Mancança i anhel, en buit vers

Que immens l’abast trencat d’un saber esquerp,
egoista, poc amable,
que s’amaga rere ombres de més saber fals,
que s’amaga per no dir que no sap més.

Així és el meu jaç estimbat cada cop que hi jec,
obtús, reclòs, inquietant de silenci fred.
Sóc jo qui ha de trencar quietuds de meva ment
desnivellada, sense frens en algun pas,
esperant veure gelades les paraules que no bec.

I escric, sense més excuses
que trobar-me a mi mateix
en línies tosques, gruixudes,
poc afilades de saviesa o saber.

És només el goig de la ploma,
de traduir en matèria pensaments,
d’abstreure coses impossibles
sobre el cel dels mots rogents.

És només l’ànim, la vanitat
d’immortalitzar-me en vers,
de visualitzar-me l’ànima,
de conèixer-me per dins, de ser essent.

Avorrides les alienes mirades
escorcollen meus versos sense anhels,
buits de curiositat iniqua,
buits de freds o calors dels desperts.

Només felicitar les hàbils maniobres
buides, repeteixo, de saber,
elogiar la ploma dormida
que moc feble fent gala d’un no-res.

I és el que he dit, res, en aquestes línies,
res perquè és res el que per dir tinc pretès;
que no volgués jo ser savi, jove ingràvid,
que no volgués jo pretendre ser entès
com paraulador que bufa com vent ràpid,
com parlador de plenituds sens anhels.