L'obscuritat dels dies sense mi

Un relat de: Àfrika Winslet

Des que te'n vas anar, he estat aquí tancada. No m'ha importat ni que passessin de llarg els anys, ni que restessin amb mi la bogeria i la soledat. No he volgut pas envellir i tancar els ulls per sempre. No he tingut més que quatre parets i un coixí on abraçar-me. No he pogut oblidar-te. No sé si moriré, perquè potser ho vaig fer fa molt temps i ja no me'n recordo.

De vegades escolto veus, passes, sorolls, riures... imagino passadissos interminables, el gran laberint de la vida rere aquests murs que semblen haver estat aixecats només per a mi.

Cada dia he somniat i viscut sense importar-me ni l'ordre ni quan o quant, fins arribar a cert punt en que la il·lusió i el dia a dia es fonen en una mateixa cosa: pura rutina. Tinc por de traspassar aquesta porta, ara tancada, pel fet de poder-me trobar a l'altre banda un despertar. Si de mi depengués, passaria la meva eternitat en silenci, i sense moure'm d'aquí.

Crec ser una bona persona. Mai he volgut fer mal a ningú, puix que tampoc he volgut que me'n fessin. Ara, però, ha passat molt de temps i la vida m'ha ensenyat molt; potser massa i tot. No sabria pas dir si per sort o per desgràcia, vaig aprendre a saber, a conèixer; i també a saber conèixer-me quan era una nena. Em vaig adonar que, per comprendre, abans s'havia de sofrir a la pròpia pell; i que això gairebé sempre deixava cicatrius. Les experiències es forjaven a base de desil·lusions i, quan es posa empenta en alguna cosa que resulta ser un fracàs, fa més mal que una bufetada.

A poc a poc vaig adonar-me que jo era com un huracà que llançava enlaire tot allò que estava al seu abast. En el meu camí cap a enlloc trobava molta gent que si es decidia a caminar al meu costat sovint en sortia malparada. Vaig intentar canviar aquest destí, ajudar-los, agafar-los aquest cop de la mà, donar el millor de mi mateixa,... però res d'això no va funcionar. Així doncs, com més sola, desesperada i buida em vaig sentir, i quan encara em quedaven llàgrimes per plorar, em vaig tancar en mi mateixa, vaig donar-me empenta per a sortir corrents, com feia sempre que tenia por del meu passat. I, encara que em vaig sentir covarda, per un temps vaig creure que controlava el meu món.

Vaig negar-ho, i m'ho vaig negar tot, fins a mi mateixa. Vaig amagar-me dins la meva closca, amb la disposició de no sortir-ne mai més i viure en l'obscuritat dels dies sense mi.

Al principi, tenint fe en mi, vaig respirar profundament i em vaig enfonsar en la ciutat tan sols com algú més. Vaig dormir, treballar, recollir la casa, plorar, somiar, córrer d'un lloc a l'altre, tombar-me al sofà... El temps es va anar omplint d'estrès, fum, calor, sol d'estiu, pols, roba bruta, televisió, cafè, somriures tristos, música per a no escoltar... i amb tot això es va anar omplint també la meva ànima.

Però arribà un dia en què vaig esclatar perquè ja no podia més. Entre alguna cançó dels 90 i unes llàgrimes que destenyien el blau del sofà, vaig veure que la meva vida es consumia en alguna cosa que no era vida. Sempre havia tingut la impressió d'estar sola, tan sola que tenia per amant la pròpia soledat cada nit al meu llit; i això no em feria... tampoc no m'importava, perquè m'hi havia acostumat. Però aquesta vegada no podia suportar aquella sensació de gelor que s'apoderava del més profund dels meus sentiments.

Així doncs vaig caure. Vaig caure tan avall que ja no veia el cel; tampoc no veia el terra que trepitjava, ni el viarany per on caminava, aquell que m'havia de portar enlloc. Em vaig allunyar de tot. Em vaig tancar la porta i no vaig deixar passar a ningú. Algun cop vaig sentir un lleuger respir que feia onejar el meu cabell arrissat i que em produïa una esgarrifança que em recorria cada centímetre de pell. Altres vegades vaig témer la mort d'allò que hi ha dins el pit, vaig témer haver assecat el mar de llàgrimes que hi ha dins de cadascú. Però en la major part del temps jo somreia sense descans, creient il·lusament posseir la felicitat, i intentant acaparar-la per sempre. Ara comprenc que l'estrella de la felicitat només brilla per moments, i que és impossible ser egoista amb ella de la mà ja que, com més força fas per retenir-la, més s'escapa la seva llum entre els teus dits.

A poc a poc vaig perdre la força i em vaig anar desinflant per sorpresa. Vaig començar a dubtar, de mi i de tot el que em rodejava, i vaig començar a sentir-me fràgil com les ales d'una papallona en el seu primer vol. No sé ben bé quan, però l'entorn va començar a entrar ben endins; fins que, després d'un llarg passeig pel vals de les hores, saltà pels aires com ho havia fet tantes altres vegades.

I, llavors, no vaig sentir res. Vaig alçar-me, vaig emmudir, vaig tancar els ulls... vaig deixar-me emportar. Vaig deixar que fos el camí el que llisqués sota els meus peus i forgés el millor destí possible.

Va obrir-se'm un abisme insondable sota els meus somnis, que m'impedia trobar un perquè a aquella profunda tristesa que, sobtadament, em commovia. Van apagar-se finalment les brases de la foguera que em mantenia unida a la realitat de la meva llar, del meu dia a dia. Enmig d'una espessa boira, una fulgor blanca em va enlluernar i vaig quedar ajupida en un terra enfangat i ple de cendres. El cor em bategava amb avidesa, respirava amb dificultats, però va ser el primer cop que em vaig sentir segura després de tants anys de silenci i de foscor a l'ànima... perquè no tenia por.

Em vaig marejar i vaig començar a veure només colors i ombres que es movien lentament a la meva vora. Vaig deixar-me aconsellar, estimar, acariciar per les mirades d'aquells que intueixes que no toleraran pas que et quedis fora de joc. Una veu profunda i llunyana, que semblava brotar dels meus records més preuats, va cridar-me pel meu nom; una veu amb totes les veus que jo havia escoltat amb atenció durant molt de temps; una veu que resumia, que somreia, que xiuxiuejava, que animava, que m'esperonava a aixecar-me després d'haver caigut tan avall. Perquè, com em va dir algú en un dia gris, ens està permès caure, però aixecar-nos és el nostre deure.

I, ara, em miro al mirall i no entenc res; però em sento jo, sóc feliç, i amb això em basta. "Les coses de vegades són més simples del que ens pensem", recordo; i un somriure se'm dibuixa als llavis mentre contemplo per la finestra la pluja que cau avui sobre Barcelona; una pluja en un dia espès i cendrós, una pluja lenta, pausada, relaxant... i un aire fresc i tímid de primavera que m'oneja suaument els cabells negres. Una Barcelona que és aquí davant meu, però que malauradament no puc olorar, ni sentir, ni tocar.

I aquest és l'únic però que li trobo a aquesta habitació sobre els núvols. Voldria volar i escapar-me, perquè encara em sento viva per dins, però sé que el paisatge que hi ha rere la meva finestra no és res més que una il·lusió. Tot i així, m'agrada sortir a passejar i fondre'm enmig de la gentada. Ara puc mullar-me els peus a la font dels matins, i asseure'm en un banc a esperar l'alba sense que ningú em molesti. Cada nit, surto a fer un tomb per cadascun dels racons on he tingut un ànima bessona; entre somnis i carícies encara respiro al teu costat, desitjant que el meu respir tingui encara la força necessària en el teu món per eriçar-te els cabells i dibuixar-te un somriure tendre en aquests llavis que ja mai no podré besar...

Quina llàstima no poder acomiadar-me de tantes coses que queden enrere irremeiablement. Però aquí, davant meu, se'm presenta un altre repte, una altra meta, una nova etapa que s'ha d'afrontar amb coratge i lucidesa. I aquest cop no penso perdre. Aquí no existeixen les llàgrimes ni el dolor. Aquí tot és tranquil, cristal·lí... el cel no entén de feblesa.

I encara que no ho sembli, és bonica i senzilla la vida d'aquí a dalt. Viure al cel és com viure a la terra, sense tenir por de poder fracassar.

Comentaris

  • Anex al Comentari Del Taller:[Ofensiu]
    OhCapità | 02-02-2007

    En la part de millores possibles:

    La primera frase: " Des que te'n ..." hauríeu de canviar la forma, per exemple, "En el moment que", o qualsevol altre fórmula.

    Al tercer paràgraf, en una de les frases llargues (és la problemàtica que tenen, sempre hi pot sobrar o faltar alguna cosa) dius: "fins arribat a cert punt EN QUE ...", jo hi posaria: ON.

    Al vuitè punt i a part desprès de la coma hi poses un perquè que a mi se'm fa innecessari, i li donaria més càrrega emocional sense.

    Utilització en el desè de masses "vaig", podries jugar eliminant-los, són innecessaris.

    I en el tretzè, "Les coses de vegades ...", s'hauria d'escriure "Les coses a vegades ..."

    Perdoneu-me el retard (són la 1:18 de la matinada), ...

    OhCapità.

  • Taller d'Escriptura: Ronda 1. Grup 2[Ofensiu]
    OhCapità | 02-02-2007

    Un relat d'extensió meridiana. Escrit amb primera persona del singular. Amb frases principalment curtes i de fàcil llegir. El títol ja ens planteja d'entrada una mancança d'alguna persona en algun moment determinat, com una fugida a un altre lloc. Relat que explica les vivències més aviat emocionals sense donar massa detalls. En conjunt està ben escrit però des del meu punt de vista li manca que situessis el lector més dins de la història. Sembla que haguessis volgut explicar una vivència i el perquè de moltes situacions sense donar prou informació al lector, cosa que fa que desllueixi una mica el relat. Particularment a mi em sembla que no hi ha una estructura clara de la història, vols explicar uns fets però hi dones voltes a una mateixa idea sense aportar cap detall rellevant, i a mi em sembla que és on hauries d'incidir per modificar-lo. Escrius bé i afrontes amb claredat les frases, i tens una bona capacitat per crear un bon clima, una bona situació.

    Els punts positius són des del meu punt de vista, les frases gens complicades. I respecte als negatius, crec que el fet de donar-hi voltes a una idea que allarga massa el relat pel què es vol explicar, fent que el final sigui una mica previsible, i això es podria canviar donant informació extra al lector.

    Tot clar des del meu punt de vista (i porto ulleres, ...) Per la meva part res més, un bes suau i dolç,

    OhCapità.

  • Comentari del Taller d'Escriptura: grup 2[Ofensiu]
    mjesus | 29-01-2007


    Hola Àfrika!
    Et comento el relat com a lectora no pretenc entrar en una anàlisi literària molt a fons, ja que no tinc els elements necessaris per fer-ho.

    Forma:
    Sense entrar massa en qüestions gramaticals et comentaré algunes coses en he copsat:
    A l'inici del relat l'ús del "Des de que.." no sé si seria més correcte: Des que, però potser m'equivoco, (ja m'ho diràs, en tot cas).
    En el primer paràgraf trobo que fas un ús excessiu de frases negatives que em porta confusió.
    Al cinquè paràgraf he trobat repeticions de sons (k) que m'han resultat una mica carregosos: poc, poc, casa, camí, costat, poc, …
    On diu: "cap a cap lloc" potser seria millor utilitzar "cap enlloc." Segurament hi ha altres formules que no conec. i que definirien millor aquest lloc… aquest enlloc. (que veig que repeteixes més endavant, intencionadament potser, per fer de nexe).
    He trobat repetició de mots en l'inici d'alguns paràgrafs. Concretament els que comencen amb Poc a poc, que es podrien evitar i buscar algun sinònim.

    Fons:
    En quant a l'argument ens expliques una vivència intimista: un diàleg interior de la protagonista, potser d'algun moment dolorós de la teva vida (en el cas que sigui biogràfic) que no queda massa clar, una pèrdua potser o la pèrdua de la pròpia vida d'una manera metafòrica.
    Sense massa figures poètiques tot és explícit, uns sentiments expressats sense donar oportunitat al lector a intuir-los.
    Aquest fragment no em queda clar:
    "I ara em miro al mirall i no entenc res. Però em sento jo, sóc feliç, i amb això em basta. "Les coses de vegades són més simples del que es pensa", recordo, i un somriure se'm dibuixa als llavis aquí dempeus, tot mirant per la finestra, contemplant la pluja que cau avui sobre Barcelona.."
    Si em miro al mirall, com és que a continuació miro per la finestra? potser li falta algun nus per lligar les escenes o no?. I la paraula "basta" em sona una mica malament, tot i que segurament és correcta.

    Aquest paràgraf curt i intens és el nus bàsic (no se si em confonc) entorn gira tot el relat, al mateix temps que ens recorda el títol:
    "Vaig negar-ho i m'ho vaig negar tot, fins i tot a mi mateixa. Vaig amagar-me dins la meva closca, amb la disposició de no sortir-ne mai més i viure en la obscuritat dels dies sense mi."

    En alguns moments m'ha fet la impressió que dones voltes a la mateixa idea i que potser sintetitzant guanyaria força i concreció.

    Personalment em sobren les dues frases del final, fa que el relat perdi la tensió i caigui de cop. M'agrada la manera en que despulles els sentiments i els ofereixes. I destacaria moltes parts del relat, però bé a mi m'agradat una imatge en especial:

    "Ara comprenc que l'estrella de la felicitat només brilla per moments, i que és impossible ser egoista amb ella a la mà, doncs quan més força fas per retenir-la, més s'escapa la seva llum entre els teus dits."

    Tot és una opinió totalment subjectiva que m'agradaria comentar amb tu, per poder contrastar idees.
    Espero que siguin d'alguna ajuda els comentaris, si més no a mi si que m'han ajudat.

    Gràcies. Fins un altra.
    mjesus

  • Comentari taller d'escriptura, Ronda 1 (grup 2)[Ofensiu]
    Gorwilya | 28-01-2007

    Ho he intentat fer tant bé com he pogut, ja que això de comentar no sé mai com agafar-ho, però bé, ajuntant les pautes de diversos relataires he creat les meves. Així que aquí tens el meu comentari d'aquesta primera ronda:


    * Estructura:
    De l'estructura o forma i ha algunes coses que corregiria. No masses, són les que més m'han cridat l'atenció i canviaria. Però bé, això només és la meva opinió.

    En comptes de la conjunció "i" i posaria "ni".
    "No he volgut pas envellir i tancar els ulls per sempre"  "No he volgut pas envellir ni tancar els ulls per sempre"

    El "que" porta accent:
    "Fins arribar a cert punt en que la il·lusió i el dia a dia es fonen en una mateixa cosa: pura rutina."  "Fins arribar a cert punt en què la il·lusió i el dia a dia es fonen en una mateixa cosa: pura rutina."

    La coma de després de la "i" la suprimiria. I potser la de després d'ara també, penso que no hi fan falta:
    "I, ara, em miro al mirall i no entenc res;"  "I ara em miro al mirall i no entenc res;"


    *Contingut:
    La protagonista és una noia, i tot el relat va de com se sent. Segueix una mena d'estructura a ascendent, ja que de sentir-se tancada a si mateixa i malament, passa a sentir-se bé i més lliure. Perquè que com diu, té una habitació dalt dels núvols, on la vida és bonica, fàcil i no hi ha por a fracassar.
    La noia explica com se sent d'una manera tan explicativa i clara, que amb facilitat un es pot posar a la seva pell i sentir el que sent ella, com si fos el mateix protagonista.


    *Opinió personal:
    Personalment, m'ha agradat molt aquest relat. No sé si té parts biogràfiques o no, però podria ben ser. Perquè les emocions i sentiments estan molt ben plasmats, tant que es com si els sentissis amb primera persona.
    T'ha quedat tot molt ben transmès, tot i que no se sap perquè la protagonista està d'aquesta manera; com que és l'únic personatge que hi surt, i ningú no explica res.
    Un suggeriment que se m'ha acudit llegint, és que si tingués un abans de tot això, es podria convertir en una mini novel·la, on la protagonista anés explicant com se sent a partir d'uns fets que han passat i desconeix-ho. I si estan influenciats per una altra persona, aquesta també podria dir-hi la seva. Però bé, d'aquesta manera també està molt bé, només era una idea que se m'ha acudit, ja que no sé sap què ha passat, i aquest fet crea una certa curiositat al lector que no es resolt.


    Espero que et serveixi d'alguna cosa!

    Petons i una abraçada!!

    Gorwilya

  • Felicitats...[Ofensiu]
    kukisu | 15-01-2007

    per al 2007!... i per aquest relat tan íntim i profund.
    Tots al llarg de la nostra vida hem tingut alguns dies sense nosaltres, que és una situació difícil de superar. Però també una oportunitat per després estimar-nos encara més i restar importància a algunes persones que potser no ens mereixien prou.

  • És el primer relat[Ofensiu]
    nousica | 14-01-2007

    És la primera vegada que llegeixo un relat teu i m'ha sorprés. No sé si és autobiogràfic, però si no , la veritat és que has descrit d'una forma aclaparadora el procés. A mesura que el vas llegint, et sents arrossegat pel seguit de estats d'ànim d'el o de la protagonista. No pots deixar el relat, has d'arribar al final encara que no vulguis i en arribar-hi et sents alliberat de l'angoixa que has compartit amb qui suposadament patia. Molt be!

  • Taller Escriptura del Grup 2 (el meu comentari)[Ofensiu]
    Jere Soler G | 14-01-2007

    FORMA:

    Destaco d'aquest relat la forma. No podia ser d'una altra manera, donat que fa temps recordo que me'l vas deixar llegir, i m'adono que has seguit força els meus consells en la correcció. I això no vol dir pas que estigui bé, sinó que jo no sóc capaç de trobar gairebé cap pega, degut que ja les vaig trobar i vas tenir la gosadia de fer-me cas. Només unes cosetes:

    "fins arribar a cert punt en que la il·lusió" falta l'accent a que: "fins arribar a cert punt en què la il·lusió"

    "Vaig intentar canviar aquest destí, ajudar-los, agafar-los aquest cop de la mà, donar el millor de mi mateixa,..." la part que diu "agafar-los aquest cop de la mà" se'm fa difícil de llegir sense puntuació interna... es clar que si hi poses comes després el conjunt queda massa carregat. Potser així:
    "Vaig intentar canviar aquest destí; ajudar-los; agafar-los, aquest cop, de la mà; donar el millor de mi mateixa..."
    o així:
    "Vaig intentar canviar aquest destí... ajudar-los... agafar-los, aquest cop, de la mà... donar el millor de mi mateixa..."



    "i que és impossible ser egoista amb ella de la mà ja que, com més força fas per retenir-la, més s'escapa la seva llum entre els teus dits."
    Aquí hi trobo a faltar una coma, o un punt i coma, darrere mà. I a "entre" li posaria una preposició apostrofada "de":
    "i que és impossible ser egoista amb ella de la mà; ja que, com més força fas per retenir-la, més s'escapa la seva llum d'entre els teus dits."

    Després hi trobo una frase contradictoria:
    "A poc a poc vaig perdre la força i em vaig anar desinflant per sorpresa."
    Si perds la força a poc a poc, i et vas desinflant... no em queda clar que hagi de ser per sorpresa.

    La resta de la forma del relat em sembla impecable.


    FONS:

    El fons, la significació, allò que vol dir i que transmet el relat, em sembla molt intimista, molt personal, molt interior... Per aquells que coneixen els fets concrets als quals l'autora es refereix, crec que esdevé un fons intenssíssim, d'aquells que posen la pell de gallina i que arriben tocar el sentiment del lector... per això penso que estaria força bé com a complement, en una novel·la, després d'haver narrat els fets que han deslligat aquest ventall de sentiments. Per al lector que no en sap res més, el relat es fa una mica incomprensible. Es pot valorar, això sí, l'elegància de l'estructura, la força del que es narra, però queden molts buits de comprensió. Cal aterrar a fets concrets que acompanyin als sentiments, que sens dubte estan expressats magistralment.

  • Estil enlluernador[Ofensiu]
    Frèdia | 11-01-2007

    Un títol que encisa i que obliga a llegir el relat. Bé, això és el que m'ha passat a mi. Un estil enlluernador, recolzat en una estructura ferma i que sap trobar un bon camí cap a les entranyes i remoure-les. Profund i alhora de lectura àgil, amb un bon final. Es nota que hi ha treball artesà i minuciós. Amb un pèl més de tensió narrativa, fregaria la perfecció. Et felicito.
    Una abraçada,
    Fredia

  • Sublim profunditat[Ofensiu]
    Jere Soler G | 15-09-2006 | Valoració: 10

    Quan em vas deixar llegir el relat ja em va semblar una meravella. Encara que com que la paraula meravella ha perdut força de tan fer-la servir, per això millor seria dir que el teu relat és profund, curull de sensibilitat, bellament traçat, sublim... i no pararia de dir coses bones.
    M'afalaga tot el que dius de mi a la introducció, t'ho agraeixo de tot cor; és totalment inmerescut.
    Espero que puguis venir a Roses i que poguem xerrar una bona estona...!!!

  • Hola, Tormenta![Ofensiu]
    ROSASP | 10-09-2006

    És el primer comentari que et faig amb el teu nou nik.
    M'he llegit el teu relat i m'ha emocionat, alhora que m'ha fet venir esgarrifances.
    Ja no és només pel què dius i com ho dius, sinó per atrevir-te a entrar dins d'un espai on es fon el cor, el cos i l'ànima en una mateixa cosa i escoltar tot allò que sents.
    Mirar conscientment cap a dins és un acte de valentia, el començament d'un nou camí.
    Després de pensar massa durant molts anys, he acabat comprenent que només es pot estar feliç i en calma quan aprenem a escoltar-nos. No importa si hi ha tristesa, dolor, ràbia, impotència, neguit, perquè darrera de tot això també s'hi amaga justament tot el contrari. No serveix de res amagar tots aquests sentiments i lluitar contra ells per amagar-los, només fa que tornin a sortir encara amb més força.
    El teu relat m'ensenya justament això, que malgrat tots els contratemps, les pèrdues i les desil·lusions, acceptar-les i tractar-les de cara ens ajuda a créixer com a persones i que en el fons només nosaltres mateixos podem obrir les portes de cada nou dia.
    Hi ha un cel calmós on poder passejar faci sol o plogui, però crec que mai s'ha d'oblidar que també estem connectats a la terra. Trobar l'equilibri és una lliçó que mai s'acaba, però crec que ens dóna la possibilitat de saber qui som en realitat i d'assaborir la vida, sense prescindir de cap instant.
    El títol resumeix l'essència de tot plegat, crec que l'has encertat de ple.

    "Reconèixer qui ets en realitat,
    no veure només l'ombra d'un reflex"

    Espero poder-te fer una abraçada en persona ben aviat, Laia!
    Molts petons!!!

l´Autor

Foto de perfil de Àfrika Winslet

Àfrika Winslet

107 Relats

829 Comentaris

159313 Lectures

Valoració de l'autor: 9.76

Biografia:
Bones!! El meu nom és Laia, vaig néixer a Tarragona però des de ben petita visc a L'Hospitalet de Llobregat (visca L'H!). Tinc vint-i-quatre anys i estudio Enginyeria Tècnica en Informàtica de Sistemes a la UPC (Campus Nord, Barcelona).
Agraeixo el temps que dediqueu a llegir-me, els vostres comentaris, consells i crítiques...

Per qualsevol cosa, la meva adreça és:
Laia_fiber [arroba] hotmail.com

I, ara, també podeu visitar els meus blogs:
Àfrika Winslet
La otra Àfrika Winslet ...



eeeiiiii, ja és aquí!! Disponible, si el demaneu, a les llibreries!!

ELS ATZURS - CAMINS PARAL·LELS

Ed. Emboscall


Aquest llibre, del que formo part amb un relat, sorgeix d'un projecte engegat fa un any i compartit per cinc escriptors/es d'arreu de Catalunya que mostren, cadascú en el seu estil i des de la seva visió, una història que té com a protagonista alguna persona propera. El llibre, doncs, és dividit en cinc parts ben diferenciades que reflecteixen alhora la visió d'una realitat concreta i palpable i el tarannà literari de cada escriptor/a.


He arribat fins aquí gràcies a set casualitats:

1- Un dia avorrit i gris em va dur a aquesta pàgina.
2- Algunes persones van llegir i comentar els meus primers relats.
3- Després dels primers relats van venir d'altres.
4- Algú em va donar la mà i em va acostar al fòrum.
5- Vaig descobrir EL REPTE.
6- Vaig començar a conèixer en profunditat tot el que és RC.
7- Vaig descobrir quelcom perdut dins meu: l'escriptura.

Ara, no penso perdre-ho mai més.