L'Ondina o el relat d'un foll

Un relat de: niqmad

Pas rere pas, la humitat de la boira m'anava xopant la roba. No ho notava. Estava absort en la boira del camí i la boira que dominava la meva ment. Caminava silenciosament, escoltant les meves passes i els sons dels arbres, fruint del bosc centenari que travessava. Anava sol, m'agradava rondar per camins ja oblidats amb la companyia dels meus pensaments i desaparèixer una temporada de la grisor de la ciutat. M'anava bé per a posar en ordre la meva ment i poder descansar una mica de la feina, els amics, les presses...

Vaig caminar fins que el cel es va començar a enfosquir. Amb prou llum per a plantar la tenda, vaig acampar en una petita clariana. Les fulles seques es perseguien al meu voltant tot ballant, embogides, al ritme d'una brisa freda i humida. Mentre el dia s'anava acabant, els sons i la calma nocturna envaïen l'espai. La boira no havia desaparegut, però no hi feia res; aquella nit no enyoraria els estels.

Més tard vaig encendre foc per a poder-me escalfar el sopar. Em podia haver passat hores quiet, mirant la dansa de les flames, escoltant els animals nocturns i la remor de les fulles; sentint la nit profunda. Però un lleu so em despertà del trànsit, una melodia sortia del cor de la boira. Era una cançó trista i forta, entonada per una veu suau però segura que s'endinsava en la meva ment i ressonava per tots els racons del meu cap. Tot el bosc callà per a poder escoltar aquell cant, fins i tot les flames es balancejaven acompassadament obeint el ritme lent que entonava aquella veu que jo no entenia.

Sense pensar-ho, em vaig aixecar. Seguia els meus instints i l'anhel de trobar la font d'aquella veu. Els peus gairebé anaven sols, mig caminant mig corrent vaig anar endinsant-me cada vegada més en el bosc. Les arrels em feien entrebancar mentre les branques i esbarzers m'esgarrapaven la pell. Però jo continuava mogut per una força que no podia ni volia aturar.

La veu venia d'un gorg, el gorg d'un riu que no sortia als mapes. L'ésser que entonava aquell cant ha estat allò més bell que he vist en la meva vida, i encara en duc la imatge gravada a la vista. La noia semblava jove, però els seus ulls castanys i penetrants revelaven una saviesa arcaica ja oblidada pels homes. Uns cabells de color d'escorça li emmarcaven el rostre delicat i alhora decidit. Estava il·luminada per una llum blavosa que sorgia de l'aigua clara, semblava formar part del mateix riu. Jo no podia fer res, ni mourem ni pensar en altra cosa que no fos amb el que veia; però amb un sobtat moviment de cap ella em va veure i, al final d'uns llargs segons en què em mirava fixament, va sesaparèixer sense deixar rastre.

Jo em vaig quedar atònit, quiet fins que l'alba ja despuntava en un cel clar. Els primers raigs de Sol em van fer reaccionar. Encara atordit, vaig iniciar el camí de tornada; mecànicament vaig recollir les meves coses per a tornar a la ciutat que a partir de llavors seria crua i freda. Mai he tornat a ser el mateix, aquell rostre sempre el tinc present i encara sento la força de la seva mirada cada cop que tanco els ulls.

He aconseguit veure allò en què no havia cregut mai, la part màgica i irracional d'aquest món que creia regit per la lògica i la fredor dels nombres. La meva existència ha girat d'una manera inesperada, ara procuro buscar part d'aquella màgia a tot allò que em rodeja, la meva vida té un nou sentit que s'escapa d'una explicació raonable. Ara tinc un gran respecte vers els contes i les llegendes i em dedico a buscar la poca màgia que queda al món.

Comentaris

  • Tenint en compte...[Ofensiu]
    Montseblanc | 01-04-2017

    ...el que t'he llegit fins ara, esperava una miqueta "d'acció". Quan el protagonista s'endinsa en el bosc, he pensat "aquest ja no en surt viu". Però no sempre les coses han d'anar malament, ni ser lletges, ni macabres (llàstima hahaha).
    Escrius molt bé.

  • Bona interpretació [Ofensiu]
    Alícia Gataxica | 19-10-2005

    de les històries típiques d'Ondines, una bona adaptació, amb un lexic ben escollit i un argument suau i tendre. Es deixa llegir. M'agraden les fades i ondines, pero elles solen tenir un aspecte terrible, doncs es porten a la gent a sota les aigues, signifiquen mort.

  • Thalassa | 03-04-2005

    agradat, i molt. Jo, és que amb coses senzilles ja faig via. Sóc així de "jilipolles", m'agraden les coses boniques i dolces.

    Comparant amb la resta de coses que t'he llegit, surt del teu estil, com fora dels límits de la teva realitat literaria.

    Felicitats

    Thalassa

  • El Foll | 26-04-2004 | Valoració: 10

    Aquest sóc jo? no...

l´Autor

niqmad

22 Relats

90 Comentaris

79764 Lectures

Valoració de l'autor: 8.98

Biografia:
Sóc de Barcelona, on vaig néixer el 1980. Sóc periodista però he fet tota mena de feines, des de Pare Noel algun Nadal, a arqueòleg, passant per mosso de mudances, veremador... Sempre m'ha agradat escriure, i intento fer-ho sovint , encara que a temporades m'és més complicat.

Si voleu saber més coses, visiteu el meu bloc: http://www.niqmad.net