Mal... vaig mal...

Mal... vaig mal... per a què perc el temps dient el contrari? No ho sé, és lo que me surt dir, un bé superficial, d'estos que surten sense pensar-ho... que més dóna com estigue jo? a qui li importa? a mi no...
I mentrestant només es veu la meva sonrisa i el meu aparent somriure, a la que tot el món pot halagar i a la que tots poden demanar que mai desapareixque... potser estic sent capaç per primer cop en la meva vida de que això que passa dintre no surtigue fora, de que ningú hague de saber que estic trista, molt trista, que em sento sola, molt sola, que no comprenc res d'este món en el que estic, que tot el que m'envolta ho noto extrany i que una gran nostàlgia s'ha apoderat de mi...
Potser és que en el fons també sento alegria encara que s'esfume ràpid i fàcilment... claro que sento alegria... cada cop que estic en esta gent...
Però tot i així sento una enorme tristesa...
Sí, no estic bé... claro que no ho estic... encara que em fassi forta i no perdi el somriure per res del món... potser és perquè és l'
únic que me queda i no vull perdrela , potser sigui un mecanisme de defensa... potser és que si que sóc feliç i estic alegre, encara que a vegades se me xopen tant els ulls que no entengue com a pesar de tot, puc seguir en el somriure a la boca...