Veritat i realitat

Un relat de: Onofre
Avui vull dir la veritat, vull dir que vull escriure la veritat. Jo no en tinc cap necessitat, ni la veritat tampoc. La veritat tan si la dius com si no la dius resulta sempre que és la que és. Des d'aquest punt de vista la veritat seria el millor sinònim del mot "realitat". Si bé la realitat no sap ningú el que és; en canvi, la veritat, sí. Però la veritat tan si la dius com si no la dius resulta sempre que és la que és, si l'escrius d'una manera o d'una altra deixa de ser veritat pels que son fluixos de mollera. Per tant, dir la veritat no és el mateix que escriure la veritat, per més que encara hi hagi filòsofs que no ho entenguin. La prova n'és que la immensa majoria de personatges celebres fan el que fan, diuen el que diuen i, quan es retiren, "escriuen" un llibre de memòries en el que, finalment, "diuen" la veritat. Si son molt celebres o son molts els que han comprat el llibre, escriuen un altre llibre en el que escriuen que diuen "les veritats" que no van dir en el primer llibre. I si convé n'escriuen un tercer i així pot seguir fins a la eternitat, fins que es moren, vaja. De manera que, com molts filòsofs saben molt bé, la veritat es pot eternitzar, o és o es pot fer eterna. Per això existeix una història de la filosofia, la ciència que tracta de la veritat. Una o moltes, tantes com editorials.
Ni la veritat ni la realitat no tenen cap necessitat que ningú les digui ni les recordi. Tant una com l'altra prevalen als enteniments més preclars.
Però en veritat el que vull escriure és la realitat que em vist tots; tots; la realitat del futbol. La veritat en el futbol no existeix, en això ja hi estan d'acord fins i tot tots els filòsofs; la realitat, en canvi, n'és tant fràgil com efímera. És de les poques realitats que en porten etiquetada la data de caducitat. I caduca als vuit dies exactes. I si la veritat del futbol no existeix, la realitat és insuportable per a la majoria, més i sobre tot, pel qui perd. La fràgil i no menys dolorosa realitat, quan la diuen i l'escriuen els que tenen el faristol facistol, és que també hauria de ser insuportable pels que guanyen si els que guanyen no son ells.
Doncs sí, així és com va la cosa en el món del futbol. I tot va començar, en un esport sense pilota, quan a un estudiant de la Universitat de Berkeley li van haver de donar la medalla olímpica d'or per fer la carrera dels 400 metres en 46,5 segons. Realitat insuportable pel qui havia de lliurar el guardó, tant insuportable que va desaparèixer en els subsòls de l'estadi.
Ments preclares les que governen les realitats del món esportiu, tan preclares com les dels que esperen als arbits en els parkings, preclaríssimes, casi tant preclares com els qui ho comporten, els qui els lloguen, els qui parlen de valors i els que venen rellotges per la tele.
I ara, amb l'etiqueta caducada, que no s'amaguin; que s'amaguen, fins i tot, ho van arribar a fer votar democràticament en una assembla general. El què? El què posar el dit a l'ull al teu competidor, amb traïdoria, per l'esquena, és un prova més dels eterns valors del madridisme.
N'hi ha que fugen de l'estadi en no suportar les realitats.Altres no se'n van, prefereixen fer-hi front encara que sigui en les obscures circumstancies dels subsòls dels parkings: recurs de la última instancia. Ni ha que en tenen sempre de recurs d'última instancia, que davant certes realitats insuportables tenen sempre a on recórrer per a no acceptar-les. Com les, per a ells insuportables, realitats que solen portar al Constitucional. I, com ja és ben sabut, el Tribunal Constitucional és on rau la "veritat" i allí a on recondueixen la "realitat".

Comentaris

  • voltant la realitat[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 24-02-2012 | Valoració: 10

    Tot repassant l'actualitat has fet un gran exercici de descripció real de coses tan reals com el Reial Madrid, fantàstic! És veritablement real que en els soterranis hi predominen les rates de claveguera. Deixem la pudor allà baix i posem la tapa al forat. M'encanten els teus relats pel to que utilitzes i per l'aliment que ens dones pel cervell. Una real i veritable abraçada.

    Aleix

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Onofre

Onofre

42 Relats

66 Comentaris

31928 Lectures

Valoració de l'autor: 9.89

Biografia:
Mon padrí, abans de deixar aquest món, va voler batejar-me Onofre per les qualitats morals i l'estima que professava al venerat sant anacoreta del desert . Deia el padrí d'en Sant Onofre que, encara jove, deixà el món i entrà en un convent i, després, en fugí per fer vida eremítica. Vivia tant sols dels fruits d'una sola palmera. Segons una tradició era fill d'un rei; quan va néixer, un dimoni l'assenyalà com a producte d'una relació adúltera de la reina i fou sotmès a una ordalia de la que sortí il·lès. Una altra tradició diu que cada diumenge, un àngel el visitava i li portava el S.S. perquè combregués. I una llegenda oriental diu que Onofre era en realitat una noia, Onòfria, molt devota i virtuosa que, per no perdre la virginitat en ser perseguida per un pretendent, pregà a Déu que la convertís en home, la qual cosa passà miraculosament.

El nom no escollit, els dels meus avantpassats, em ve i prové de les terres de la Baronia d'Entença, des del segle XIV.

Entre el meu nom del segle IV i el meu cognom del segle XIV hi ha un mil·lenari gran buit que el meu esmerç vol omplir.