Fosc

Un relat de: F. Escandell
Ets a un bosc molt gran, allunyada de la ciutat. Camines a poc a poc, gaudint del paisatge i les sensacions que aquest et provoca. La llum, el suau flaire de la vegetació viva, el soroll de l'aire passant entre els arbres... Caminaves, i sense saber per què, de sobte comences a córrer, cada vegada més ràpid, i més ràpid, i més ràpid... En la llunyania veus un focus negre al que, potser sense voler, t'hi apropes cada vegada més, i més, i més... Arribes a un punt en el que ja no necessites fer cap esforç, les teues cames no es mouen, però sí el teu cos. I t'endinses dins la foscor...

Ja no sents la velocitat a la teua cara. T'atreviries a dir que ja no et mous, però no ho tens gaire clar. Tot és fosc, i comences a tenir fred... No sents l'olor del bosc, ni tampoc l'existència del no-res. Potser has arribat a algun lloc... Però les teues cames no estan cansades! De fet, et dóna la sensació que has estat dormint durant moltes hores... No, això és impossible, fa un moment corries cap al buit. Comences a amoïnar-te, i les preguntes vénen soles. Podries contestar qui ets? Una persona, que té somnis i... No, no saps dir res més. Bé, com a mínim coneixes el lloc on et trobes, oi? Lloc? Això és un lloc? És que tota aquesta foscor té nom? Bé... No, no saps dir-ne el nom... Només que... Però, aturau-vos un moment... És això real o és un somni? Com distingir allò que has viscut físicament d'allò que ha succeït només al teu cap? Poc importa la resposta, ara... Però és que un pressentiment envaeix el teu cap... I si ha passat alguna cosa entre el salt a la foscor i el moment present? Com una ruptura, una divisió... Moments tan semblants i que consideraries tan diferents... Sí... Tendria lògica... Però què ha pogut passar? Què fa que la vida de les persones prenguin un rumb totalment diferent del que portaven? Les idees, les persones, els moments, els somnis... Un moment! Has dit somnis?

Ara ho entens tot... El bosc, la carrera, el buit... Ho has viscut, saps que poca cosa diferencia allò somiat d'allò viscut, i en aquest cas ja saps que es tracta d'un somni... Un malson, potser? De cap manera. La llibertat sempre és un regal. Evoques aquells moments de foscor i un estrany sentiment envaeix el teu cos... Potser felicitat? No ho saps, com reconèixer allò que mai no has tengut? Tothom parla d'allò que no coneix, tothom accepta allò estrany que algú diu que algú ha fet que a algú ha molestat que a algú ha provocat una idea que ha dit a algú que ho ha dit a algú altre que ho ha anunciat als que han dit que han d'actuar que han obligat a fugir i que han hagut de matar a altres persones estranyes que algú diu que han fet alguna cosa que a algú ha molestat...

És igual... Encara hi ha una altra qüestió... On ets? Què hi fas? Per què hi has arribat? Qui t'hi ha portat? Què li has fet? Com ets? Qui ets? Només una por... La foscor, la solitud per tota companyia, com diria el poeta... Comença pel que saps. Has tengut un somni maco, i ara, ara tot és foscor... Però un moment! Els teus ulls estan tancats... Un petit esforç i els obres... Poca cosa canvia, més foscor... A poc a poc alguna ombra compareix, a poc a poc la silueta d'allò desconegut es delata... Comences a sentir el teu cos, les cames, els braços... Estàs ajaguda en terra, notes, però no dalt un llit, ni un sofà, ni res moll... Baix teu hi ha alguna cosa dura i humida. Palpes amb la ma esquerra i et sembla rajola mullada, o terra humida, o asfalt xop... Encara no penses prou clar com per endevinar-ho, i et centres en la raó per la qual ets allà, enmig de la desconeguda foscor. Escoltar no escoltes res... No hi ha indicis d'humanitat, tot i que juraries que et trobes enmig d'una ciutat... Clar, és de nit... El món, aparentment, dorm. Saps ben bé que això no és veritat, que les desgràcies viuen eternament, que el món ingrat en la qual vivim aprofita cada segon per a fer com més mal possible a les persones, a la natura, a la humanitat... Bé... De fet, el món no n'és el causant sinó més bé la víctima... Els assassins són els humans...

I si parles d'assassí, parles de mort, i si parles de mort, parles de sang, i si parles de sang, parles de foscor i olor, i si parles d'olor, inspires aire, i si inspires aire... Alguna cosa ha passat al lloc on ets... No gaire lluny hi ha sang, molta sang... Proves de moure la mà dreta i un fort dolor recorre tots els teus impulsos nerviosos fins a estremir-te sencera. Portes el braç esquerre fins la mà dreta, amb la palma cap amunt, i comences a tocar-la suaument. Comences pels dits, i molt a poc a poc vas pujant... Tot va bé, per ara... Arribes al canell, i el mal que de sobte sents fa que el braç contrari se n'allunyi... Esperes... Dos, tres, quatre minuts... I hi tornes. Aquesta vegada t'has preparat pel mal, i toques la zona amb delicadesa... No pots evitar el dolor, però ara et decideixes a suportar-lo. Amb els dits toques la zona que sembla l'origen del mal. Crosta, i un líquid viscós que no vols olorar però que... Sí, és sang. La teua sang.

Però no la sang que havies olorat. Allunyes la mà bruta del teu nas. Aspires aire. No, no és la mateixa. No pots imaginar-te d'on ve, però sents que és més dolça, potser més pura, que la teua. Si poguessis... Si poguessis t'aixecaries, encendries un llum imaginari i exploraries el lloc on et trobes, ara que ja t'has desvetllat. Si poguessis...

I sense saber per què, els teus sentiments desperten d'un son profund i t'ataquen. T'ataquen amb punxades al cor, al cos... T'entren ganes de plorar, de desaparèixer... Recordes que aquest sentiment no és nou, que t'ha acompanyat sempre, que no hi ha cap moment a la teua memòria lliure d'aquesta sensació...
Esperes. Esperes i plores, com sempre fas, com sempre has fet... Passen segons, minuts, potser hores... Després només et sents un cadàver, però ets un cadàver que no sent i que pot moure's... Amb el mal del canell sense deixar-te, proves de posar-te dempeus. No ho aconsegueixes, i et quedes agenollada... Amb la mà sana comences a buscar alguna cosa al teu voltant, sense saber ben bé què... Has sentit una dolça olor de sang, i això és potser el que cerquen els teus ossos...

El teu cervell no domina els teus moviments, i no saps com, però la teua mà troba l'origen d'aquella olor. Un cos. T'espantes, te n'allunyes... Vols fugir d'aquest malson, però no pots, és real... I una altra vegada la teua raó s'adorm i resta esclava a l'instint animal que descobreixes que encara posseeixes... No resisteixes, i al teu braç segueixes...

...I de sobte et trobes palpant aquell cos que reposa vora tu... Una mà. Només sents les teues pulsacions accelerades, no hi ha cap altre batec a part del teu... Sí, aquell cos està mort. Però tu no, i investigues el rostre del cadàver... Primer els ulls... Després el nas, les galtes, la boca... I un altre pressentiment per aquesta nit que ja s'acaba... Sense pensar, toques la teua cara... Primer els ulls... Després el nas, les galtes, la boca... I tornes al cos mort... I una altra vegada al teu... I, després de tot, et reconeixes en el cos mort... T'adones que ets tu qui està ajaguda en terra... Però si és així, qui ets tu? Quina explicació lògica té tot això?
A poc a poc comences a poder veure mitjançant els ulls, a causa, probablement, del nou dia que vol néixer... I amb aquesta poca llum veus que els teus dits no anaven errats, que una cara idèntica a la teua dorm estirada sabent que no s'aixecarà mai més... Els teus ulls, ara que són aprofitables, també volen saber més... Veuen el rostre, el coll, el pit... I una taca, una taca fosca. T'hi acostes i sents aquella dolça olor a sang que t'ha dirigit fins aquí... Penses, i recordes que la teua sang no fa aquella olor. Intentes aixecar el braç ferit, però no pots, i t'arrufes per tornar a olorar la teua ferida encara oberta... No, la teua sang no és dolça, és desagradable... Tu no pots ser aquella persona morta... Veus un ganivet que comença a lluir per la llum del Sol, entre tota la sang, i ho entens tot, tot en un moment...

Ella. La teua germana, la teua bessona, el teu origen, el teu destí. Ella. La teua guia, la teua raó per viure. Ella. La teua vida, la teua mort? Era la idea, era la intenció... Una mentida, un engany, una vida que perd el seu sentit... Llàgrimes. Llàgrimes i por. I aquesta coneguda sensació de buidor... El món, que s'ensorra davant teu... I de sobte una promesa. Una esperança, una il·lusió... Un ganivet com a solució a tots els problemes... Primer tu, després jo... Un son profund... Però que en tu no és definitiu...

I en la vida real, en la no formada a base de somnis i records, una nova energia t'empeny a aixecar-te, a córrer malgrat el dolor de la mà... Tu només vols córrer, fugir d'aquesta llum, de la realitat... No saps on vas, no reconeixes res, només te'n vas lluny de tot... Cada vegada hi veus menys, i menys, fins que tot torna a ser fosc, molt fosc, tan fosc que tot és buit. Buit com tu... I les teues cames ja no es mouen, però sí el teu cos, i t'endinses dins aquesta negror, i n'esdevens un puntet en la immensitat...

Comentaris

  • Increïble!!![Ofensiu]
    martaplanet | 28-03-2011 | Valoració: 10

    De debó, no tinc paraules, el relat m'ha encantat!
    Ha estat com viatjar dins un somni i, al final, descobrir que el que creia somni era realitat i a l'inrevés.
    Tenies tota la raó del món, és el tipus d'història que m'apassiona.
    De debó que no tinc paraules, no sé com explicar-m'he, i això normalment no em passa. Simplement que et quedi ben clar que m'has impactat!

    Una enorme abraçada!

    Marta.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de F. Escandell

F. Escandell

96 Relats

119 Comentaris

70499 Lectures

Valoració de l'autor: 9.86

Biografia:
Sóc inútil com un gos que borda
a una lluna que no entén d'udols...


[http://somiarpersobreviure.blogspot.com]