Lluna plena - Capítol 1

El cel embromat, juga a fet i amagar amb la lluna.
Des de la part mes alta del vell casalot, observo amb silenci com coquetegen.
Amb sento sol.
Trobo a faltar la Maria, allà havíem estat feliços, ens sentíem el centre del món.
Mai havia pensat que lo nostre s'hagués pogut acabar.
Ara ella era lluny, fugint de mi, posant distancia per poder aclarir els pensaments.
Jo havia preferit quedar-me, aquí podia treballar, continuar pintant els meus quadres, intentant oblidar el que havia passat.
Era l'únic lloc on amb sentia segur,on no m'arribaven els retrets, els consells que no volia, les cares llargues, els silencis forçats.
On ningú vindria a destorbar-me.
Perquè d'allà els havia fet fora a tots de males maneres.
Realment devien pensar que m'havia tornat boig, i en certa manera era així.
Ja tenia prou pena dins meu, com per haver d'aguantar aquell circ.
La pintura era lo únic que amb mantenia viu.
Tancat dins meu.
Donant a llum noves i cada cop mes excèntriques obres,
que eren el reflex de la meva incipient destrucció.
Jo mateix amb deixava anar en una mena de activitat frenètica, que tots creien bogeria.
Sols jo sabia perquè amb comportava així.
El perquè d'aquells instants de arravataments inspiradors.
Eren els únics en que tenia pau, i ni tan sols l'ombra de la Maria hi tenia cabuda.
Quan m'aturava, començava el turment, en el fons, sabia que n'era l'únic culpable.
Aquella rauxa que tenim tots els artistes, aquells canvis d'humor sobtats, aquelles absències, que fan que t'oblidis de tot el mon exterior.
Que descuidis qui mes estimes sense voler, perquè senzillament no te'n adones.
Aquelles etapes en que necessites allunyar-te, viure experiències diferents, per poder anar omplint la inspiració amb coses noves.
En que necessites distanciar-te, i rodejar-te d'altres esperits diferents, refrescants.
Sàvia nova per seguir creant. Mon bohemi que ningú que no sigui com tu, pot comprendre.
Sols son etapes, que un cop viscudes, et fan diferent, mes savi, mes expert.
Lliçons de la vida, necessàries com l'oxigen que respires.
Desprès tornes als teus, estimant-los mes que mai, però ells no ho comprenen,
i s'enfaden amb tu, et fan sentir desgraciat e inclús e inclús dubtar de tu, promets no torna-ho a fer, però torna a passar sense voler i la vida se't va fent insuportable.
Tothom hi te a dir, a criticar a culpar-te.
El mon contra tu.
Ara ja tan de temps amb soledat, jo mateix amb qüestiono el meu estat.
Me'n penedeixo de moltes cosses, donaria el que fos, per tornar-la a tenir aquí.
Transcorren els dies, tots son iguals per mi, no importa que faci sol o estigui núvol.
Pinto amb necessitat de buidar tot el meu neguit, omplo teles amb brotxades incisives, sentides.
Colors intensos, que cada dia criden amb mes força.
Demanant l'auxili que no soc capaç de formular amb paraules.