ELL VA MORIR...

El temps passa,
tanmateix, altra vegada,
l’ànima et fa sentir,
amb intensitat, amb força,
l’absència de la seua presència,
aquells dies de felicitat
que mai més no tornaran.
La teua mirada
es torna vidriosa...

Però, jo t'agafaré la mà
quan els teus ulls,
humits pel record,
reclamen el conhort
d’aquella prístina estima...

Quan la teua veu,
atiplada llance al cel,
més enllà dels estels,
l’insistent reclam
de la seua presència...

Quan el foc del teu cor,
esgotat de flama,
reclame aquella passió
que sols s’encenia
amb el fruir dels seus llavis...

T’agafaré de la mà
enmig la desolació,
i buscaré la clariana
que reclama el teu consol per,
des d’aquest indret humà,
dir-te que l’amor és immortal,
tot el viscut amb ell
viu per sempre;
que l’eternitat és del present,
cada moment, cada instant
d’ambdós farcit de plenitud
mai no es perd,
com no perdem l’esperit,
com no perdem l’esperança
de retrobar-nos en abraç infinit,
com no hem de perdre
la consciència de pertànyer
a la realitat d’un univers
fet d’harmonia d’amor...
i de vida eterna.

Mentrestant, el temps passa...