L'últim dia de l'any

L’últim dia de l’any

cau la pluja a poc a poc,

no podré vore estels,

no podré vore Sírius,

ni Cassiopea, ni Pegàs,

ni el cenyidor d’Orió...

Què llàstima!



Volia parlar amb ells

l’última nit de l’any,

perquè soc fill

dels camins incommensurables

i infinits de les estrelles,

perquè jo pertany a l’Univers,

perquè vuit-mil milions

pertanyem a l’Univers

i participem d’aquesta Consciència

que ens uneix amb la força de l’Amor...



Diàleg d’Amor particular

l’última nit de l’any

hagués volgut tenir, però...



Cau la pluja a poc a poc,

no puc vore els estels, tanmateix,

sé que hi són ahí,

darrere dels núvols,

en aquesta última nit de l’any...

sé que hi són ahí... I m’entra la pau.



Aprendre a confiar

en allò que no podem vore

però podem presentir i sentir,

és un do que ens regala la Vida...



Això volia demanar pel món, aquesta nit:

El diàleg íntim i particular

de totes i tots que habitem el món

amb la nostra font d’existència:

l’Amor que ve dels estels, de l’Univers,

i saber conéixer-nos a nosaltres mateixos,

i saber cóm hem d’habitar aquest món temporal,

i sentir-nos humans... I també divins...



En aquesta última nit de l’any

això volia jo demanar.