Lluita diària

sinceritat envoltada de misteri; cosa que sempre s'ha d'agraïr i respectar.
Ahir al forum et vaig dir que llegint-te em va venir al cap aquell troç tan bonic, repetit a l'inic dels capitols de l'Odiessea:
"Quan es mostra en el matí amb dits de rosa l'aurora,..."

pense que l'absurd és pa de cada dia, i també la seguretat de saber-nos a les seus mans com un atzar que juga amb nosaltres. És la lluita del viure, o tal volta el preu que hem de pagar per tenir consciència. Però després de penedir-nos, i plorar prou per no treure'n l'entrellat, sempre hi ha una mà, o un somriure, o uns llavis, o un matí, o una brisa, o una flaire, o un riure... que ens conforten i ens donen força per l'endemà. Jo no pense renunciar a la consciència, encara que em done angúnia i absurd, perquè em fa estar viu i sentir.
Com tu, preciosa.

Un bes lent, llarg, fresc...

teresa

el teu temps, com el de tots, és molt més breu que el que creiem quan comencem a viure.
Però tu saps valorar cada petit moment i assaborir-lo, això és el que més importa.
En els moments més amargs hem de saber trobar la mel, com tu dius. La vida n´és plena de les dues coses.
Un petonet.