Líquid

Omplir d'olis els teus porus, sense odis, un a un, amb xeringues digitals, llet condensada i aigua salada. Ho vull fer, una altra vegada. Sigui de dia, sigui festiu. Però la distància m'ho torna impedir, el meu cor no te troba dins el cinema fosc.
No tornarem estar a prop. L'un de l'altre, l'altre de l'un. Ja no m'encalçaràs les pigues amb els llavis humits, no volarem pels carrerons cercant racons i graons. No t'enfonsaràs a l'arena mentre aixeques els tacons per besar-me. No, no.
T'he dit que no.
Banquets de buidor inunden la meva humida estança de corall. El meu cos roman encara encrostat de la teva saliva, salabrosa i salina, perfum que m'escampares la darrera matinada. Ja no me puc moure. Estic cansat. Exhaust d'obrir cortines de petxines. Per molt que les faci córrer, la claror no vol entrar. Ja no hi ha Sol. Fa temps que no hi és, se'n va anar a empaitar l'horitzó, estelat d'ones. No he pensat a comptar quants dies fa, d'això, però trob que són massa. Ja fa deu dies des d'ahir, quan te n'anares amb l'aigua a la mà.
M'assec com puc damunt l'arena del sòtil, i te record dins els meus llavis: nua, vestida de perles de foc liquat, jove com ona que arriba. La suor ensucrada que tant t'agradava oferir-me ha estat baratada. Ara és nèctar d'ulls, marinat, que te travessa la cara, te la xapa, t'hi deixa marca, i te regalima coll avall; els teus relleus no l'aturen. És com una caravana de crancs transparents al desert dunar; darrere la mar, amb el Sol, amb l'horitzó com a frontera no penetrable.
I, tanmateix, no te'n vas. No hi ha manera, és per demés. Tornes cada nit i me mires dormir des d'aquella foto perduda. Tu penses que no ho sé, però ho sé. Te veig sortir del paper, guaitar amb cara d'Alegria i, com un mussol incrustat a la muntanya, silenciosament, esmunyir-te dins el meu llit de pensaments i records. I m'abraces, tan tendrament que m'esborrones i me romps vuit costelles i mitja; i absolutament tots els pèls del meu cos i el meu cervell s'ericen, com una mossegada al coll una nit xaloca damunt les roques, atrets per la teva flaire de mar, pel teu somriure sincer, les teves mans obertes, de mel cobertes.
Tot ve i mos fuig, com l'hac de les estacions, com les ones en fer-se velles. Com tu i jo. Ara toca anar-se'n, toca fugir i esperar, qui sap com serà el camí de la solitud provocada. Per pensar que ja no hi ets, he mudat de lloc una planta que no tenc. S'alimenta de l'aigua oxigenada que vessen les meves ferides subcutànies i subaquàtiques. Potser me sortirà un pollancre a la paret que pega al riu, diuen que els agraden les riberes. A mi encara m'agrades tu en bicicleta.
El plàncton que sura a la vorera deixa anar l'olor d'una síndria, encetada i massa madura, que vessa vermells pels tres costats. Ja no venen aquelles bosses amb goma, blava o vermella (les que duen quelis de regal) i m'he hagut de tallar els cabells. L'ase violador ha estat venut a una alemanya que li va prendre mides: demà migdia agafa l'avió. Diu el diari xerrador que li han fet bon preu a la sortida d'emergència; així podrà veure la mar i la Roqueta per la finestra, per no enyorar-se. Les cigonyes ja no nien: els fills són de viatge, els arbres no tenen branques seques, la gent no estén la roba per por dels coloms. Què faran ara, si no saben nedar?
Les dones me besen demandes arran dels llavis; jo les faig cara d'oferta, però sense ganes de vendre. Vaig acumulant estoc de tendresa, però tampoc no sé a qui vull regalar-me, no veig les opcions. Per Nadal potser demanaré qualcú: he fet bonda.
Les nits no aconseguesc somiar-te, ni tan sols dorm entre la una i la una manco cinc. Només esper una llàgrima teva per deixar-me matar.