PRINCESA

Pujo l'escala amb el temor de sempre, cada dia el mateix desencís. Llegeixo les restes grises dels nostres noms a la paret del replà, gairebé del tot esborrats. La veïna fa sardines, de nou perfumant-ho tot. La clau de casa comença a rovellar-se amb aquell color de frisança roent; la fico al forat del pany amb la ma tremolosa, els dits entercs. Entro a poc a poc amb la bossa penjada a l'espatlla i el cistell ple en l'altra ma. L'estrèpit m'empeny violentament contra la porta ja tancada darrere meu. Sento foradar-se'm el crani, com es trenquen els ous i s'esquerden les capses de galetes; pampallugues als ulls i tremor de cames; a les teves mans, l'arma fumejant; el teu somriure picant-me l'ullet em fa perdre el món de vista.
Vagarejo per cels de menta i forns de pa; de cafè acabat de fer i de maduixes amb nata; de paraigües negres i para-sols de colors infinits; corredisses per la platja i rutes muntanyenques de xiruques noves; bates de quadres infantils que es tornen bates verdes i uniformes blancs; aquelles agulles finíssimes plenes de vida omplint-me les venes de sol; aquelles corrents estremint el meu pit; aquells àngels atrafegats damunt meu; aquella esperança en els seus esguards avesats als miracles.
Desperto i no hi ets, que bé! Ja no hauré de recollir els teus vòmits i els calçotets bruts estesos damunt la catifa de l'habitació on un dia vaig voler ser la teva princesa; la cambra en la qual l'amor esdevingué costum i, després, odi.
Diuen que no tornaràs i me n'alegro. Duus el càstig a les temples, l’eternitat a l’infern.