Punt i seguit

Un relat de: F. Escandell
Finalment, es va decidir. Aquell dia acabava tot.

Tanmateix, hagueren de passar molts de mesos i moltes tragèdies emocionals per arribar fins a tal punt...

Solitud.

Por.

Ràbia.

Havia viscut enlluernada per un fals estel durant anys, i no volia adonar-se de l'error que suposava continuar insistint en aquella absurda utopia... Estimava, havia estimat molt, gairebé massa. Ho havia donat tot. Tot. I res no li havia estat retornat. Res. Només les hores monòtones, asseguda davant de l'escriptori, sense res aparent a dir. Sense res a dir-se. Contemplava com passaven els segons, com s'escolava la vida per les reixes de la finestra, i restava impassiva, impertorbable al pas del temps. Desitjava, èbria de pensaments, que aquell silenci continuàs i es fes etern, i que res no l'obligàs a moure un sol múscul des d'aquella cadira. No sentia... No escoltava la pluja que queia a fora, les gotes d'aigua que topaven amb la finestra, recorrent-la fins a desfer-se en altres gotes més petites i alhora ajuntant-se amb altres de més grans... No veia la tènue llum que anava desapareixent per donar pas a una altra llarga nit d'hivern... Era desembre, gener, febrer... I era també juliol, era setembre, era novembre... Eren anys d'obscuritat, de manca d'emocions... Això era i no era. I ella, més que era no era.

I tot... Per què?

S'havien desitjat. En tenia la certesa, tot i que mai no havia estat demostrat. Només una intuïció. El desig de creure en allò que hom vol. La voluntat de seguir endavant, i l'amor propi. Però s'havien desitjat. I haurien pogut estimar-se l'un a l'altre, tantes i tantes vegades que no hi hauria hagut prou dies en les seues vides per a fer-ho tot el que haurien volgut... Ell ho era tot. Tot. I s'havien vist poc. I havien parlat massa poc. Però ho era tot. I ja no imaginava els dies sense la seua existència, a vegades massa distant, a vegades massa freda, a vegades falsa... I ho era tot. I ja no tenia pressa, car sabia que cal assaborir el moment d'abans de la plenitud, els moments previs a l'esclat del jo... Arribaria, i el moment seria tan viu que la resta d'existència perdria el sentit en relació amb ell, amb tot allò que suposava... Ella esperava, pacientment, el seu moment...

I no arribà.

No arribà. Potser ell tampoc volia que acabàs així. Potser fou ell qui veritablement lluità per aconseguir alguna cosa, però ferit per la distància i la fredor de les pantalles dels ordinadors com a únic mitjà de comunicació, essent ciutadans de la mateixa illa, seguí endavant cap a un nou destí, en el qual ella no estava inclosa. Començà una altra vegada, i li anà bé, i probablement no tornà a recordar aquells mesos de desig per un cos llunyà i a la vegada tan proper... Tanmateix, ella seguia esperant... Estava pendent d'un estel que havia d'arribar d'un moment a un altre... Un estel que ja no corria cap a ella, sinó que havia quedat pres d'un altre planeta... Però ella no ho sabia, i es negava a creure que els mesos sense dir-se res poguessin significar alguna cosa... Alguna cosa que sí significaven, alguna cosa que sentí massa tard, quan el mal ja estava fet i no hi havia manera de curar les seues ferides...

A partir d'aquell moment, només restava la solitud i una eternitat per enyorar tot allò que mai no s'esdevingué, i que ja mai no tendria lloc... I passaren les setmanes, els mesos i els anys, i ella no veia més enllà del moment d'agafar aire, retenir-lo, i amollar-lo, sense cap voluntat d'aixecar-se a lluitar...

No. No vivia.

Fins que, finalment, un dia va decidir que acabava tot. Havia passat massa temps i, encara que sabia que era més fàcil quedar-se asseguda sense fer res, calia lluitar, fer un esforç que a la llarga sabria que valia la pena... I, inexplicablement, traié forces del no-res i es posà dempeus. Mirà per la finestra, i s'adonà, per primera vegada en tots aquells mesos, de la bonica tarda plujosa que feia. Un fort ruixat era el protagonista de la vesprada, però sabia que no podia aturar-se per res del món. Era ara o mai. I de totes maneres, l'aigua era font de vida, era l'energia necessària per a créixer i sobreviure.

No mirà enrere.

Sortí al carrer.

Deixà que les gotes mullassin la seua cara. Ara tornava a sentir què era sentir-se plena de follia, desitjant conèixer tots els misteris que la vida li aniria descobrint a poc a poc. Tancà els ulls per veure-hi encara més. Començà a córrer carrers avall, dirigint-se als afores d'aquella ciutat que tants maldecaps li havia provocat. Corria. Corria i arribà fins a una muntanya des d'on podia contemplar tota l'illa. Havia de fugir-ne. En fugiria.

Ara començaria a viure.

Comentaris

  • Un final sempre és un principi[Ofensiu]

    M'agrada la sinceritat del relat. De vegades, patim obsessions que no tenen massa sentit per algú que no coneixem gaire, però potser sigui precisament per això que el tenim idealitzat. De vegades, és més difícil trencar amb allò desconegut que amb allò que coneixem i de què ja ens hem desenganyat. Però, quan s'aconsegueix, representa una autèntica alliberació, tal com expresses molt bé al final.

  • Encisador..[Ofensiu]
    nnn. | 15-08-2011 | Valoració: 10

    M'encanta. Em sent molt identificada amb el teu relat.. Jo també he patit aquestes sensacions per després gaudir de la llibertat..
    A més, em recorda molt a la meva, la teva manera d'escriure :)
    M'he quedat fascinada.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de F. Escandell

F. Escandell

96 Relats

119 Comentaris

70571 Lectures

Valoració de l'autor: 9.86

Biografia:
Sóc inútil com un gos que borda
a una lluna que no entén d'udols...


[http://somiarpersobreviure.blogspot.com]