LUCERO

Un relat de: Ravegal
Ja han dinat. Don Sebastián Mendoza i la senyora Valentina Morales caminen parsimoniosament cap al saló. La senyora, divuit anys més jove, és l’última conquesta de Don Sebastian, o dels seus diners. El saló és tan sumptuós que la senyora Valentina s’ha aturat de sobte després d’endinsar-s’hi dues passes. Les parets són folrades de vellut i un arrimador de marbre rosat rematat amb motllures d’ebenisteria fina n’embelleix la part baixa. El terra és de fusta amb decoració de marqueteria. La il•luminació la proporcionen uns aplics a la paret en forma de canelobres i una gran aranya de llàgrimes que s’irisen amb la llum. Sumptuoses cortines brodades, també de vellut, emmarquen els finestrals i portes. Tot el mobiliari és d’estil Lluís XVI: la taula ovalada sota l’aranya, el joc de cadires arrambades a la paret i el sofà, dues butaques i una tauleta, encarats a la balconada. En un dels costats hi ha una consola i, al damunt, dues floreres de ceràmica esmaltada i un rellotge daurat amb música i uns autòmats que dansen a les hores. Voregen la taula pel cantó esquerre i la senyora s’atura per contemplar els dos quadres que lluen a mitja paret. Són el cap de dos cavalls. Estan encarats, com mirant-se l’un a l’altre. El de l’esquerra és un alatzà; està dibuixat completament de perfil, mirant cap a la dreta, i se li entreveu una clapa blanca al front que va de l’alçada dels ulls fins el musell, les orelles dretes orientades endavant. El pelatge és rogenc tombant cap a canyella i la crinera és lleugerament més clara. Al peu del marc, una cartel•la amb el nom: Lucero. A l’altre quadre el cap mira cap a l’esquerra i està lleugerament inclinat cap enfora i els ulls escrutadors sembla que vulguin reconèixer l’observador. El pel és de color marró molt clar, farinós, i la crinera blanca. El nom: Rosina.

—Són bonics, oi? —Li diu Don Sebastián— Vingui a seure i li explicaré la història d’aquests dos cavalls.

Acompanyant-la de l’avantbraç arriben fins a les butaques enfront de la balconada. Extremant la cortesia, ajuda a seure la senyora i després s’asseu ell.

—A veure, Don Sebastián, estic ansiosa de sentir la història d’aquests cavalls —li diu amb un somriure carregat de murrieria.

—Ah, sí. Va ser fa uns setze anys, més o menys, va ser un dia que a l’hipòdrom d’Hermosillo... —s’interromp a l’arribada del criat que els porta unes tasses de cafè i licors digestius. Quan se’n va, reprèn l’explicació—. com li deia, era a l’hipòdrom d’Hermosillo, el dia del Gran Premi. Estava ple de gom a gom, es podria dir que hi havia tot l’estat de Sonora. Les carreres preliminars havien creat entusiasme i tothom esperava el Gran Premi. Havien tornat a rasclar el circuit, l’oval estava en perfectes condicions. Quan la megafonia va anunciar: «cavalls a la pista», el bar i el restaurant es van buidar de cop. Començaren a sortir les muntures per fer la volta de presentació. En sortir el Lucero a la pista, tota la graderia va esclatar en una cridòria d’admiració. Era un cavall magnífic, barreja de pura sang anglès i àrab. Darrerament guanyava totes les carreres. Anava per tots els hipòdroms de Mèxic, sempre de victòria en victòria.

»No cal dir que aquell dia gairebé totes les apostes anaven a favor de Lucero. Va sortir al darrere d’una euga de color clar, la Rosina. —Es gira lleugerament per assenyalar el quadre—. Era pràcticament una desconeguda tot i que, si havia estat admesa al gran premi, alguna virtut devia tenir. Vaig observar que el Lucero estava nerviós, tenia ganes de posar-se al costat de l’euga. El jockey i el cuidador tenien feina per contenir-lo. Fetes les voltes de presentació i tancades les apostes, la corrua de cavalls es va dirigir cap a l’arrancadero. Aquí ja no van poder, o no van voler, dominar-lo i el Lucero caminava a l’alçada de l’euga. Els ulls d’ella, també foscos, se’l miraven com dient: «Em deixaràs guanyar, oi?».

»Vaig tenir un pressentiment. Sembla una ximpleria, però em va fer apostar, molt, fora de tota lògica, per ella. En Diego Guzmán, l’amo del Lucero, anava a totes i s’hi va jugar gairebé la seva fortuna.

»L’euga entrà al calaix amb mansuetud no així el Lucero. Quatre mossos el van haver d’ empènyer de valent, per fer-lo entrar. Quan el jutge de sortida alçà la bandera, els cavalls van sortir d’estampida dels calaixos, l’euga quasi volava i el Lucero corria sense esforç aparent al seu costat. Els genets fustigaven la gropa dels cavalls sense que les posicions canviessin. L’euga va passar primer la línia d’arribada guanyant-lo per mig coll de distància El seu gest, com cavaller per una dama, va fer que, per mig metre, la fortuna del seu amo quedés en res i jo guanyés molts diners.

»Amb la tornada dels cavalls a la zona de presentació, vaig baixar-hi corrents. El Lucero no el podien arrancar del costat de l’euga. Jo, a l’altra costat, passava la mà pel coll suat de la Rosina. De sobte es van sentir uns crits gens pacífics. Vaig treure el cap per davant dels cavalls, en Diego Guzmán venia amb una pistola a la mà. Em va paralitzar el terror en veure que venia cap on era jo. Venia enfurismat i semblava capaç de tot. En arribar al costat dels cavalls, vociferant va dir: «Si ho he perdut tot, per què vull aquest cavall». No va donar temps a res, va disparar cinc bales del revòlver, sense pietat. Sense dir una paraula més va girar cua i se’n anà. Encara li quedava una bala, vaig suposar, i vaig témer que se la guardava per fer un disbarat. El Lucero va caure als peus de la Rosina. Panteixant, ajagut a terra, va esforçar-se per alçar el cap i se la va mirar amb els ulls entelats pel baf de la mort, com dient-li: «Jo he complert, si és servida...», després el tornà a abaixar, suaument, i deixà de respirar. Els seus ulls negres semblava que miraven com s’enduien la Rosina.

—I vostè, què va fer? —li pregunta la senyora Valentina amb un to que evidencia que la part final del relat li ha estat desplaent.

—Res. Em vaig quedar palplantat uns moments, mirant el cavall, intentant comprendre el que havia passat. S’havia fet córrer els cavalls perquè poguéssim apostar i guanyar, o perdre, un grapat de diners; i havia acabat així. Vaig subvencionar l’escultura del Lucero que hi ha a l’entrada de l’hipòdrom i vaig comprar la Rosina. No va córrer més. I jo no hi vaig tornar més.

Comentaris

  • Història galant[Ofensiu]
    Prou bé | 22-01-2022 | Valoració: 10

    Magnífica l'ambientació, la narrativa descriptiva, el ritme del relat i la història.
    M'ha fet pensar en novel·les d' autors sudamericans!
    Amb total cordialitat

  • Guanyar i perdre[Ofensiu]
    SrGarcia | 21-01-2022

    Excepcional l'ambientació del relat, amb aquests rics mexicans.

    Don Sebastián va fer molt bé de no tornar a apostar.
    Ara esperem que la història del Lucero i la Rosina no es tornin a repetir amb don Sebastián i la Valentina. Sempre hi ha molt a perdre.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: