L'última carta, l'últim joc

ei hola atzavara, estava treballant tota avorridota i no hi havia gent a la botiga així que m'he posat a xafardejar per relats en català, i he llegit aquesta noia que es diu annabella pampallugues i m'ha semblat molt a tu, molt semblant, tracteu i escriviu amb una sensibilitat especial, llegeix-la si pots, segur que us portareu bé.

un petó

com passa en el joc, no es guanya sempre i al final el jugador acaba en la ruïna total...
tu també tens cartes i secrets i estratègies... i si convé canvies de jugador o desafiador...
ets la reina de la melangia, de la suavitat poètica... desprens pols d'estels!
ptons!!! (sense trampes)

segur que no se n'hagués adonat de què passava...
és preciós, Cèlia, la tendresa i melancolia (o nostàlgia?!XD) que despren aquest poema, es una barreja que, tot i la tristesa del final, et deixa un regust ben agradable..
una abraçada!!!
muakssss

sovnt racionaem massa...pensem molt en les conseqüències que poden tenir les nostres accions. I quan no és així m'estavello, ja que gran part de la humanitat no comprén viure el moment, viure sense pensar. És complicat però ajuda a verure la vida d'altra manera.
M'han agradat les teves paraules. Un petò!

Les paraules que no s'han dit, el cor al fang i ja és rambla avall... Avegades la vida passa tan depressa que no tenim temps a reaccionar

é ben trovato

En serio, m'ha agradat molt, molt!
Endevant Atzavara!
una abraçada