El zàping del dia cinc

Un relat de: Onofre
La crueltat d'assassinar un bebè quan encara no està deslletat que, ben pensat, deu seu la millor manera de morir al fer-ho l'innocent abans de conèixer les autèntiques misèries de l'existència, em porta a pensar amb Herodes el Gran, el que feu reconstruir el Temple, del que encara en queda el mur on s'hi van a lamentar amargament tots els dolors que atribulen als hereus dels supervivents d'aquella i altres matances. Herodes ho devia veure o mirar-s'ho així al fer degollar a tota la canalla que encara mamava.

En el zàping del cinquè dia de l'any em surt l'Arguiñano presentant la manera de fer un "cochinillo" al forn, diu que és un bon àpat pel dia de Reis. A un altre canal expliquen les històries sagrades de la Judea de dos mil anys enrere. Torno enrere i em surt en pantalla el doradet porquet rostit. El lletó guarda sempre el somriure, abans i després de passar pel forn. És la prova evident de que ha enfrontat el moment del traspàs cap al paradís dels tocinets joiós de fer-ho, i que, com un autèntic màrtir, els dos-cents graus celsius que recomana l'Arguiñano no han produït en ell dany, dolor, neguit u ofensa moral.

Més trist és veure la matança d'un porc adult per Sant Martí. Sentir els inarticulats xiscles d'un porc gras quan al porten i pugen a l'altar del sacrifici és del tot colpidor. Si al menys l'haguessin sacrificat en el temps en que no havia deixat de mamar, ni pecar d'accídia ni de gola. És La prova evident de la conscient consciencia en que enfronta el moment del traspàs cap a l'infern dels ungulats.

L'Arguiñano, ara, ensenya al públic televident com es pela una taronja amb bones maneres. Un altre canal mostra a un Grande d'Espanya, el Duc de Palma, de visita a Vitòria. Son pare és malalt. Les desgràcies no es presenten mai soles. Mentre, en un altre salt de zàping em surt un altre nom bíblic: "la operación Babel". En una altra, la tele local de Tarragona, s'ens avisa que els bons Reis Mags aquesta nit portaran la meitat de caramels que l'any passat. És la prova evident de que en anys passats la gent no els deurien arreplegar tots del terra, prova de pecat d'accídia. O que, tant bons ells, els Reis, no ens volen moure a més vici de gola.

El pou de les il·lusions que el porquet, ja rostit, no ha arribat mai a omplir; ni el que son pare va arribar mai a exhaurir; ni el que el Duc ha pogut arribar a esgotar, ni les que la torre de Babel va poder acomplir, les omplen sempre, any rere any, els bons reis mags, enguany a mitges, moguts serem més a l'accídia que a la gola.

És migdia, em criden a taula, mentre vaig pensant: què els deuran portar els reis als fills del Duc?

***


O. d'E.

Comentaris

  • Molt bé![Ofensiu]
    copernic | 09-01-2012

    Un relat distret, amb dosis d'ironia i unes bones descripcions mogudes amb el ritme del zàping.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Onofre

Onofre

42 Relats

66 Comentaris

31969 Lectures

Valoració de l'autor: 9.89

Biografia:
Mon padrí, abans de deixar aquest món, va voler batejar-me Onofre per les qualitats morals i l'estima que professava al venerat sant anacoreta del desert . Deia el padrí d'en Sant Onofre que, encara jove, deixà el món i entrà en un convent i, després, en fugí per fer vida eremítica. Vivia tant sols dels fruits d'una sola palmera. Segons una tradició era fill d'un rei; quan va néixer, un dimoni l'assenyalà com a producte d'una relació adúltera de la reina i fou sotmès a una ordalia de la que sortí il·lès. Una altra tradició diu que cada diumenge, un àngel el visitava i li portava el S.S. perquè combregués. I una llegenda oriental diu que Onofre era en realitat una noia, Onòfria, molt devota i virtuosa que, per no perdre la virginitat en ser perseguida per un pretendent, pregà a Déu que la convertís en home, la qual cosa passà miraculosament.

El nom no escollit, els dels meus avantpassats, em ve i prové de les terres de la Baronia d'Entença, des del segle XIV.

Entre el meu nom del segle IV i el meu cognom del segle XIV hi ha un mil·lenari gran buit que el meu esmerç vol omplir.