L'última salutació damunt l'escenari

Un relat de: Ainoa

Com els grans actors de teatre o de cine, el dia de la seva última estrena sempre fan:

EL ÚLTIMO SALUDO EN EL ESCENARIO

Deixo de pensar perquè sempre et tinc en ment, en aquells moments en els que conto com passen les hores, els minuts infinits, els segons que mai avancen; hores, minuts i segons en els que desespero sense tu; cada instant és una espera, i cada una comporta la seva tortura: llarga i cruel, llarga perquè esperes a aquella persona que saps que mai arribarà, cruel perquè saps que s'ha d'acabar, però el trobar - te suposa infinitat de records, mil il·lusions, centenars de sentiments i un alleujament.

Arribes, neixo, em temptes, m'acaricies, em somrius, em mires, em tranquil·litzes, m'observés, em paralitzes, em somies, em despertes, em calles, em parles, em tens, t'estimo. Un plaer, una paraula, un silenci, una mirada, una promesa, una carícia, un segon, un beso, una vida i una dona.

Intentaré detenir un minut que encara no ha començat, i que potser mai començarà, soledat dins de mi, i així serà. Em queda un minut, per dir - te el que sento, per parlar en silenci com t'agrada, per acabar amb una il·lusió. Em queda un minut, fins que te'n vagis i matis la resta de minuts. Em queda un sol minut.

Arriba la nit, el temps es torna cruel, "Reloj no marques la horas porque voy a enloquecer, ella se irá para siempre y tu tic-tac me recuerda mi irremediable dolor... Detén el tiempo en tus manos, haz de esta noche perpetua para que nunca se vaya de mi" però mai fa cas, avança i avança impassible. Arriba el moment, la última mirada, la teva, ulls que no miren per no sofrir, els meus, somnis en l'aire, tot es trenca, un adéu. La gent em mira, ploro amargament amb els teus passos llunyans, el teu cos es confon amb la tristesa, amb la gent, desapareixes, estàs lluny, el teu nom sona lluny, lluny, ... lluny, però el teu record truca a la porta del meu sofriment, et recordaré, recordaré la teva veu, i viure en silenci, recordant-te.

Buscaré entre les teves cartes, mil t'estimo, mil carícies, i els meus braços buits es tancaran aferrant - se sense res, intentant aturar la meva joventut, buscant la teva mirada blava sense trobar - la.

Guardaré un record, una carícia, un beso, l'obriré quan tu no hi siguis, me'l quedaré per a recuperar i tornar a somriure, tornaré a pensar en tu, els pensaments s'agruparan, els records em portaran el teu nom, desitjant - he veure una i una altra vegada. T'estranyo, sempre t'he trobat a faltar, et demano que tornis però ja no m'escoltes, t'esperaré, t'esperaré per sempre. Pensaré en tu, pensaré en el dia que et vaig conèixer, sentiré la teva presència, sentiré que estàs aquí, sabré que existeixes, sabré que em coneixes i sempre m'il·lusionaré com el dia en que et vaig veure per primera vegada. Això no m'ho podrà treure ningú.

Potser no puc escriure els versos més carinyosos, potser no puc posar - te a les teves mans un cel ple d'estrelles perquè en silenci el puguis contemplar, potser no sóc la persona que tu sempre has volgut, potser no puc atrapar els silencis per omplir la teva calma, però deixa'm que sigui la persona que mogui el món per tu.


Deixo de pensar el perquè sempre et tinc en ment, deixo de pensar - ho perquè la meva vida ets tu.

Es possible estimar - te però impossible no fer - ho, t'estimo, i si m'estimes, no em despertis del somni, i somiant m'he enamorat sense remei ni raó.

A tu, que estàs, que existeixes, sentint sense dubtar, vivint sens desesperar, despertant però vivint, a tu, que existeixes per a què t'estimi, Gràcies. Gràcies per existir.

"Si tu supieras cuanto pintas en mi vida, no tendrías más salida que vivirla junto a mi", però no t'ho he dit mai.

Això aquí s'acaba, la culpa va ser i ha estat només meva. Un botó és suficient mostra; els altres a la camisa. I només dubto en que faré si algun dia et trobo: girar la cara per a no sofrir o simplement abraçar - te i recordar - te que encara t'estimo.

No sé perquè he escrit tant, entre llàgrimes, riures i records, si només volia dir - te que t'estimo.


Adrià





Comentaris

  • " Atura el temps en les teves mans "[Ofensiu]
    kispar fidu | 24-06-2005

    Ei! Tot i que no l'hagis escrit tu, m'agrada. Una carta on amb una mena de desesperació en veure que el temps s'acaba, s'expressa tot allò que sovint costa tant de dir, i que es pot simplificar en dues simples paraules: T'estimo.

    Quants cops ho he volgut dir, i no n'he sigut capaç? (forces...). Sembla tan fàcil quan ho penses, però es converteix en quasi impossible quan intentes fer-ho...

    Deixo de pensar el per què sempre et tinc en ment, deixo de pensar-ho perquè la meva vida ets tu.Doncs mira, m'acabes de resoldre (o de confirmar) una pregunta que últimament córre i es passeja molt per la meva ment: Per què no puc deixar de pensar en "tu"?
    Aix... per què ha de ser tan complicat?

    [Ja li pots dir al teu amic, que és ben bonic el què va escriure!]

    Gemm@

  • EXPLICACIO[Ofensiu]
    Ainoa | 03-03-2005

    Aquest relat no és meu, és una carta que em van escriure i volia compartir amb tots vosltres.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: