L'inoblidable 30 de juny del 2005

Corro, corro per arribar a l'oficina de correus. Miro el rellotge, tot just toquen dos quarts de tres. Es l'hora que tanquen. Però amb una mica de sort encara ho trobaré obert. Torno a mirar el rellotge. L'agulla no s'ha mogut, i ja veig l'oficina. És oberta!. Una persona surt amb un paquet a les mans. Miro el rellotge. Passen dos minuts de dos quarts. Però la porta és oberta. És oberta! La llum està encesa. Sense preguntar, entro.
-Hola -dic al traspassar la porta. Deixo anar a sobre del mostrador les cinc còpies que acabava d'imprimir i enquadernar. Somric a la noia que està darrera del mostrador.
-Es tancat -diu amb una cara de pomes agres-.
-La porta és oberta -em giro per assenyalar-la i veig que la gran persiana metàl·lica s'està baixant darrera meu-.
-Es la nostra hora de plegar. És tancat -les celles d'aquesta noia mostren la indignació d'una feina que no li agrada.
-Ho sé. Però fins ara no he acabat d'imprimir i enquadernar aquest treball. Avui, el dia 1 de juliol és l'últim dia què és pot lliurar.
Em tira a la cara el desagradable què és plegar tard. Com si jo no ho sabés. Però, la porta era oberta, i jo ja sóc dins. Quin sentit té esbravar-se amb mi?. Sento com em rondina, com si sempre aparegués a aquestes hores. I jo estic tan cansada per haver corregut tant!. No per arribar fins aquesta oficina! No, no... està molt a prop d'on treballo. Estic esgotada d'haver corregut per acabar aquest treball.
Aquesta noia em rondina, jo sé que igualment té la intenció d'atendre'm de totes maneres. Però no m'agrada com m'està tractant. Agafo les meves cinc còpies del relat què volia presentar a un ajuntament de la província de Tarragona. És un concurs senzill. Modest. No és que tingui gaires possibilitat de guanyar, però és una cosa feta amb molta il·lusió. Trec d'una revolada el quintuplicat de còpies que havia deixat a sobre del mostrador, i li dic.
-Bé, doncs. Si és tancat me'n vaig! -abans de girar-me li dic un moltes gràcies com si li digués que et bombin nena-. M'obres la porta?.
La dona em mira una mica amb incomprensió. En realitat no és la reacció que esperava d'ella. Volia senti-la disculpar. Volia que m'agafés el meu maleït treball i l'envies cap aquell ajuntament de Vilabella. Amb el mata segells amb data del 1 de juliol de 2005.
La pesant porta de l'oficina de correus s'obre davant meu molt lentament. Sense mirar enrere sento la mirada d'aquesta dona clavada a la meva espatlla. Marxo amb un aire d'orgull. Però em dura poc. Quan es va tancar la porta m'hagués girat per picar-la amb els punys de les mans i suplicar que me la tornessin a obrir.
Quan tombo la cantonada no sé cap on anar. Porto més de vint-i-quatre hores corrent com una boja, i al final per què... per trobar a una dona que té ganes de plegar. És divendres. Es comprensible. Però... jo no hauria actuat com ella. I sobretot, sinó hagués tingut la precaució de tancar la porta no m'hagués esbravat amb cap client. Només passaven dos minuts de l'hora. Tan greu és? Val la pena posar-se d'aquesta manera. Entenc que jo no sóc cap excepció, sinó que tot plegat era el resultat de tots els dies. De trobar-se sempre a persones com jo. Que arriben tard. Però potser hagués hagut d'explicar-li per què no havia anat abans a l'oficina de correus. Què em va passar ahir? Com que no en tinc ganes d'explicar-li a ella... t'ho explico a tu.
Aquest treball feia una mica més d'un mes que l'havia acabat. Però com hauràs comprovat, faig faltes d'ortografia, les expressions gramaticals no són del tot correctes, fallo una mica amb el temps verbal. Així que vaig decidir (un mes enrere) portar el meu relat a corregir. El meu candidat per fer-ho era el Robert, el meu cosí. Però és professor, i intuïa que no li seria fàcil de trobar un forat entremig de la seva atapeïda i esbojarrant agenda. Per tant, li vaig demanar que només s'ho llegís, que tan sols corregís allò que li fes mal d'ulls. Con que me'l conec, també vaig presentar el meu conte a un antic professor de literatura. El Sr. Almazán. Li vaig portar el treball dins d'un sobre, amb una carta, on li explicava tot i li demanava que se'l llegís i en acabat que em truqués. Li vaig apuntar el meu número de mòbil. El dia que li vaig portar ell no hi era. Li vaig deixar el sobre a la noia de la recepció.
Aquestes dues persones eren les que havia triat. Només havien de llegir catorze pàgines a doble espai.
Van anar passant els dies. I cap d'ells em deia rés. Jo no volia ser pesada. No volia exigir. Quan ja només em quedava una setmana vaig trucar al meu cosí Robert. Es va disculpar amb mil excuses. Totes comprensibles. També vaig trucar al Sr. Almazán. Però va ser impossible parlar amb ell. La noia de la recepció, sempre em deia que estava reunit. Que estaven a final de curs i tothom anava de bòlit. També era comprensible. Però per què no em va trucar?. Només per dir-me que li era impossible. Tal com havia fet el meu cosí Robert. Em podia haver truca't per dir-me que no podia, que tenia feina. No va respondre a cap de les cinc vegades que vaig trucar.
Així que havia decidit enviar-ho sense corregir. M'imaginava la cara que farien els cinc jutges llegint un relat ple de faltes d'ortografia. Puntuació: "0".
En el fons tant em feia. Per què quin valor tenia que algú me'l corregís per mi? Quin valor té quelcom que jo no he fet?. Què és valora més, el relat en sí o tota la gramàtica?. Sé de sobres què és valora tot un conjunt de coses. Però quin sentit té si part de la feina me la fa una altre persona?. Quin valor té?. Els jutges sabran que m'ho han corregit? Quan puntuïn un relat impecable gramaticalment sabran del cert que ha estat gràcies a l'escriptor? I quan ja creia que no tenia sortida... apareix el Jordi. Un desconegut que hi ha inscrit en la web de relatsencatala.com. Jo també hi sóc des de fa només dues setmanes. El Jordi és un escriptor com jo, de poca monta, un aficionat que de tant en tant envia relats en aquesta wep i els hi publiquen. Ell és periodista. És una persona que treballa cada dia al món de l'escriptura. A través d'un e-mail es posa en contacte amb mi. Em diu que les meves històries deixen un bon regust de boca, i que no deixi d'escriure, que ho faig força bé. Però que vigili més amb les faltes d'ortografia. El que més em va sorprendre del Jordi, és que es va prendre la molèstia d'agafar un dels meus relats sense demanar-m'ho i me'l va retornar totalment corregir i comentat. Tota una sèrie d'anotacions omplien el meu conte amb les seves propostes i suggeriments.Amb un altre e-mail jo li agraeixo infinitament totes les seves indicacions. Però amb un xic d'humor barrejat amb ironia, el desafio a corregir al meu relat de catorze pàgines en vint-i-quatre hores. Li explico a través d'un e-mail que només em queden dos dies per lliurar el conte.
Oooh... Jordi. Encara estic al·lucinada. Me'l retorna abans i tot. És el vespre del dia 29 de juny quan rebo el seu correu electrònic. Encara tinc temps per enviar-lo!.
Per acabar-ho de rematar tinc la impressora de casa espatllada. Aquesta nit he anat a dormir a un quart de dues de la nit per rectificar el meu relat. He tingut en compte totes les anotacions que m'ha fet el Jordi. Però no puc imprimir-lo des de casa. Així que deixo aquesta feina per fer-la des de l'oficina on treballo. Quan tothom marxi per dinar jo em quedaré per imprimir-lo i enquadernar-lo i lliurar-lo a l'oficina de correus abans de dos quarts de tres (l'hora que tanquen).
Aquesta nit, a les cinc del matí s'ha despertat el meu fill petit de 2 anys i mig. Està bullint. Té 39ºC de febre. El despullo de seguida. Li refresco lleugerament el seu petit cos amb aigua tèbia. S'enfada i plora. L'agafo a braços i el consolo. Li dono paracetamol per fer-li abaixar la febre. M'estiro al seu llit, al seu costat. L'acarono. El sento respirar. L'observo a les fosques fins que el seu cos comença a recuperar la temperatura normal. Però jo, ja no dormo més. M'he desvetllat. Aquesta nit, només he dormit tres hores.
Ja som al matí, és el dia 30 de juny de 2005. A L'oficina on treballo normalment tanquem a la una. Però els treballadors entren i surten demanat alguna cosa. Es l'hora que tothom plega. A tres quarts de dues entra un client. I l'atenc mirant el rellotge i veient que encara haig de imprimir el meu treball. Decideixo posar en marxa la impressora i mentre jo atenc al senyor, la feina es va fent tota sola. Quan se'n va, tanco la porta per què no entri cap més despistat. Miro l'hora, agafo totes les fulles i les ordeno. Falten deu minuts per dos quarts de dues. Començo a posar la tapa del primer dels cinc treballs. Em sento orgullosa. Fa molta patxoca.
Miro el rellotge. Me n'adono que per molt que corri no em donarà temps d'acabar-ho. Falten cinc minuts per dos quarts de tres. I quan arribi a les oficines de correus estaran tancades. Sé de sobres que tanquen en punt. Miro l'hora un altre cop. Encara faré tard i perdré el tren. Avui vaig a Barcelona a estudiar. Els dimarts i els dijous a la tarda els vaig agafar lliures de la feina perquè he començat un curs d'iniciació a la narrativa. I no vull faltar al meu segon dia d'escola.
Deixo el que estic fent i decideixo acabar-ho per quan torni al vespre. Tinc les claus de la feina i no hi ha cap problema.
Agafo el tren sense adonar-me'n que aquesta nit només he dormit tres hores, i que vaig cap a Barcelona sense haver dinat.
De tornada cap a casa em paro en un bar perquè tinc gana. Em menjo un petit entrepà de pressa i corrents per por de perdre el tren que em tornarà cap a casa.
Quan estic a l'estació em truquen al mòbil. És la meva germana gran.
-Gemma que trigaràs gaire en arribar?.
-Estic a punt de pujar al tren. Trigaré gairebé una hora. Encara sóc a Barcelona. Què passa res? El nen segueix tenint febre?.
-Es què.. li han sortit unes taques vermelloses per tot el cos. I veig el nen inquiet. Vols que el porti al ambulatori jo mateixa.
-Oh i tant! Truca'm de seguida que sàpigues res, d'acord? Déu ser
una reacció de la febre.
Al meu fill gran que ara té quatre anys, també li va passar una cosa semblant a la mateixa edat, i em van dir això. Que no era rés greu.
Quan estava a mig camí de casa. Em sona el mòbil a dins del tren. Eren les vuit del vespre.
-Sí?
-Hola... sóc jo -va dir la veu del meu marit-. El Barkin ens ha deixat. Quan he entrat a casa l'he trobat mort -em diu molt trist-. Pobret. Tan bo que era. Només tenia vuit anys. Aquesta calor ha pogut més que ell.
-... -em vaig quedar emmudida. Sabia que el nus que tenia m'impedia parlar. M'hagués posat a plorar i el tren era ple de gent. No volia plorar. Aquell gos significava molt per mi. havíem anat plegats d'excursió un munt de vegades abans de tenir els nens. Era un gos noble. Educat. Molt bo-. Tenim el petit malalt, la meva germana se l'ha endut al metge -vaig dir per canviar de tema-. Ara sóc al tren. Gràcies per trucar. Tu estàs bé?.
-Estic molt trist. Em sap tan greu. El veia ensopit. Portava dies sense menjar res. Però creia que era per culpa de la calor. L'hauria d'haver portat al veterinari.
-No et torturis. No ha estat culpa teva. Feia massa calor. Els Huskis Siberians són de climes glacials. Aquí fa massa calor a l'estiu. Li treia la gana.
-Si, però mai havia perdut les ganes de jugar. I ara feia dies que no es movia de sota l'arbre. Truca'm quan sàpigues rés del nen.
Després de cinc minuts torna a sonar el meu mòbil.
-Sí?
-Gemma, el metge de capçalera diu que millor que portem el nen a Manresa o a Barcelona. Que no està segur del tot. Que creu que no es rés... Però que és massa petit com per deixar passar un dia més. L'hauries de portar d'urgències.
Truco al meu marit i l'explico.
Quan arribo a l'estació hi ha la meva germana amb el nen. Pujo al meu cotxe i marxo cap a Manresa. La carretera C-55 es tallada per obres (com sempre). Estan asfaltant un tram del trajecte i només deixen un sol carril per circular. Ocasionant unes llarguíssimes cues. El nen té picor. Es rasca, plora, somica, torna a plorar, demana aigua, i jo no en porto. Estic al davant del volant sense poder consolar-lo. Intento prendre paciència. No arribo a l'hospital fins a les onze del vespre. Em fan esperar, hi ha cua. Una hora més d'espera. El nen segueix plorant. Té son.
Aleshores recordo que la nit passada només havia dormit tres hores. Estava realment cansada, tenia mal de cap. I de cop me'n recordo que amb les presses havia marxat sense dinar. Que eren quasi les dotze de la nit i encara no havia sopat.
Encara no me'n se avenir... Es poden arribar a fer tantes coses en un dia?. Si m'haguessin dit que aquell dijous havia d'anar d'aquella manera et juro que no m'hagués mogut del llit.
Em miro el rellotge, i me'n adono que mai l'havia mirat tantes vegades com en aquest dia. Encara queden quinze minuts per les dotze i el dia 30 de juny ja s'haurà acabat. Espero aquest moment amb candeletes. Vull ser dins del dia següent. Aquest dijous no m'agrada. Somric perquè penso que amb aquest quart d'hora encara em pot passar alguna cosa. Segur! -penso amb encert-.
Con que tinc gana i encara hi ha dues persones davant nostre. Vaig fins a la màquina de cafès que hi ha a la recepció del Hospital. Hi prem l'opció d'una xocolata. Em ve de gust alguna cosa dolça. Amb una mà duc el vas molt calent, i a l'altre mà tinc el meu fill petit.
Torno a la sala d'espera. M'assec. No em puc pendre la xocolata perquè crema molt. La subjecto amb una mà. Procuro tenir el meu fill al altre costat de mi, no vull que se'l tiri per sobre. Però el meu fill, m'agafa de la cama i la balanceja fent-la rebotar contra l'altre cama, on jo tinc el meu braç reposant a sobre, a on duc el got de xocolata. Endevines on va a petar part del contingut del vas?. Al damunt de la meva faldilla de cotó blanca!. Just quan em passa això miro el rellotge. Falta un minut per les dotze de la nit. Ara ja no em pot passar rés més. Ja som divendres dia 1 de juliol!.
-Ooh.. -va dir la senyora del davant.
-Ooh.. -vaig dir jo alçant-me i veient com la meva faldilla preferida ha quedat feta una pintura del Piccasso.
Me'n vaig anar cap al lavabo per rentar-me l'escandalosa xocolata. Quan sorto tothom mira la taca humida del teixit que s'arrapa a la meva pell. Deixant entreveure lleugerament un tanga moníssim.
El metge ens atén, el nen no té res greu. Suposadament és una reacció del medicament. Em tranquil·litza i em dona una recepta.
De camí cap a casa, vaig buscant una farmàcia de guàrdia. Per no aparcar massa lluny, m'arracono a sobre de l'acera amb els intermitents d'emergència engegats. Tinc el meu fill dormit a dins del cotxe i no el vull aparcar lluny de mi. Però no m'adono que a sobre de l'acera hi ha enganxat un pigot que s'enlairava a poca alçada i el meu cotxe s'abonyega del costat dret.
Això m'indica que el dia 1 de juliol també serà un dia entranyable...
Me'n vaig cap a casa. El nen dorm. Són dos quarts d'una de la matinada. L'agafo en braços i el deixo a sobre del seu llit. El meu fill gran s'havia quedat a dormir a casa de la meva germana. Ella s'encarregaria de portar-lo a l'escola.
Con que vull tenir el nen controlat he decidit que aquest matí portaré el nen amb mi a l'oficina. Quin disbarat! Per què les mares creiem que la nostra feina és insubstituïble?. No em refereixo a la feina laboral. Sinó a la feina de cuidar a un fill malalt. La meva germana, o la meva mare haguessin pogut fer-ho millor que jo. Ja han estat mares més vegades que jo. I tenen més experiència.
Aquest matí he d'anar un altre cop a Manresa a portar una documentació d'un client. Ho vull fer amb el meu fill. I pretenc arribar a l'oficina abans del migdia per acabar d'enquadernar els cinc treballs i portar-los a l'oficina de correus, ja que el dia abans no vaig poder-ho fer tal com volia al tornar de Barcelona.
Però just quan estava buscant aparcament dins de Manresa, li comença a pujar la febre un altre cop. Al costat tinc una farmàcia i entro per tornar a comprar la medicació que tinc a casa.
El nen no vol caminar i jo no duc el cotxet. L'abraço, i el duc a coll. La carpeta del Sr. Alapont és a sota del braç, arrugant-se...
El pes del meu fill i la calor em fan suar, humitejant el dossier que duc. Arribo a les oficines de ICICT. No hi ha gaire gent. El nen ja és troba millor. El tinc a sobre de la meva falda. Em demana aigua, i tot seguit fa una cara tota estranya, veig a venir que anirà a vomitar, però no sóc a temps. Em taca part de la roba i esquitxa la carpeta del Sr.Alapont. Mmmh.. m'ha quedat una olor deliciosa. Brrr...
-La següent? -cridant des de dins.
Entro i els lliuro una carpeta arrugada, suada i vomitada.
Abans de tornar cap a la feina deixo el menut a casa de la meva mare. Ja és troba més bé i té ganes de jugar.
Tot el matí de bòlit. Quan arriba el migdia no tinc la precaució de tancar la porta i un client despistat entra a l'oficina. Miro el rellotge amb un petit sospir. Només disposo d'una hora per enquadernar el meu treball i anar a correus. Tinc temps -penso innocentment-. Atenc al client i després tanco la porta amb clau. A les dues del migdia apareix el Xavi, el meu cap. Jo tinc pressa només em queda mitja hora però sembla que tingui quelcom d'important per dir-me. Sort que té pressa i marxa de seguida per anar a dinar. Em torno a quedar sola. I estic corrent. Afanyant-me per enquadernar els treballs que em falten. Miro el rellotge i només queden cinc minuts perquè em tanquin.
Corro, corro per arribar a l'oficina de correus. Miro el rellotge, tot just toquen dos quarts de tres. Es l'hora que tanquen. Però amb una mica de sort ho trobaré obert. Torno a mirar el rellotge. L'agulla no s'ha mogut, i ja veig l'oficina. És oberta!. Una persona surt amb un paquet a les mans. Miro el rellotge. Passen dos minuts de dos quarts de tres. Però la porta és oberta. És oberta! La llum està encesa. Sense preguntar, entro.
-Hola -dic al traspassar la porta. Deixo anar a sobre del mostrador les cinc còpies que acabava d'imprimir i enquadernar. Somric a la noia que està darrera del mostrador.
-Es tancat -diu amb una cara de pomes agres-.