El demà

Closa la nit,
udola la lluna
amb desesperació.

Més pistes, aquesta trobo que és bastant evident (o això crec jo...), en tot cas, com a bona lectora de poesia les antenes ja haurien de tocar-te el sostre, xD.

El teu poema, per variar, m'ha encantat.

I torno a preguntar-te: Qui sóc?

amb el regust encara al paladar dels dos últims poemes.
Aquest sembla ben bé iniciar el desenllaç dels anteriors: l'estat d'ànim conseqüent de la reflexió, d'aquest temps a Zarautz que et fa veure les coses d'una altre manera;

des del descans de la platja,

des de les paraules prudents escrites amb llapis per si t'equivoques i les vols esborrar,

des del guió que has abandonat perquè sigui el demà qui l'escrigui al seu parè...

amb serenitat.

La imatge final brutal, Cèlia. Això si, abans de creuar assegura't que no vingui cap cotxe, d'acord?

Una abraçada preciosa!!

Henry

Ostres! fantàstic, aquest poema.

m'encanta la metàfora del guió sobre l'escriptori, esperant que algú dirigeixi els actors de la vida... bé, em sembla que he fet una interpretació molt lliure, però en tot cas m'agradaria que volgués simbolitzar això.

l'última estrofs també és genial: saltar-se semàfors de móns massa convencionals... molt bona imatge, aquesta!

Em sembla que va als meus preferits, aquest poema.

-Filladelvent-