Ballant sola

Quina delicadesa!!
No sé si se'm dona bé això d'escriure o no...el què sí que sé és que mai n'he sabut de fer poemes, d'escriuere estrofes... amb emoció i que tinguin sentit i veient les teves... encara me'n queda molt més clar...
sense paraules, m'ha encantat!!
et seguiré llegint...

un gran poema
i m'enrecordat d'una bona cançó d'ella baila sola xD
deu ni do

salut!

Márribat al'ànima. Molt bonic i delicat.

m'encanta.
maca segueix escrivint així

la canço i el poema.
els teus mots sempre envegen l'ànima.
m'ha encantat un petonet de vidre!!!

com l' Abraham ,fer cent relats ,i fer-los bé té molt de merit .
Endavant!

Ballant sola

El títol, a part de ser el referent de la cançó, ja diu molt: ella balla, és a dir, es diverteix o, si més no, ho intenta. Però balla sola, la qual cosa ens fa repensar-nos l'afirmació que acabem de fer. És doncs un títol ambigu i ben trobat pel que serà i dirà el poema.
Prescindeixo inicialment del lligam amb la cançó

I
La primera estrofa ens du a un record i enyor d'algú que ja no és físicament ni emocional a prop del JO, però que encara li és important o, si més no, encara no ha desaparegut del tot.
Al JO li "sembla" que ELL "ha tornat"…i ho ha fet en forma d'ombra rere la seva pròpia ombra, record d'un ahir, oblit d'un milió de moments perduts…esboç d'un final que el JO no ha volgut o no ha sabut mai acceptar.
**És a dir, hi ha una presència en forma de record/ombra…ell forma part del passat però no del tot (per ara no sabem res més). Haig de dir que no m'acaba d'agradar, l'estrofa que menys…crec que la podries millorar.

II
Ens situes dins una cambra, amb una espelma i una paret. Ella és sola, balla sola amb el record, el record balla sobre la paret amb el vaivé de l'espelma.
"Aquesta espelma et fes ballar" (record)---et revifés?
"La paret ha escoltat dir allò que no pensàvem"…què, l'adéu, la separaració, els retrets que els ha allunyat?
Els altres versos reblen sobre la idea que la separació no ha estat volguda però motivada per una necessitat, una certa "lògica" pensada, raonada. Un amor impossible? Per què? Tant li fa, almenys queda el record i tant de bo el fet en si de ser lluny l'un de l'altre, aquesta lògica que els ha separat, no aconsegueixi esborrar-lo.

III
I bé, marcat l'entorn en què es troba la prota, ara ens el defineixes amb l'acció. Què fa ella per "superar" aquesta visita del record, aquest neguit bo que ell encara li desperta?
Doncs:
Inventa paraules que descriguin això que no ha pogut encara abastar amb les dues estrofes anteriors.
Es fon amb el temps i recupera vívid el record que l'envola de nou, real, contundent.

IV
Però aquest desig o acció de voler exprémer al màxim el record no aconseguirà fer-lo tornar, ell ha "marxat" per sempre (d'aquí la certesa en negatiu del poema). Ella l'espera "t'espero amb la certesa d'albirar-te a l'horitzó
i mai no apropar-te;" (no seria millor apropar-te'm?) .És a dir, l'espera sense esperança, veient-lo només com un passat-record en l'horitzó, una visió que s'albira però no s'abasta, ell ja no se li aproparà mai més…només potser quan els "gripaus (..) sàpiguen ballar flamenc i tocar palmes", és a dir, mai.

V
O potser sí, i aquesta és la genial conclusió que capgira el to fins ara de lament emotiu: tot depèn d'un miracle, el miracle que es diu literatura i que permet crear, imaginar, somiar i fer realitat els somnis amb uns versos dins això que anomenem poema, escriptura.
"amb l'esperança de convertir tal vegada el miracle
en un sospir xiuxiuejat i fet paraula
tot just en aquest vers que tanca."

Bon, magnífic final, que ens demostra que no parles d'emocions de manera directa,a doll. Amb el teu poema ens dius que si bé la persona ja no hi és ni tornarà, els poder brutal evocador dels versos -a través dels mots que aquest jo inventa- aconsegueix fer del record i d'allò que ens el retorna un present d'artifici (la poesia sempre ho és) que permet al JO seguir investigant i coneixent, seguir investigant-se i coneixent-se, creixent com a ésser, com a persona.
"en un sospir xiuxiuejat i fet paraula
tot just en aquest vers que tanca."
(Pur Carner. Ara, jo diria "tot just en aquest vers que EL tanca" (el record, el miracle de poder plasmar-lo i reviure'l potent en mots, el xiuxiueig fet paraula, els versos, el poema… em sembla que la rima és més rodona.)

Felicitats! Tot i que alguna escletxes xerriquen una mica, m'agrada.
Stop.
Petons wins, segueix així, estàs descobrint què és i per a què serveix la poesia, el seu veritale sentit i raó de ser un cop ultrapassat el primer estadi de causa-efecte.

foster

Tenir algú aprop, encara que sigui en el pensament i en la llunyania d'aquest horitzó que has dibuixat : rectilini a vegades, en forma d'ombra d'altres, trist però conformista. M'ha agradat el to, molt. (vaig escriure per un repte un relat que té molt del teu poema).
T'haig de dir que és dels millors que t'he llegit i el títol GENIAL!. (la música ens dóna força inspiració eh?).

Una abraçada i molta sort en els examens, Afrika!. Més en la vida en general...

angie

Poques vegades llegeixo un poema o un relat a RC i dic, el millor que he llegit fins ara en aquesta web. Aquest és un d'aquests moments. Marca un punt a superar.
El millor que he llegit fins ara en poesia, (pel meu gust tot s'ha de dir). I dir el millor no vol dir que no n'hi hagi d'altres de molt bons, de poemes, però de tots els bons, de moment, aquest és el que més m'agrada.
No sé què més dir-te. Res a criticar. Molt a elogiar: ritme, traç, ball de mots, profunditat de significació, bellesa formal, melangia dolça, tristor dignificada.. en resum, un bocí de divinitat feta llenguatge humà.
Espero, almenys, que la tristor del que vol dir el poema no estigui en el teu cor, i que tot et vagi molt bé a la vida.