LA VEU DE L'ARBRE

L’arbre està trist,
l’ocell que a la branca li canta
sembla un trobador sense poesia,
i el fullam que el vesteix,
un galan amb roba vella.
La saba que per dintre li corre
s’esforça per donar-li salut,
però, els seus verds ulls
capten la realitat...
El cor de l’arbre s’esquinça,
ferides que no cicatritzen
clamen aterrides a un cel commocionat
reclamant empar a la Vida.
Els humans han esdevingut foc!
respon la veu del cel,
l’infern ha esclatat pels brots
d’inconsciència, d’indiferència
a la integritat i interconnexió del món,
abandonant les edats de la terra,
divorciant-se de la naturalesa,
de la totalitat, de si mateix!!
L’epidèmia s’anomena egoisme
i aquesta malaltia ja no té cura,
ningú no pot lluitar contra
un poder de pensament únic
que ha penetrat les entranyes del planeta
imposant la seua raó per la força,
sotmetent les cimeres del clima
L’arbre morirà dempeus,
cremat, carbonitzat,
i a sota una humanitat
arrossegada viurà la mort
respirant el fum del seu progrés
i alimentant-se de les seues cendres.