La proclama natural

Avui vull parlar en nom de tots els catalans. Que qui soc jo per fer-ho? Doncs un català, en nom dels catalans només hi pot parlar un català. L'Artur Mas ho pot fer, per ex. També ho pot fer el cap de l'oposició, per bé que potser encara no ho tenim prou ben regulat; ho pot fer fins i tot la cua... que d'això sí que en tenim, com els dimonis.
Que ni els dimonis podrien parlar en nom dels catalans si no ho fossin o no ho fossin prou del tot. No així pas com el Papa de Roma, que pot parlar en nom de tots els catòlics alhora que en temps antics ho feia en nom de tots els romans sense tenir la necessitat de ser-ho o no ser-ho del tot.
Doncs sí, em llençaré com quan des de les balconades es llencen proclames que comencen amb un "Catalans!" amb majúscula o "españoles!" amb minúscula, adreçant-se a tothom qui es vulgui donar per al·ludit. Que dic ara! I als que no se'n donen també.
No m'imagino al Montilla des de cap balconada fent tal cosa. S'ha de tenir prou barra per a fer-ho i el José no la tenia, o no en tenia prou del tot, com la que li sobrava al Francisco Paulino Hermenegildo Teódulo Franco y Bahamonde Salgado Pardo de Andrade, que tant servit i sobrat de noms i malsons anava. Així em ve al cap que per a bramar ben fort tant genèrics mots convé tenir la naturalesa apropiada, l'autoritat pertinent, quan no, la barra que sols els de la cua, dimonis o no, tenen sobrada en escreix.
En nom de tots els catalans, dels que van anar a la manifestació i dels que no. Dels que es miren els debats del nostre Parlament i dels que ni se'ls miren ni entenen, en nom de tots diré que ja ens ha arribat a tots l'hora de que algú amb prou autoritat i poca barra pugui exclamar amb joiosa naturalitat: Catalans! I no pas, Catalans i catalanes! barrejant majúscules i minúscules; ni el de catalanes tot sol, que hi mancaria certa majúscula... naturalitat.