L'últim conte de Sherezade I

Un relat de: Dorian

La llum de l'alba sorprengué a Sherezade i ella va deixar de parlar.

"Quina historia tan extraordinària i increïble!", va exclamar la seva germana Dinarsade. "Doncs si la pròxima nit encara continuo amb vida i sa majestat el rei m'ho permet, us explicaré la resta, que es molt mes sorprenent encara", replicà Sherezade.

Així doncs, arribada la nit i a instancies de la seva germana, Sherezade va reprendré el relat:

"Diuen, majestat, que el Geni avançava des del mar atemorint a tots els pobles per els que es creuava, xafant a pastor, pescador i mercader que es creues en la seva terrible caminada..."

"Ja en tinc prou!!" va dir sa majestat, el rei Sharayar, aixecant-se del terra amb fúria, on era estès sobre una catifa i uns coixins tot fumant opi, amb el tors nu després d'haver-se saciat del cos de Sherezade i quan es disposava a escoltar novament una de les seves histories "Tot aquest temps! Ara m'he n'adono!! Déu preuat... Perquè no m'has advertit fins ara de la perfídia de les dones!!" Sherezade i la seva germana, atemorides, van fugir a un racó de la cambra reial i s'abraçaven i ploraven, temoroses per les seves vides, sabent que el rei Sharayar ja no cauria en el seu truc de perllongar la vida de la noia fent-li oblidar la seva promesa de casar-se, posseir i matar cada dia a una donzella del regne. El rei va continuar "Ara ho entenc tot... La perfídia, la malicia natural de les dones em va portar a aquella promesa, per tant temps oblidada, de matar cada dia a una dona del regne i tu, tu te'm vas oferir per evitar mes morts, amb els teus trucs, amb la teva prolífica imaginació m'anaves allunyant del meu odi primer entre histories i historietes!!" El rei caminava d'una banda a l'altre, nerviós, fins que va dirigir la seva mirada a una espasa corba que va rebre del seu pare, tota d'or i amb incrustacions de pedres precioses i diamants, i després va mirar a les dues germanes atemorides. Sherezade, en veure les seves intencions es va desfer dels braços de la seva germana i va córrer a besar els peus del rei tot dient "Rei! Magnànim! Que es això? No has gaudit potser de les meves histories i del meu cos cada nit? No t'he alleujat la indolència de la vida reial amb animats contes? No t'he plagut com ningú? Perdona'm la vida!! Prou d'aquesta venjança!!" Les paraules van fer efecte i el rei es va estovar, mirant a la dona que l'havia enganyat durant tant de temps, però alhora amb la seva mentida l'hi havia atorgat hores de plaer inigualable. No obstant, encara una mica torbat per l'ira, la va empentar amb el peu llençant-la enrere i va dir:

"Es virtut dels reis la magnanimitat i la compassió per els inferiors. Per tot el que m'has donat durant tantes nits, saviesa i entreteniment, no et mataré. Com a mínim no et mataré encara, escolta'm, de mi depèn el teu destí. Si Déu lloat ho permet demà mateix iniciaré un torneig per a que tots els joves del regne que vulguin es presentin com a pretendents a la teva mà. Jo idearé el torneig i les proves que demostrin la virtut del jove i, si algú aconsegueix vèncer el meu giny viuràs feliç amb ell amb la meva benedicció, et donaré una dot generosa i et tindré a palau juntament amb el teu marit."

Sherezade i Dinarsad van riure i es van abraçar omplint de lloances la saviesa del rei Sharayar però aquest els hi va dir "No siguis tant ingènua. En definitiva he estat enganyat per una inferior com tu, una dona, com ho vaig ser per la meva muller que em va trair i va desencadenar el meu odi, per tant, les proves que imposaré als pretendents no seran gens fàcils i només aquell que sigui extraordinari, similar a un Déu, podrà casar-se amb tu i salvar-te de la mort" Les germanes van deixar de riure, la seva alegria va donar pas a la tristor en els seus preciosos rostres de lluna i aquella nit van dormir juntes cavil·lant sobre el seu futur.

El dia següent el regne es va despertar amb la noticia del torneig per a pretendents a la mà de Sherezade. A les portes del palau reial una munió de joves, alguns per la seva voluntat, altres empesos per els seus familiars i amics que coneixien les seves virtuts, es reunien des d'abans que cantes el gall. El rei Sharayar, assegut en un tron d'or i plata amb els seus consellers va llegir la proclama del torneig sense especificar les proves i va ordenar a tots els pretendents que firmessin a una llista i que les proves es realitzarien el dia següent. Durant tot aquell dia joves i mes joves, de les millors famílies nobles però també de les mes humils, conscients de les oportunitats, van anar signant a una llista encarregada als escrivents del rei. I així arribà la nit. Dinarsad i Sherezada, abraçades somreien i deixaven veure les seves dents com perles rodejades de coral refulgent, alegres, ja es veien salvades amb tanta quantitat de pretenents. "Un d'ells ens salvarà. no pot ser d'altra manera. Han vingut fins i tot d'altres regnes! Hi ha d'haver un jove virtuós i valent entre ells, un jove que em mereixi i em salvi alhora!" I així s'adormiren, imaginant l'home que la reivindicaria i pintant-lo amb meravellosos atributs.

El dia següent, a les afores de la ciutat, on eren citats els pretendents, una multitud magnifica, de diferents edats, alguns amb extraordinaris i formosos cavalls, enlluernadora roba i brillant espasa. D'altres, fills de forners o venedors, forts per anys de treball, de pell negre per el sol, de totes les classes i condicions. Parlaven, reien, s'imaginaven superant totes les proves i posseint la gloria i a Sherezade així com la fortuna i el reconeixement del món. La comitiva reial ja hi era, en tendes lluents de colors. Es trobaven al costat del començament del desert i les dunes es perdien a la llunyania sota d'inclemència del Sol. Es va fer el silenci quan la trompeta reial va sonar i un patge reial va cridar "Pretendents!! Per ordre reial procedeixo a llegir les proves ideades per el nostre quasi-omnipotent rei Sharayar per a posseir la mà de Sherazade:

Primera prova. Els pretendents hauran de cercar en el desert una moneda especial marcada amb la lletra S de Sherezade.

Segona prova. Amb la moneda citada, tornaran a la ciutat per a demostrar la seva perícia i resistència en una batalla amb esclaus reials.

Tercera prova. Qui sobrevisqui -poc probable- haurà d'explicar una historia al rei que sigui millor encara que totes aquelles amb les que Sherezade va enganyar-lo durant tantes nits, demostrant així la seva eminent intel·ligència."

El silenci entre els pretendents es va trencar per xiuxiuejos de espant. "El desert es enorme!!" "I després una batalla, sense descansar!!" "Déu meu...Ell ens protegeixi!" Alguns pretendents van repensar-se el que havien fet i van decidir tornar a la ciutat amb cares tristes i abatuts però el mateix patge va cridar "Ningú dels que hagin signat a la llista del dia anterior pot tornar a la ciutat sota pena de mort!!" Encara mes espantats, excepte algun valent noble que ja havia iniciat el camí cap al desert amb el seu cavall, la resta van endinsar-se en el desert deprimits, amb passes feixugues. Però un d'ells, un que romania estès sota l'ombra d'una palmera reia amb força i es deia "Que fàcil!! Ja em puc considerar el marit de Sherezade"

L'individu rialler, l'únic que romania sense moure's mentre la resta de figures dels pobres desgraciats es perdia en l'horitzó, era un trapella conegut arreu. Se'l coneixia per la guarda reial, havia estat engarjolat temps ençà per diversos furts al mercat mai demostrats ja que la seva perícia en aquesta honorable activitat era incomparable. El seu nom era Abu Hasan. De petit, un orfe deixat als carrers, va anar ascendint al món del petit crim fins guanyar-se un renom que es coneixia fora de fronteres entre criminals. Aquest respectable individu, així estès sota l'ombra, mig adormit, va ser vist per el patge que havia llegit les proves i aquest, indignat, es va apropar i, donant-li un cop de peu que el va treure del somni l'hi digué "Tu!! Maleït!! Que dimonis fas aquí? Esperes que la moneda arribi caminant fins a la teva mà!! Corre, segueix als altres!!" Abu Hasan se'l va mirar des del terra, badallant, i respongué "Les condicions imposades per sa excelsa majestat només reclamen trobar la moneda i no endinsar-se en el desert..." El patge va quedar uns moments pensatius i digué "Però que dius!! I com vols aconseguir-la sense moure't? Que potser ets un geni!!?" Abu Hasan va començar a riure amb força fins plorar per acabar dient "No soc cap geni!! Però tinc ingeni suficient senyor patge!! No em pot obligar a endinsar-me al desert...només vol una moneda, la tindrà!" El patge, exasperat, va marxar remugant i dient entre dents que els guàrdies l'hi tallarien el cap.

Van passar les hores, i va arribar la nit, amb la fredor corresponent. Abu Hasan sopava sota la mateixa palmera, havia encès un petit foc i es va fer un brou. Mentre menjava el patge va tornar amb dos guàrdies reials i, llençant-li el bol al terra " Ja n'hi ha prou!! Tu!! Ociós!! Cap al desert o aquest dos et tallaran el cap!!" El lladre va mirar al patge i l'hi va dir "Vull una audiència amb el rei Sharayar!! Tinc el dret, com a pretendent" El patge va riure maliciosament pensant que el rei mateix l'hi seccionaria la part superior del cap indignat. Així, patge i guàrdies van presentar-se al campament, a la tenda del rei i el patge va resumir la deplorable i indolent actitud d'Abu Hasan. El rei, indignat i furiós l'hi va dir que s'expliqués abans d'ordenar la seva mort immediata i el lladre va respondre "Sa majestat... Vostè mateix convindrà amb mi en que jo només he de portar-li una moneda i això es el que faré, servint-me del meu enginy. Cap clàusula especifica que així d'endinsar-me al desert..." El rei, després de rumiar no va trobar cap excusa raonable i va dir-li "D'acord!! Vull veure que pretens...Torna a la teva palmera..." Abu Hasan va tornar a la seva palmera i va dormir una estona. Passada la mitjanit va escoltar un murmuri. Alguns dels servents reials que
residien a les tendes i encara no dormien miraven a la llunyania, un cavall blanc amb el seu genet tornaven del desert. Era un dels fills de la noblesa local, un jove formós i valent, fidel i combatent reconegut. Els servents ja es deien que seria el primer en tornar amb la moneda preuada. Abu Hasan va aixecar-se de sobte i va córrer cap a les tendes del campament reial. D'ombra en ombra va arribar a la tenda del patge, que ja dormia i, introduint-se sigil·losament es va treure la seva roba i es va posar la del patge. Així vestit va córrer a trobar-se amb el genet i el va aturar alçant la seva mà "Atura't il·lustre jove!! Jo soc el patge del rei Sharayar, cap mes esforç per avui hauràs de fer, dóna'm la moneda i jo l'hi duré al rei, fent-li saber que ets tu el primer en arribar victoriós de tant feixuga cerca" El jove duia les seves robes de seda blanca brutes de sorra, el rostre cremat per el sol i els llavis secs, en veure al patge gairebé va caure del cavall intentant desmuntar i l'hi dipositar la moneda a la mà. Abu Hasan, amb la moneda, l'hi va assegurar que no es preocupés, que tornés a casa seva i demà podria fer front a la prova següent restablert. El jove, sense pensar-ho gaire, exhaust, va dirigir-se cap a casa. El lladre, a tot això, va retornar a la tenda del patge i va tornar a posar-se les seves robes, va seure a una cadira a la vora del llit del veritable patge, que dormia profundament i va cridar-li a la orella "Tu!! Aixeca't!! Aquí tens la monedeta!!" El patge, espantat va esglaiar-se per uns instant veient a l'estrany i, en reconèixer al lladregot va dir "Que fas aquí repugnant gos!! Et mataré jo matei..." Els seus ulls van dirigir-se a la mà estesa d'Abu Hasan que contenia al seu centre la moneda amb la lletra S gravada i va quedar sense paraules. Mut, rumiant i rumiant, va dirigir-lo al rei i aquest, importunat per que l'hi trenquessin el son també va emmudir en veure que el primer pretendent que tornava amb la moneda era aquell trapella ociós que jeia a sota una palmera. Per tant, Abu Hasan va passar la primera de les proves per a conquerir la mà de Sherezade.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Dorian

202 Relats

101 Comentaris

138466 Lectures

Valoració de l'autor: 9.39

Biografia:
"Milions son condemnats a una encara més fosca condemna que la meva, milions es revolten silenciosament contra el seu destí. Ningú coneix quantes revolucions a banda de les polítiques fermenten en les masses de gent que poblen la Terra."

"...human beings must love something, and, in the dearth of worthier objects of affection, I contrived to find a pleasure in loving and cherishing a faded graven image, shabby as a miniature scarecrow. It puzzles me now to remember with what absurd sincerity I doted on this little toy, half fancying it alive and capable of sensation."

-Currer Bell

"Soc la més eminent de les persones. I la més indigna"

-Mao Zedong

"The art of life is the art of avoiding pain"

-Thomas Jefferson

"It is a curious object of observation and inquiry, whether hatred and love be not the same thing at bottom. Each, in it's utmost development, supposes a high degree of intimacy and heart-knowledge; each renders one individual dependent for the food of his affections and spiritual life upon another; each leaves the passionate lover, or the no less passionate hater, forlorn and desolate by the withdrawal of his object."

-Nathaniel Hawthorne

"At eighteen our convictions are hills from which we look; at forty-five they are caves in which we hide"

-F.Scott Fitzgerald

"Imanishi se hallaba obsesionado con la idea de que a menos de que llegara pronto para él la destrucción, el infierno de la vida cotidiana se reavivaría y le consumiría; si la destrucción no sobrevenía inmediatamente estaría sometido todavía más tiempo a la fantasía de que le devorara la estolidez. Era mejor verse arrastrado a una catástrofe repentina y total que carcomido por el cáncer de la imaginación. Todo ello podía deberse al miedo inconsciente a que se revelara su indudable mediocridad si no se daba fin a sí mismo sin demora."

-Yukio Mishima

"Why did his mind fly uneasily to that void, as if it were the sole reason why life was not thoroughly joyous to him? I suppose it is the way with all men and woman who reach middle age without the clear perception that life never can be thoroughly joyous: under the vague dullness of the grey hours, dissatisfaction seeks a definite object, and finds it in the privation of an untried good."

-George Eliot

" [...]It is "your" congressman, "your" highway, "your" favorite drugstore, "your" newspaper; it is brought to "you", it invites "you", etc. In this manner, superimposed, standarized, and general things and functions are presented as "especially for you". It makes little difference whether or not the individuals thus addressed believe it. Its success indicates that it promotes the self-identificacion of the individuals with the functions which they and the others perform."

-Marcuse

"[...] how the drunk and the maimed both are dragged forward out of the arena like a boneless Christ, one man under each arm, feet dragging, eyes on the aether."

-David Foster Wallace

"That's the whole trouble. You can't ever find a place that's nice and peaceful, because there isn't any. You may think there is, but once you get there, when you're not looking, somebody'll sneak up and write "Fuck you" right under your nose. Try it sometime. I think, even, if I ever die, and they stick me in a cemetery, and I have a tombstone and all, it'll say "Holden Caulfield" on it, and then what year I was born and what year I died, and then right under that it'll say "Fuck you." I'm positive, in fact."

-J.D.Salinger

“The so-called 'psychotically depressed' person who tries to kill herself doesn't do so out of quote 'hopelessness' or any abstract conviction that life's assets and debits do not square. And surely not because death seems suddenly appealing. The person in who Its invisible agony reaches a certain unendurable level will kill herself the same way a trapped person will eventually jump from the window of a burning high-rise. Make no mistake about people who leap from buring windows. The terror of falling from a great height is still as great as it would be for you or me standing speculatively at the same window just checking out the view; i.e. the fear of falling remains a constant. The variable here is the other terror, the fire's flames. And yet nobody down on the sidewalk, looking up and yelling 'Don't!' and "Hang on!', can understand the jump. Not really. You'd have to have personally been trapped and felt flames to really understand a terror way beyond falling”
― David Foster Wallace, Infinite Jest