Li agradava volar

Un relat de: F. Escandell

Li agradava volar. Deien que era un esperit lliure, però ella es sentia persona i res més. Potser més viva que ningú altre, però persona. De carn i ossos.

Ja des de ben petita havia estat una nena diferent, independent. Li agradaven els arbres i les flors. Mai no jugà a les nines ni somià en prínceps blaus: la seua il·lusió era viatjar a la lluna. I quan descobrí que necessitava una escala massa llarga per arribar-hi, desitjà ser un ocell per anar on volgués. I aquell desig el mantengué fins al dia de la seua mort.

Es comentava que tenia un do especial, alguna cosa que la feia diferent, enigmàtica. El que no sabia ningú és que el do especial que posseïa era el de la llibertat. No tenia cap cadena que la lligàs a ningú, era ella, i era qui volia ser. Poc es preocupava per la seua imatge, o pel que pensàs la gent. Quin sentit tenia? Havia de viure la vida!

No era rancorosa i mai no s'enfadava amb ningú. De totes maneres, durant la seua infància i adolescència mai no tengué grans relacions amb cap persona. Ni amics, ni parella... Però allò no la deprimia, i de fet, li agradava ser com era. Sabia que les persones del seu entorn tenien uns interessos diferents als seus, i trobava que perdre el temps intentant imitar als demés era absurd. Ella anava a la seua.

Cresqué i arribà l'hora de triar el seu camí. No dubtà, feia temps que ho tenia molt clar. Volia viatjar. Conèixer el món, anar-se'n de casa, no dependre de ningú. Volia oblidar-se'n de tot i de tothom, i conèixer llocs i cultures talment diferents. Estimava la seua terra natal, és cert, però considerava que el món era massa gran per arrelar en un lloc i no moure's mai més. Aquell era el seu moment. I l'aprofità.

S'emportà amb ella una motxilla amb les coses justes i necessàries: la documentació, roba d'abric, el seu cor i molta d'il·lusió. Què més necessitava? Sous? Ja trobaria la manera de moure's i viure sense ells! Semblen tan imprescindibles que ens oblidam de que només són trossets de ferralla i paper. I ella ho tenia molt clar: la humanitat de les persones val molt més.

I amb això mateix, la seua humanitat, començà a conèixer persones diferents. Diferents, però que es pareixien i molt a ella. Tots buscaven el mateix: veure el món. I progressivament i sense fer gaire soroll, a tots els envaí també el desig de trobar-se els uns als altres a qualsevol part del món. El desig de descobrir que no estaven sols, que eren molts, i que tenien clar què volien.

Seguí viatjant, de vegades tota sola, d'altres acompanyada pels amics que anà fent durant el seu camí. Conegué llocs que mai no s'hauria pogut imaginar, i visità tantes terres com tengué l'oportunitat. Cultures, costums, persones, moments, sensacions... Tot era nou, tot era nou i bo. Tenia tot un món davant d'ella per descobrir.

La seua ànima s'obrí com un ventall, i aprengué molt. Aprengué que no hi ha colors ni fronteres que puguin separar a les persones. Que ningú no és millor ni pitjor que ningú altre. Que tothom té alguna cosa per oferir als altres. Que la vida pot ser meravellosa si es pren d'una certa manera. Que no hi ha nit sense dia. Que no hi ha dia sense nit.

I entretant, arribà l'amor. Sense buscar-lo, aparegué en un dels seus viatges. S'agradaren, però no tengueren prou temps per conèixer-se bé. Cadascun tenia planejada una ruta diferent, i cap dels dos s'arriscà a rompre-la per l'altre. Així i tot, mesos més tard es tornaren a trobar. Eren per l'Índia. Anaven tot sols. Allà l'atracció mútua es multiplicà, i més encara quan es conegueren més.

Passaren dies i més dies junts, i trobaren que tenien més coses en comú de les que pensaven. Sense adonar-se'n, s'enamoraren, i la presència de l'altre es féu imprescindible per a sobreviure. Ho eren tot per ells. És difícil entendre com es tornaren tan dependents, havent estat sempre defensors d'una vida sense lligams. Però hi ha coses que no es poden explicar, i aquesta déu ser una d'elles.

Tampoc es pot explicar per què hi ha tragèdies al món. La fam, les guerres, les injustícies, les mentides... I fenòmens naturals que poden acabar amb tot. Com per exemple, els terratrèmols. A vegades escoltam que en alguna part del planeta n'hi ha hagut un i han mort cents de persones. Potser ens entristim, però poca cosa més. Seguim amb les nostres vides: sabem que no hi podem fer res. Però i què senten aquelles persones que els han viscut? Què ens dirien els morts? I els vius? Aquells vius que han vist com el seu voltant s'ensorrava, sense poder anar-se'n amb les persones que estimen...

Era un dia com tots els altres. La parella havia anat a visitar una ONG per començar a col·laborar-hi a l'Índia. De fet, s'estaven plantejant deixar de viatjar per establir-se allà mateix. No volien, però, decidir-ho definitivament, perquè les coses podien canviar.

I canviaren. Canviaren radicalment en uns segons. Els segons que durà un terratrèmol de 7.3 graus en l'escala Richter. El sòl començà a tremolar, i els amants es dirigiren una mirada de desesperació i, en part, d'acomiadament. Alguns edificis començaren a caure, atrapant baix les seues restes desenes de persones. Desenes de vides. Desenes d'històries. I en trencà moltes més...

Ella observà atònita com el ciment s'emportava tot el seu voltant. Tot allò que un minut abans semblava tan viu, tan present, era ara només pols. I entre aquella pols, es trobava l'única persona a la que havia estimat de debò. L'única persona per la que hauria donat la seua pròpia vida. Ara era pols. Només pols.

Les catàstrofes al primer món són plorades i condemnades per tothom. Es reben ajudes, la gent es commociona... Però la cosa canvia quan és allà lluny. Poques ajudes arribaren, i aquelles que ho feren, serviren per fer veure que donaven suport als grups més desfavorits. Però qui volia diners quan havia perdut tota la seua família, tota la seua vida?

Ella es perdé. Es perdé dins ella mateixa. No plorà. No cridà. Aparentment restà impassible davant de la desgràcia. Aparentment no l'afectà. Però només aparentment. I és que a vegades ho oblidava tot, fins i tot el seu nom, i es sentia confusa i perduda. D'altres ho recordava, i es sentia buida, tan buida que notava com els seus òrgans vitals desapareixien, s'esmicolaven. Deixà de parlar amb la gent, i es tancà en ella mateixa. Començà a dir en veu alta els seus diàlegs interns. I un dia, entretant, el veié.

-Vine amb mi -digué-, no tenguis por. Saps que junts serem més feliços. Coneixes la manera de que ens trobem. Ho vols fer. Només has de decidir-te. Només has d'escoltar-te.

Ella somrigué, i li contestà que no havia de patir, que es veurien més prompte del que creia. Ell desaparegué. Ella s'enfonsà. Ho oblidà. El cridà. El cridà i no vengué. Plorà. Recordà els seus viatges. Recordà la seua infantesa. Recordà, per primer cop en molts d'anys, la seua terra natal. Recordà i oblidà. Ho tornà a oblidar tot. I es sentí dèbil. Dèbil i perduda. Ja no era lliure. Era presonera del passat, del present i del futur. Era presonera d'ella mateixa. I sortí al carrer per córrer. I sentí que tothom l'observava, i que li volia fer mal. Veié un home amb una pistola, i sentí com una bala travessava el seu pit i sortia per la seua esquena. Es palpà el cos i no veié sang. Mirà endavant i no hi havia ningú. De fet, era de nit, i el carrer estava desert. No reconegué els edificis, no sabia on era. Cridà molt fort. Cridà el seu nom. I plorà. Plorà allà mateix, perduda en una ciutat d'una llunyana part del món. Era tota sola, ningú no sabia que es trobàs allà. Ningú no l'aniria a buscar... Excepte ell. O seria ella la que l'hauria de cercar? Sabia què calia fer...

Buscà un edifici alt. Hi pujà. Els terrats mai no li havien fet por. Mirà la distància que la separava del sòl. Seria suficient.

Era de nit. Volia trobar-se amb ell. Volia no separar-se'n mai.

-Ara ens trobarem, -digué- ara ens trobarem, amor meu.

Saltà.

Complí el seu somni. Durant un instant, féu allò que sempre havia volgut fer: li agradava volar.

Comentaris

  • Només volar...[Ofensiu]
    martaplanet | 08-02-2010 | Valoració: 10

    No tinc paraules, dir que m'ha encantat és poc!

    No ho sé, de debò que no sé com dir-ho. Simplement que he entrat dins la història, he entrat dins i he sentit cada sentiment: la llibertat, la soledat, l'amor que arriba de sobte...

    Potser és perquè en certa manera em sento igual que la protagonista de la teva història.

    M'agarad molt com escrius, segueix escrvint així si us plau!

    Petons, Marta

  • Carolina | 31-01-2010 | Valoració: 10

    Un molt bon relat! M'agrada el teu estil. Com descrius els sentiments d'ella, d'ell...Preciós!


    Una abraçada



    Carolyna

  • Nom'agrada el final[Ofensiu]
    llacuna | 21-01-2010 | Valoració: 10

    Per què volar ha de ser així?
    Ja portava tota una vida volant, és que no se n'havia adonat? Allò que va fer al final, no era volar, era acabar amb tot.

  • Culpidor!!![Ofensiu]
    Fada del bosc | 21-01-2010 | Valoració: 10

    Mentre llegia el cor se m'acceleraba, sentia les emocions d'ella, i entenia el seu desig de morir.

    No tinc paraules..... fantàstic relat.

    Al principi m'ha fet pensar amb el llibre titulat cap a terres salvatges una història real d'un esperit lliure, un llibre que recomano.

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de F. Escandell

F. Escandell

96 Relats

119 Comentaris

72276 Lectures

Valoració de l'autor: 9.86

Biografia:
Sóc inútil com un gos que borda
a una lluna que no entén d'udols...


[http://somiarpersobreviure.blogspot.com]