Llum de lluna

Un relat de: Onofre
Llum de lluna



Cada any un diumenge de mitjans de novembre es fa en el Gran Ducat un ofici laic a la memòria dels que anaren a Espanya com brigadistes internacionals. A la mateixa hora es fa missa a la Catedral i a totes les esglésies del Gran Ducat. Tots dos oficis rememoren el sacrifici i la mort, es celebra la memòria. La memòria i el valor, el calze que es van haver d'empassar...

Cada any observo i noto que el lleuger somriure dels celebrants que oficien a Dudelange, emfàtic, respectuós i serè, contrasta amb el rostre més greu dels oficiants d'altres misses. Als que hi som, la fresca de l'aire lliure de la tardor ens arruga la pell... i en un moment o altre de l'acte ens encongeix el cor, però no ens apoca mai l'ànima.

Mai hi he vist entre els assistents ningú que pugui presumir de ser de l'altre bàndol. Ja no les rememoren ells, ara, aquestes coses. La memòria es fon, es dissipa, s'espargeix en el llarg del temps. Els que encara podem condensar tènues imatges de fa més de trenta anys en el cervell la memòria fosa dels actes que no volem recordar... de quan es feien ofrenes a la gloria de los caidos por España som testimonis d'aquells oficis amb bandes de música entonant els himnes... de l'altre bàndol.

Els luxemburguesos, hereus d'aquells herois, això no ho deuen saber si algú no els ho ha explicat, son records que es guarden a les hemeroteques, no en els llibres. Ara mateix em ve a la meva fosa memòria com els últims anys del dictador encara es feien aquells actes oficials. Eren un reducte ínfim: el Governador i Jefe Provincial del Movimiento i el seu secretari, l'Alcalde i el seu secretari, el Governador militar acompanyat d'algun coronell i algun que altre falangista recalcitrant amb ganes de presumir de camisa nova. També hi solien assistir els cronistes oficials de les ciutats que en tenien. Aquests tenien bona excusa, l'excusa de la neutralitat de qui n'ha de prendre acta. El temps passa i algú ho ha d'escriure per que es pugui "recordar". Recordar o rememorar? Celebrar o retre homenatge?

Cada any, passat Tot Sants, els americans fan similar amb els seus morts en els seus llocs sagrats de la seva pàtria el nou de novembre, a França ho fan l'onze. Perquè no s'han d'oblidar els morts? Perquè s'han d'enterrar? I quan no s'enterren, perquè no s'enterren? Preguntes que em venen al cap i es barregen amb la memòria fusa cada any passat Tots Sants mentre soc a Dudelange.

He caminat l'estiu passat per un bosc acompanyat per un veí coneixedor dels llocs sagrats no lluny de la Venta de Camposines, el mateix lloc a on va arribar la XII Brigada Internacional després de passar el riu Ebre el dia de Sant Jaume. I quan hi era em va venir a la memòria els moments en que aquí a Luxemburg he visitat el Cementeri Americà. L'aire que s'hi respira no és molt diferent del que es respira pels indrets i camins que surten de la Venta de Camposines cap al camp sagrat de la més gran batalla de la guerra del trenta-sis. Ni la quietud, ni el silenci. Ni el respecte que em mereixen les ànimes que en un lloc i altre hi reposen i els cossos que hi son enterrats. Els uns en tombes, arrenglerades i amb creu o amb estrella de David i amb nom i amb la gespa sempre i eternament verda i recent tallada. Els altres mal escampades, sense cap símbol ni cap nom que els identifiqui, sense memòria... Oblidats de la història? Joves, igual uns que els altres, que van veure com se'ls hi anava la vida abans de poder arribar a ser pares.

No lluny dels viaranys que surten de la Venta de Camposines es poden veure encara les trencalloses restes dels ossos que podrien ser d'animals salvatges de bosc. I pels viaranys d'aquells boscos de la Terra Alta hi creixen argilagues, boixos, mates de llentiscle, romers i coscolls, que es guarden uns als altres del vent serè de les nits fosques del llarg hivern. No cal que hi aneu, no hi trobareu mai ningú. I menys de nit, ni tan sols quan fa lluna. Deixeu-los dormir en el seu camp sagrat... ja fa molt temps que van morir. I encara hi son, que entre ells es guarden, i entre ells fan sentinel·la a la lluna blanca que la llum els dona com una carícia que abans de morir no varen tenir.



***

Comentaris

  • Excel.lent[Ofensiu]
    Màxim Serranos Soler | 23-11-2011 | Valoració: 9

    Un molt bon apunt, amb lirisme i veritat.

  • Recordant[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 20-11-2011 | Valoració: 10

    El teu relat, la teva magnífica forma d'escriure m'ha deixat pensatiu. I penso en els morts de casa, en els cementiris que els acullen, en la diferència de visitar un altre cementiri o un cementiri teu. L'espai és el mateix, però el sentiment canvia de dalt a baix. On és l'angoixa de l'estómac visitant el
    magnífic cementiri del Poblenou? Una abraçada.

    aleix

  • Llocs sagrats[Ofensiu]
    allan lee | 19-11-2011

    tots aquells on hi ha un estimat que es disgrega. I als que ningú no ha estimat, només els cal l'oblit complert. Però l'oblit ens persegueix tossudament, a uns i a altres. Com diu en Copèrnic, pur lirisme aquest relat que sembla blanc- històric i que acaba apassionadament. Bravo.


    Vinc, perquè, ostres, m'has fet molts comentaris, i quasibé no sé què dir. Moltissimes gràcies, em fa molta il.lusió ser llegida. Ets molt original comentant. El poema que has escrit sota La caseta m'ha agradat molt. Si és més maco que el meu relat i tot. Sobre allò de convertir la prosa en poesia, m'ha fet gràcia, també. potser queden uns versos molt llargs. a vegades faig intents de poemes, però m'agrada la prosa perquè necessito moltes paraules per expressar-me, i encara sovint em queda la recança de no haver afinat en allò que volia escriure.

    Una abraçada

    a

  • Lirisme[Ofensiu]
    copernic | 18-11-2011

    Un relat ple d'emoció continguda i que descobreix un Onofre mestre de les paraules i del seu significat. El ritme és mantingut i sostingut i es llegeix amb gran plaer, assaborint un text evocador i ple de lirisme.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Onofre

Onofre

42 Relats

66 Comentaris

34345 Lectures

Valoració de l'autor: 9.89

Biografia:
Mon padrí, abans de deixar aquest món, va voler batejar-me Onofre per les qualitats morals i l'estima que professava al venerat sant anacoreta del desert . Deia el padrí d'en Sant Onofre que, encara jove, deixà el món i entrà en un convent i, després, en fugí per fer vida eremítica. Vivia tant sols dels fruits d'una sola palmera. Segons una tradició era fill d'un rei; quan va néixer, un dimoni l'assenyalà com a producte d'una relació adúltera de la reina i fou sotmès a una ordalia de la que sortí il·lès. Una altra tradició diu que cada diumenge, un àngel el visitava i li portava el S.S. perquè combregués. I una llegenda oriental diu que Onofre era en realitat una noia, Onòfria, molt devota i virtuosa que, per no perdre la virginitat en ser perseguida per un pretendent, pregà a Déu que la convertís en home, la qual cosa passà miraculosament.

El nom no escollit, els dels meus avantpassats, em ve i prové de les terres de la Baronia d'Entença, des del segle XIV.

Entre el meu nom del segle IV i el meu cognom del segle XIV hi ha un mil·lenari gran buit que el meu esmerç vol omplir.