M'agrado com sóc

Veritats com punys resumides en poques paraules. Frases senzilles que amaguen més del què diuen amb un somriure murri als llavis.

És un relat àgil, amè, encantador. Divertit. Molt divertit, per què no dir-ho? M'ha encantat, especialment l'última frase "M'agrada la gent que li agrado com sóc, no m'agrada la gent que no li agrada que sigui així". Que no li agrada que sigui així...

Sóc així: algun problema? Més ben dit: PER QUÈ hi ha d'haver algun problema si sóc així?

EmmaThessaM

Saps? Sempre penso que no m'agrada com sóc i que m'encantaria ser d'una altra manera que ara ho faig tot malament i que par aixó les coses em van com en van i sempre penso que si fós diferent (d'una manera que jo tinc potser idealitzada) tot seria millor, diferent...
Però ara he vist que m'encanta com sóc que puc apreciar-me així perquè no tinc res que amagar del que m'agrada i el teu ralat que és magnífic m'ha ajudat a veure això i crec que ha sigut perquè m'assemblo molt a tu i a cada línia que llegia em veia a mi mateixa.

Escrius molt bé. Continua fent-ho.
Gràcies per haver-me escrit, a veure si m'animo i escric més.
Moltes gràcies per l'estona que m'has fet passar llegin els teus relats.

Llibredebutxaca***

És el primer relat que et llegeixo, crec, i conseqüentment que et comento (acostumo a deixar sempre un comentari quan llegeixo, ja que d'aquesta manera fas saber que te l'has llegit tot,...)

Del relat, com a tal, poc se'n pot dir, ja que és més una declaració de vida (o social) que no pas un relat en si.
Que si està ben escrit? ja sabem que sí. escrius molt bé, amb frases clares i conscises, en les quals es llegeix i s'entén el que vols dir- I dic això perquè a vegades no ho acabo de trobar en alguns relataires (o relators o com es digui).

De fet, ja ho dius a la introducció. (a part de biogràfica no es pot posar enlloc més).

I com a declaració, m'agrada! Però em sorgeixen un parell de duntes...
- Ho escrius en un "atac" de reafirmació?
- Contestes a algú?

I, finalment, una deducció... realment tens molt clar el que t'agrada! He intentat fer l'exercici de contestar-te, mentalment, les sentències i em sortia, tot sovint, un "depèn". Però en algunes frases, hi estic completament d'acord: "M'agrada la granja i el cafè, no m'agrada el fum ni el soroll dels bars musicals"...

records,,,

Marc.

i hi tens tot el dret, tots el tenim, i sobretot a mida que et vas fent gran. A vegades sembla que no hi ha altre sistema per seguir endavant, però no és cert. ´L'únic que sí importa és el respecte. L'única cosa que cal fer és intentar veure amb bons ulls l'altra part de la vida i de les persones, aquella que usualment no vols o no saps veure (la mitja taronja, recordes?). I cal fer-ho perquè llavors tens l'oportunitat de descobrir gran sorpreses com m'ha passat amb tu.

Bona amiga...salut!

fost

Cançó,

Tota una declaració de principis que comparteixo plenament.
Crec que tothom hauria de llegir l'excel·lent introducció que precedeix el relat.
No t'amoïnis: el teu missatge no crec que es pugui mal interpretar.

Massa perjudicis: estigmes i clixés infructuosos que no ens porten enlloc. Tens tota la raó.
Segueix escoltant i estimant tot allò que tant t'agrada és així com es va fent camí.

Ens calen persones valentes com tu que escriguin sense por a parlar clar.
Jo et regalo una veta d'atzur per desengavanyar aquesta societat tots plegats.

Potser és que vivim en un planeta construït a partir de joies robades: silencis que no ens robaran mai la força de viure.

Moltes gràcies; en els teus comentaris hi ha l'essència.
Segueix escrivint cançons de vida.

Una abraçada!
:-)

El títol del teu escrit té un caire un tant narcisista, de totes maneres, és encertat sobretot pel fet que el verb agradar és el pilar a partir del qual s'esctructura el teu poema ple d'antonímies (m'agrada / no m'agrada ).
Ben escrit, malgrat que de mètrica bastant lliure.

Seguiré llegint-te!
Adrià.

d'aquells que no són, ni volen sentir-se, clons de la societat. Algú que preserva valors propis per a ell mateix és algú amb personalitat pròpia. I qui té personalitat pròpia (quelcom que a vegades tinc la sensació que s'està perdent), té criteri propi. I això és francament lloable. I més avui en dia!

Has cercat, a més, elements de contrast força incisius (dilluns al matí, dies de pluja, dies d'hivern, cançons de Nadal i missa del Gall versus estiu, caps de setmana, etc.), cosa que reforça molt més el missatge que dónes a entendre en el... com en diem, relat? prosa poètica? Una mica de tot, ben mirat!

Salutacions de nou

Vicenç

I m'agrada que t'agradin aquestes coses i no altres. Sembla que en la nostra societat a tothom li hagi d'agradar el mateix, que sigui més "guai" que t'agradin unes coses i no altres... Que fins i tot l'agradar estigui fet a l'engròs, talla única per a tothom...
I som molts als qui no ens agraden les coses típiques que sembla (només sembla) que agradin a tothom.
Per cert, també m'agrada que t'agradis!

I saps el que també m'ha agradat?

"...
Cuando yo era pequeño
estaba siempre triste
y mi padre decía
mirándome y moviendo
la cabeza: hijo mío
no sirves para nada.
Después me fui a la escuela
con pan y con adioses
pero me acompañaba
la tristeza. El maestro
graznó: pequeño niño
no sirves para nada.
Vino luego la guerra
la muerte -yo la vi-
y cuando hubo pasado
y todos la olvidaron
yo triste seguí oyendo
no sirves para nada.
Y cuando me pusieron
los pantalones largos
la tristeza en seguida
mudó de pantalones.
Mis amigos dijeron:
no sirves para nada.
De tristeza en tristeza
caí por los peldaños
de la vida. Y un día
la muchacha que amo
me dijo -y era alegre-
no sirves para nada.
Ahora vivo con ella
voy limpio y bien peinado.
Tenemos una niña
a la que siempre digo
-también con alegría-, hija mía
no sirves para nada.
...
"
He envaït el teu espai amb aquesta reproducció, però he volgut fer-ho. Perquè val la pena recordar que en Goytisolo va escriure un dia això.

I et felicito, molt sincerament, pel teu relat.... és una altra joia que he trobat avui!

Un petonet, Cançó. Gràcies pels teus comentaris. No sempre els torno a temps, però procuro fer-ho.... i de vegades, més tard que d'hora!


.

m'agrada com ets, perquè t'agrades i no intentes canviar. De fet, no cal, de debò "som com som" i a mi, particularment, m'agraden coses que a tu t'agraden i també m'agrada ballar i mirar les estrelles i la solitud i sentir-me envoltada de gent...
Som com som i no hi ha res a dir.

Petons, bonica!

però també els cafès a les granges. M'agrada que et mostris tal com ets, sabent que potser no es correspon amb el que pensa la majoria de la gent. No tenim perquè seguir el ramat, però tampoc hem de voler que els altres siguin com naltres, per això no t'agrada la gent que no els hi agrada com ets... ells s'ho perden!

ara, prefereixo les nits de cap de setmana als dimecres a les 6!

gràcies pel comentari i fins aviat (també m'ha agradat que no comencessis per cap dels que et vaig dir)

jordi

Crec que no t'has de preocupar per la gent que no li agrada com ets… és el seu problema, no el teu!

Està molt bé expressar clarament el que t'agrada i el que no... i el que intueixo de l'última frase, és que l'únic que demanes que la gent t'accepti tal i com ets, i que ningú t'intenti canviar... i en això estic totalment d'acord amb tu, per què hem de canviar si ens agrada com som?... solució: no canviar, i ser sempre nosaltres mateixos.

M'ha agradat especialment el primer ‘m'agrada': sóc amant dels dilluns al matí, amb tot els que això comporta de bitxo raro... jeje!

Aquest poema m'ha recordat un programa de radio que m'encanta, ‘m'ha agradat, no m'ha agradat' (el divendres a dos quarts de dotze a Rac1), on la gent diu les coses que li agraden i les que no, és molt interessant sentir el que la gent diu.

una abraçada... i bona revetlla, malgrat no sigui la nit de l'any que més t'agrada,
Jordi.

de gustos que sens dubte podries compartir amb molta gent.
Però això és secundari. El més important, crec, és tenir-ho clar un mateix i estar sempre obert a qualsevol canvi de preferències.
L'ideal seria intentar descobrir quelcom de positiu fins i tot en les coses que detestem, allò de no plorar quan es fa fosc, no fos que les llàgrimes no ens deixin veure les estrelles. Però clar, no tots som Tagore.
Petons

Clar que si! Hi ha coses que sembla que avui en dia no es valorin! No deixis mai de ser com ets que segur que hi ha un munt de gent que li agrades com ets!
Per cert, he vist a la biografia que t'agraden els cantautors, al Joan Isaac no el conec, la veritat. N'escolto molts, i en especial al pare de tots els cantautors, Georges Brassens.
Be, et seguiré llegint!!
GuSPIRA

M'agrada com escrius, però m'agrada l'estiu.
M'agrada la fotografía que has possat, pero no m'agraden els petards.
M'agrada que escriguis tan bé perque aixì et lleixirè.
Petunets. Pilar.

quasi totalment, sobretot amb l´última frase. Amb la diferència que sóc fredolic i per això m'estimo més la calor i la claror de l'estiu que el fred de l'hivern. M'agrada aquest estil directe, senzill i tan obert.
Bona entrada d'estiu i paciència amb els petards!
Quim