L'IL·LUSIONISTA

En Gerard mai no concedia cap mena de treva a la improvisació. De que les actuacions acabessin bé en depenia la vida. Feia temps que havia deixat estar els grillons en mans i peus amb els quals obtingué ressò internacional. Acabà essent una actuació rutinària, el més perillós en aquesta professió.

Centenars de vegades, després, havia sortit il·lès del tanc ple d'aigua en el qual havia de fer veure que s'ofegava lligat amb aquella camisa de força i emmanillat a consciència.

En Gerard s'avorria amb aquells trucs tan senzills i es posava en el lloc del públic i pensava que ell mateix tampoc no pagaria un ral per veure'l, a hores d'ara. Així que rumià un nou repte: ell, virtuós del desllorigament, fondria dos parells de manilles i un nou prototipus de camisa de força mentre creuava una corda fluixa entre les torres bessones. Preparà l'actuació sense pressa, revisant milers de vegades cada detall. Li va costar trobar llocs en els quals poder assajar sense que ningú el descobrís. Sortosament el país era molt gran i a les muntanyes hi havia espais on poder simular la seva gesta. El dia s'acostava entre nervis i esperança. Se sentia capaç de gronxar-se en un esqueix de vent. Quan els passavolants miressin amunt tot posant les mans fent visera xiularien, admirant-lo.

Aquest matí la ciutat somriu plena de sol i el vesper de persones amunt i avall de la zona brunzeix esperant l'impossible.

En Gerard, a mig recorregut de la corda fluixa, mira avall i veu les boques i els ulls oberts de la multitud. Desempallegar-se de les manilles ha estat bufar i fer ampolles; la camisa de força ha costat una mica més. El més complicat està essent el funambulisme, sense la perxa per a equilibrar-se, però de moment ho està tirant endavant. Ara, fixe l'esguard en l'altre cantó, prenent com a referència l'antena de comunicacions de l'altra torre, no veu acostar-se l'avió. L'endemà ningú no parlarà d'ell, el virtuós il·lusionista que s'atreví amb la corda fluixa...