Soledats

Cada dijous a la tarda tenia una cita. A banda d'això, podia trucar-los sempre que se sentís sola o que el pes del passat, el present i el poc futur que li quedava es concentrés tot de cop en un punt precís, com una implosió de records cantelluts, i fes massa mal com per sobreviure-ho. De dos quarts de cinc fins al vespre, fins que començava a minvar la llum rere la finestra i la conversa es perdia i s'amalgamava en una argamassa de paraules divines i filosòfiques i temps perduts. Ells sempre eren puntuals, trucant suaument a la seva porta amb la corbata perfectament cordada i l'americana llampeguejant elegància i educació. En tota la tarda no gosaven demanar res però ella, saberuda, els tenia sempre preparats un bon cafè amb llet i uns croissants a la seva safata de plata vella. I en marxar, cada últim dijous de mes, els donava un rebrec de bitllets de deu (de vegades més, de vegades menys) que ells agraïen i, molt dissimuladament, esperaven. "Ai Maria, és que jo no tinc néts!" li deia de tant en tant a la seva veïna, "qui em farà companyia? Qui em demanarà que li expliqui un munt d'històries atrotinades? Qui, sinó?". El seu fill feia uns anys que vivia fora del país i amb prou feines la trucava cada mes per saber com estava. "Bé, nen, bé". Deia sempre. I tant que estava bé, gràcies a Déu la seva salut era bona però el pis massa gran i, potser, les fotografies massa abundants. Algun cop, recordava, traient la pols havia pensat en guardar-les a un calaix però el cas és que tenia por a perdre allò que encara li quedava... El senyor Manel, el marit de la seva veïna, ja gairebé no recordava el nom dels seus fills i quan la saludava per l'escala semblava més aviat com si imités la seva dona. Pobra Maria.
Pensant-ho bé, aquesta tarda li explicaria a aquells dos xicots el dia del seu casament i, amb una mica de sort, encara podria recordar cada volant dels seu preciós vestit blanc... i el seu somriure.