Lider2

Un relat de: Josoc

Sóc Mestra de Català jubilada. He fet moltes, moltes classes per a adults catalanoparlants a qui, com a mi, se'ns havia escamotejat l'aprenentatge de la nostra llengua al seu temps. Tinc molt bon record d'aquest alumnes que venien amb ganes i desig propi. En canvi, no tinc tan bon record l'alumnes més joves, de les dites edats conflictives. Us explico unes anècdotes perquè pugueu jutjar vosaltres mateixos.
Una tarda, acabada la classe, tres alumnes dels cursos de català per a adults em van convidar a prendre cafè per comentar-me que els seus respectius fills també eren alumnes meus. Però ells ho eren de les classes que jo donava en un Institut de batxillerat, com a suplent d'una mestra que acabava de tenir una criatura.
Les mares s'havien fet amigues venint a classe, abans no es coneixien i el fet de descobrir que els seus fills també em tenien a mi de professora, va ser una de les raons que les van agermanar i que van fer que aquell dia em convidessin.
Totes tres m'ho anaven explicant, xiroies, com si la cosa fos d'allò més divertida, però a mi em costava de seguir el fil, perquè cada nom m'evocava records que no volia deixar aflorar. Elles no sabien res del comportament dels seus fills a l'aula ni de les reaccions que em provocaven. Suposo que van quedar decebudes d'aquella estona de confidències i l'experiència no es va repetir.
Els noms dels fills eren: Joan M., Carme D. i Irene C. Els Mals De Cap, com jo els anomenava llavors, interiorment..
En Joan va protagonitzar un dels episodis més tensos que he viscut a classe.
Era a principis de juny i la finestra de l'aula que dóna al pati estava oberta. Les hores del "recreo" estaven repartides en diferents horaris perquè no es concentressin tants alumnes alhora. Així que mentre nosaltres fèiem classe, altres eren al pati, feien soroll i ens dificultaven l'atenció. Vaig fer tancar la finestra per tal d'evitar-ho i en Joan va començar de seguida a queixar-se de calor. Vaig obrir la porta que comunica amb el passadís, però el noi no en tenia prou i va dir que no ho podia suportar i que s'hauria de treure la roba, cosa que va començar a fer. Jo tractava de mirar a una altra banda per anar pensant, sense èxit, com parar l'strip-tease. Fins que un dels seus companys va cridar: -Senyoreta, vol que el traiem a fora?- i jo vaig respondre amb un SÍ sortit directament del cor.
Doncs bé, aquest personatge era un dels fills implicats. I segons em van explicar les mares aquella tarda, "sortia" amb la Carme, una altra alumna meva que també em va provocar un cert trasbals. Feia poc que jo havia entrat a treballar al citat Institut. Un dia vaig encarregar un treball a la classe de la Carme i el seu va ser espectacularment superior als que em van presentar la resta dels seus companys que eren, en general, força "passotes".
A mi em va semblar que era de justícia alabar públicament la seva tasca i quina no va ser la meva sorpresa en veure que li saltaven les llàgrimes i sortia corrent de l'aula. Després vaig saber que tenia fama d'"empollona", que solien burlar-se d'ella per aquest motiu i que feia el possible per passar desapercebuda. Exactament al revés del que jo havia provocat! I va
resultar ser la filla d'una altra de les alumnes del curs d'adults.
Quedava la Irene, la filla de la tercera de les que em van invitar i que, segons vaig saber més tard, també estava "penjada" d'en Joan.-Pobre Carme!-vaig pensar, ja que el record permanent que tinc d'ella (de la Irene) és que era una líder indiscutible, tant era així, que les classes anaven bé o malament, segons el tarannà que ella adoptés aquell dia.
.........................................................
Tot això m'ha vingut a la memòria perquè avui, 4 o 5 anys després de la xerrada amb les mares, he rebut una participació de casament dels joves Joan M .i Irene C.
Josoc




Comentaris

  • Punts de vista[Ofensiu]
    Unaquimera | 31-01-2011

    Tal com demostra el teu relat, segons el punt de vista de qui mira, les mateixes coses es poden veure d’un color o d’un altre, d’una mida o de la contrària, amb un color predominant o un altre, ...
    L’adolescència és una edat en què sovint predomina el desequilibri i per tant resulta dificil observar amb calma i reaccionar amb mesura...
    La maternitat és una posició que tampoc permet en la gran majoria dels casos ser imparcial...
    La persona que té com objectiu ensenyar i educar necessita mantenir en equilibri molts elements difícils de combinar...
    Quan es combinen punts de vista diferents sobre una mateixa realitat, poden produir-se Mirades i miratges

    T’enio una abraçada pacient,
    Unaquimera

  • Lider2[Ofensiu]
    Mercè Bellfort | 31-08-2007 | Valoració: 10

    Entranyable el teu relat. Escrius amb el cor i de tot cor et dic que com a exmestra de català em sento molt identificada amb tu. Quina professió la nostra! Com diu bé l´altre comentarista ,la paciència que hem hagut de tenir en el nostre ofici no té mesura. Més val que ens agafem a aquelles estones divertides que també hem viscut amb els nostres alumnes.
    Encantada d´haver-te trobat. Molt bé i endavant amb les lletres.
    Una abraçada.
    Mercè Bellfort.

  • Paciència[Ofensiu]
    Vicent Llémena i Jambet | 11-06-2007 | Valoració: 10

    No sé com aguanteu els professors els alumnes, jo no podria, acabaria matant algú o pegant-me amb algú. Els xiquets adolescents i púbers són inaguantables de veritat, però bé que et puc dir a tu Josoc. Una salutació de Vicent.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Josoc

Josoc

129 Relats

523 Comentaris

114586 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Sóc una apassionada de les lletres, m'agrada llegir i escriure. Durant molt de temps he guarsat per mi sola la majoria dels meus escrits. Fins que vaig descobrir els RELATS. M'agrada pensar que són llegits, tal com jo llegeixo els d'altres. M'agradaria molt que els comentéssiu.