçada

Raül

El teu viu desig et converteix cada cop que el sents, en el cor, el pit i el sospir de la teva estimada mare. Mai no oblidarem els darrers instants que vam viure al seu costat. Sé del que parlo. A mi em van quedar els seus precs d’impaciència davant una mort acceptada sense queixa: Fill, si que costa morir-se... o l'acceptació amb un clar somriure, quan apareixien els símptomes de la fiblada final.

La teva mare cridava desesperadament la seva i en aquest crit vas descobrir l’amor veritable d’una mare, i així va quedar escrit dins del teu cor amb sentiments indelebles i perdurables.

Parlem una estoneta, mare. Quantes vegades no hauré fet jo la mateixa súplica!

El teu poema acompanya els meus pensaments, Núria.

Raül

És això la poesia! Unes lletres que transmetin, que dibuixin, que es retingui a la memòria, que transporti,que vibri i posi la pell de gallina. És un sentiment viu el que descrius, malgrat parlar d'éssers estimats que ja no hi són. La brevetat i senzillesa del poema corprèn i m'encanta. Una forta abraçada per a tu i una altra per ta mare, sigui on sigui.

Aleix

és un poema que desprèn calor, estimació, desig de protegir. No et calen moltes paraules ni llargs paraments per explicar-nos aquestes coses que, de tan senzilles com són, a vegades obviem: que l'estimació és feta de petites coses- tan petites, que poden entrar directes al cap i al cor, i no marxar-ne mai.
Una abraçada ben forta, poetessa.

a

als versos encadenats. A veure si podem desar-los sencers en una pàgina apart, tot i respectant les seves individualitats.
Una abraçada.