L'UNIÓ EUROPEA ESTÀ MALALTA.

Quan han passat més de 24 hores de les eleccions europees jo encara no sé com han acabat. Em sóna que han guanyat els populars, que els socialistes són la segona força, la tercera els liberals i crec que la quarta els verds però no sé ni els escons ni qui són els diputats d’aquestes forces. De molts partits polítics que han sortit aquí i allà ni tant sols se sap a quin grup aniran a parar. I això que estem a l’era de l’informació, de l’informàtica i de totes aquestes coses.

L’abstenció ha estat escandalosa. Als polítics de l’Unió Europea els hi hauria de caure la cara de vergonya de que només vagi a votar un 42% de la ciutadania. És pot parlar de legitimitat en unes eleccions on la majoria de ciutadans no van a votar? Què haurien de fer els ciutadans per tal que es plasmés la seva disconformitat amb aquestes eleccions i aquests sous parlamentaris? Perquè el que han dit la majoria dels europeus és que ells passen, que per a ells el Parlament europeu és prescindible i això hauria de tenir unes conseqüències pràctiques per molt que, qui escriu això, sigui un europeista convençut (igual que hi va haver el darrer mohicà, potser jo seré el darrer europeista ).

L’anàlisi dels resultats globals, més enllà d’aquesta abstenció cancerígena i, potser gràcies a aquesta abstenció cancerígena, són entre normals i pintorescos. Normals perquè al final els partits amb més representació parlamentària són els partits sistèmics, és a dir, els partits que més o menys governen als països europeus. Pintorescos perquè hi ha països teòricament molt civilitzats com França, la Gran Bretanya o Dinamarca on ha guanyat l’extrema dreta. Més explicable `- però igualment perillós – és la victòria de l’extrema esquerra a Grècia, que està rebent pals per totes bandes.

Jo penso que a Europa hi ha tres percepcions diferents: la percepció dels països que pensen que Europa s’aprofita d’ells, que han generat aquests vots neofeixistes, la percepció d’aquells països que pensen que Europa ha de continuar pagant les seves factures facin el que facin (Grècia) i la resta, on l’europeisme és equilibrat, que acaben sent els que fan negoci amb Europa a través del crèdit i l’exportació (Alemanya) o de les subvencions i altres martingales (Irlanda, Portugal, Espanya).

L’avenç de l’antieuropeisme, a més d’estar basat en un tema econòmic, jo penso que també està basat en un tema formal: la manca d’informació del que passa al Parlament europeu. No en tenim ni idea. L’informació que ocupa això als mitjans de comunicació és irrisòria. La retransmissió dels plens, inexistent. En aquest marc sovint es veu el Parlament Europeu com un cementiri d’elefants on els vells polítics europeus van a arrodonir la seva jubilació sense fotre brot.

Tot plegat ho tenim així. L’Unió Europea trontolla. Perquè sembla que els que es moguin siguin només els antieuropeistes, mentre que els europeistes estiguin instal.lats en un status quo que, en època de crisi, és insostenible. I això del status quo no només serveix pels temes econòmics i socials, sinó per a la llibertat dels pobles. El paper que està jugant fins ara l’Unió Europea en el tema sobiranista català és vergonyós. En comptes d’apostar per la democràcia, mira cap a una altra banda. Si l’Unió Europea no és capaç de resoldre ni els problemes econòmics, ni els problemes socials, ni els problemes polítics és natural que cada vegada hi hagi més gent que es pregunti per a que serveix.