Llàgrima

L’endemà, res. Ni una de sola. Com si m’hagués estimbat amb el cotxe hi hagués quedat estabornit. Saludava a la gent, agraïa, m’abraçava i petonejava. Però jo hi era sense ser-hi. Tot el dia igual: anades i vingudes de gent que omplien l’espai de converses i, en un tres i no res, de silencis. Era divendres al tanatori.
Dissabte tot va anar molt ràpid. El comiat. El trasllat.
Queia galta avall. Sola. Va ser la primera de moltes altres. Atrapades a la gola, presoneres d'una angoixa que m’estroncava la respiració, van brollar coent-me els ulls. La tensió dels dos dies es va alliberar com qui trenca unes cadenes.
Aquell moment, aquell acte, va ser tan aclaparador, tan superior per a mi que vaig haver de sortir. No vaig suportar veure com s’enduien per sempre el taüt.
Mirant des de dalt de la muntanya cap al port, el sol no escalfava aquell mes de febrer mentre els meus records de fill s’amuntegaven i barrejaven amb els sorolls llunyans de les màquines.
I vaig ser conscient que mai abans havia plorat amb ell ni per ell.
Sí, aquella va ser la primera llàgrima de moltes altres.