MANIFESTOS, CONTRAMANIFESTOS D’INTEL.LECTUALS ESPANYOLS.

Quan jo era petit, en plena dictadura franquista prepepera, els més benevolents deien que Espanya era un país en vies de desenvolupament i els més àcids que Espanya era un país del tercer món. A Europa occidental era una frase comú allò de que Àfrica començava als Pirineus i els immigrants espanyols a Suïssa, Alemanya o França eren tractats si fa no fa com avui són tractats a Espanya els immigrants africans o asiàtics. En aquell país de terror i insomni l’índex d’analfabetisme era un dels més grans del món occidental i probablement el més grans d’Europa.

Les coses, però, han canviat. Avui Espanya és un país absolutament democràtic, sense gens de corrupció, sense pobresa i un dels més cultes del món i sense cap mena de dubte el més culte d’Europa. La prova d’aquesta darrera afirmació – que potser pot semblar agosarada d’antuvi – és la quantitat inaudita d’intel.lectuals espanyols que van sorgint aquí, allà, més aquí i més enllà. De debò que no crec que hi hagi cap país al món amb tant intel.lectuals per capita com Espanya. Potser allò d’Unamuno de que inventen ellos, continua sent veritat, però avui és una veritat contrastada mundialment que ningú no pensa més que els espanyols. Espanya ha deixat de ser la reserva espiritual d’occident per a passar a ser la reserva intel.lectual d’occident. Poca broma.

En aquest al•luvió impressionant d’intel.lecte i d’intel.ligència hom entén perfectament que sobre el tema català – aquest tema atàvic tant emprenyador que Franco pensava haver resolt d’una vegada per totes i resulta que encara va ser massa tou – sorgeixin mil manifestos intel.lectuals d’espanyols demandant el cap dels catalans, els òrgans reproductors, els pulmons o la cartera. És normal que hi hagi un debat entre tants caps pensants hispànics sobre què fer amb nosaltres i això ens hauria d’honorar perquè no tothom qui vol esdevé matèria dels seus il.lustres pensaments.

El que més em desconcerta com a català ignorant, endarrerit i ranci és que, entre tota l’enorme massa d’intel.lectuals espanyols, no hi hagi ni una colleta, ni un petit grupet, ni un ínfim reducte que es manifesti simplement per a que els catalans poguem decidir el que majoritàriament volem decidir. Jo no crec que això sigui així perquè ells siguin egoistes, ni perquè ens vulguin cap mal. Simplement a les seves milions de càtedres han arribat a la conclusió que els catalans som un poble de rucs, un poble de ximples, un poble d’ignorants i, per tant, no som capaços en absolut de decidir el que ens convé i, per tant, el més sensat és que decideixin ells per nosaltres i així els catalans anirem bé.

Davant tant d’intel.lecte i de tanta generositat no sé de què us queixeu, gent!