L'home nu

Necessito el silenci.
Tinc uns quants refugis de silenci en diversos racons del meu dia.
Quan per alguna raó me'ls prenen, em sento feble i cansada.
El silenci és la dutxa de la ment.
Avui, em cal aquest silenci reparador per apaivagar la tempesta que porto a l'endins. Vinc de l'oficina. Vinc d'una gàbia de crits. Vinc d'una passarel·la de vanitats i de lluites. Tinc el monstre del Director López al cap. Retinc, sense voler-ho, els seus ulls enrogits fixant-se en el meu escot, la baba regalimant-li de la comissura dels llavis, i la humiliació a la boca: la fuetada verbal que li permet de sentir tot el seu poder sobre mi.
No puc apartar-lo de la meva existència; la meva nena necessita bolquers, farinetes, calcetes, llar d'infants... i una mare sense problemes econòmics.
-Totes les separades sou unes "catxondes"... -m'ha dit, encara no fa ni trenta minuts, repassant-me el baix de la minifaldilla. -.Si no, a veure... ¿Per què et poses aquest bocí de tela...? Doncs com totes les ties...! per tornar-nos bojos als homes...! Ens foteu ballar el cap...! o no...?

I jo he somrigut, només amb la façana del meu ésser, comptant els segons que em separaven de les quatre de la tarda, hora en què podré perdre-lo de vista fins demà.
Les quatre de la tarda d'aquest xafogós agost sense vacances.
Les quatre de la tarda d'aquest primer estiu sola, des que en Ferran se'n va anar amb la meva germana a Mèxic, i sense avisar-me.
Les quatre de la tarda del tercer dia en què la meva princesa de dos anys es troba a set mil quilòmetres de distància dels meus braços, amb el seu pare i la seva tieta; i el més terrible és que hi serà fins d'aquí a vint dies, quan el setembre comenci.
He confiat en ell. M'ha promès que me la tornaria. Al capdavall és el seu pare.
M'atanso a la platja. La primera que trobo: Castelldefels. Recordo quan hi venia amb els pares, aquells sopars als capvespres de juliol en què el cor encara em respirava, tan suau i relaxat com una rosa dansant amb la brisa.
M'arriba l'alè de la salabror. El vent ve de la mar, i sembla que em regali cants de sirenes. Al cel ni una boira. A la sorra clapes de gent, com illes enmig d'un oceà ardent i net.
Cerco, el més que puc, la llunyania de l'urbanisme; esdevé una tasca gairebé impossible en ple segle vint i u. Aconsegueixo d'aparcar el cotxe no gaire lluny de la sorra. Agafo la tovallola, el biquini blau i el meu llibre. Sempre m'han agradat els llibres que no passen de moda, i n'hi ha tants que mai no els tinc tots llegits. Avui he triat en Pedrolo: "Mecanoscrit del segon origen".
Aquest matí, el Director López me l'ha vist; i enmig d'una riallada sarcàstica m'ha dit:
-Però si això ho llegeixen els adolescents a l'escola...! ¿On vas amb això...? Si vols jo et puc deixar una novel·la d'en Henry Miller... T'agrada en Henry Miller...?
Li he dit que no sabia qui era en Henry Miller, i ha mig somrigut, com un pare davant la incultura de la seva filla. Continuo sense saber qui és en Henry Miller, però en Pedrolo m'ha arrabassat l'ànima i em sento immergida en una Barcelona devastada per una catàstrofe.
De vegades sento que m'agradaria estar en el lloc del Dídac i de l'Alba; i tenir un món només per a mi, i una humanitat per a refer jo tota sola, de cap a peus...
Escullo un espai ampli i mig buit, ben bé al tros de platja que em trobo al davant. Estiro la tovallola. Col·loco la bossa. M'inflo el coixí de plàstic.
Mirant neguitosa a banda i banda, em trec les calcetes i em poso el biquini, tractant que ningú no s'adoni d'aquest gest tant banal i alhora, per a mi, tan violent. Potser sí que el Director López té raó i fet i fet, amb vint i sis anys complerts, encara sóc una adolescent.
Em disposo a llegir.
De sobte, però, paro atenció en un home que està prenent el sol a uns vint metres d'on em trobo. Em sembla que va nu. No pot ser; això no és pas una platja nudista. Som a Castelldefels. Darrere meu hi ha cases. M'inquieto. Potser porta tanga i em sembla una altra cosa.
¡Mira que sóc obsessiva! Necessito silenci.
Però no, no són imaginacions. L'home es tomba panxa enlaire i, no cal dubtar-ne gens: va despullat.
Li descobreixo el penis flàccid, la foscor del pèl i la bossa inflada dels testicles. Tot ell és molt bru. Reconec que si aquest home fos un noi jove, tatuat i potser amb algun "piercing", m'hauria espantat sense motiu, només pels meus prejudicis; però aquest senyor deu tenir una cinquantena d'anys, porta una barba ben poblava, d'un castany terrós, i em sembla tranquil. Decideixo ignorar-lo; tenint en compte, sobretot, que ell m'ignora a mi; i això sí que em resulta estrany, perquè des que em llevo fins que me'n vaig a dormir no puc evitar de sentir-me com un pernil davant la mirada d'uns pobres afamats que tracten d'esquinçar-me pellingots, del greix del pernil si més no; tot i que de greix, diguin el que diguin, no en tinc gaire.

Quan sento el primer xiulet em trobo llegint, completament absorbida pel llibre 'en Pedrolo.
-Això és un cos...! Collons...!
-Sí...! I no el de la "Guardia Civil"..!
Descobreixo, a uns cinc metres d'on sóc estirada, dos nois musculats, que llueixen unes bermudes amb la bandera ianqui. Em miren i somriuen sorneguers. Em piquen l'ullet, gairebé tots dos alhora, mig fent el pallasso. Un d'ells em saluda aixecant la mà.
Intento de continuar llegint, però no em concentro. Els ulls em ressegueixen les línies dels paràgrafs, i la ment em desenvolupa frases; malgrat tot, aquestes frases no arriben a la meva consciència.
Encara que no ho vull, resto pendent dels dos borinots que em ronden.
-Jo me la follaria ara mateix...
-Tu i tothom...! No et fot...? Pel davant i pel darrere...!
I vinga a riure tots dos.
-Digues-li alguna cosa...
-És que fot cara de mala llet...
-Sí, però està més bona que les maduixes...
-¿Has vist el cul que té? Ai...! Que no m'assabenti jo que aquest cul passa gana...!

Em pregunto perquè no marxo. Hauria de fer-ho, però em fa ràbia. ¿I si els dic que em deixin tranquil·la?
Se m'acosten. Se'm planten al costat amb tots els estris, ben bé com si tots plegats anéssim junts. Començo a tremolar.
-¿Que no teniu prou espai a la platja que heu de venir aquí? -els dic armant-me de coratge.
-Ui...! Que se'ns enfada...!
I em planta la mà al cul.
Xisclo i em poso dempeus.
-Foteu el camp...!
-Si només et volem conèixer...! Que és il·legal intentar de lligar?
-Però jo no vull lligar, ni conèixer-vos; només he vingut a llegir i a descansar una estona...!
-Ah...! És que no ho sabíem...! Te'm vist tan sexi que ens pensàvem que venies a trobar polles fresques.
I es posen a riure.
I ja començo a recollir la tovallola disposada a marxar.
I en aquest mateix moment sento una veu forta, com un tro.
-Aquesta senyoreta estava ben tranquil·la abans que vosaltres arribéssiu.

L'home nu és dret, al costat nostre, i es mira els dos nois amb cara de pomes agres.
-Òstia...! Tarzan...! -fa un d'ells. L'altre torna a riure i afegeix:.
-"Yo Tarzán, tu Chita...!"
-M'està començant a pujar la mosca al nas... -diu l'home nu.
-Mira "iaiu", toca el dos i tapa't la cua, que fas pena...
-Aquí els únics que molesteu sou vosaltres dos...!
-I el vell segueix...! -exclama un dels nois amb sarcasme -. ¿li trenco la cara?
-No tio...! -li diu el company -. No ens fotem en merders. Anem a buscar els "monillos" i que el tanquin per exhibicionista.
-Òstia...! Doncs sí...! Si és un porc que l'engarjolin.
S'aixequen i se'n van.
El cor em bat com una metralladora.
-Gràcies -li dic a l'home nu.
-De res senyoreta, a disposar...

Em torno a estirar i intento de reprendre el fil de la novel·la. La ment no m'obeeix. Deso el llibre i contemplo la mar; el blau verdós de la riba amb la llengua de les onades llepant la sorra; les bombolletes de l'escuma; les veles llunyanes, a l'horitzó; les gavines dibuixant camins al cel. El món immens de les dunes de sorra em fa sentir com algú que contempla un desert il·limitat des d'un avió. En la solitud del desert, només s'hi veu l'essencial.

Arriba una família. El papa, ja entrat a la quarentena; la mama, una mica més jove; un nen i una nena d'uns vuit o nou anys.
S'instal·len entre l'home nu i la meva bossa.
-Josep... hi ha un paio en pilotes... -xiuxiueja la dona.
-Va...! No en faci's cas... Ell a la seva i nosaltres a la nostra...!
-No... si jo no dic res... només que em fa gràcia... -diu mig enriallada.
El marit fa una expressió de dubte i mira els seus fills.
-Escolteu nens... -diu amb la veu forçadament baixa i molt seriós-. Aquell senyor està despullat, és una cosa ben natural... i molt aviat tots hi vindrem així, a la platja...!
-Si home...! -exclama el nen rient.

Sempre m'ha agradat d'escoltar les converses de la gent que m'envolta, quan estic a la platja. Trobo que és la manera més divertida de passar l'estona quan no sóc capaç de concentrar-me en la lectura.
Miro la nena de la família que tinc al costat i penso en la Cèlia, la meva filla; em pregunto si podrà créixer feliç, tenint el pare a un altre continent.
M'adono que em tornen els pensaments anguniosos que m'han forçat a anar al psicòleg aquests últims mesos. Faig l'esforç de no pensar en res. Miro la mar, les ondulacions de la superfície; i escolto el brum brum cíclic de l'aigua: ara va, ara ve; el crit d'una gavina, les rialles de les criatures. Tracto de pensar només en el que escolto i en el que veig. Arribo al silenci absolut, que és l'absència de pensaments.
Agafo de nou el "Mecanoscrit del segon origen", i gairebé de seguida sento la violència d'unes veus irades que em fan alçar el cap.

-Allà... Mirin... allà està el paio...

Veig com els dos nois d'abans s'acosten a l'home nu. Van acompanyats d'una parella de policies.
-Senyor...! Escolti'm...! ¿Ja ho sap que aquí no es pot fer nudisme? -diu un dels policies, el més alt, amb una barreja de seriositat i d'educació.
-I tant si es pot...!
-Li faig saber que no, i faci el favor de vestir-se o l'hauré de denunciar.
-Miri a
gent... la nuesa està permesa a totes les platges, així com a totes les aigües d'ús públic, incloent rius, llacs i embassaments... Ho pot llegir en aquest tríptic. Aquí hi trobarà la situació legal de la nuditat a l'Estat Espanyol.

El policia sembla confús. Mira al seu company. Es comença a llegir el tríptic. Aixeca de nou la mirada cap a l'home nu.
-Miri... tot això està molt bé... Segurament té tota la raó del món, però aquí manen les ordenances municipals... Vesteixi's...! No li ho repetiré gaires vegades més...!

El pare de família, que ho estava escoltant tot, s'aixeca i s'encara als policies.
-Però que li dieu a aquest bon home...! si no fa mal a ningú... Aneu a perseguir lladres collons...!
-Vostè calli i no s'hi fiqui que encara rebrà...! -crida l'altre policia, el que encara no havia dit res.

Aleshores no puc més, i sóc jo qui m'aixeco de la tovallola i m'acosto als uniformats.
-Perdoneu agents... A mi, qui m'ha molestat ha estat aquest xicot, que, tot just fa un quart d'hora, m'ha realitzat un tocament deshonest...
-Un tocament deshonest...? -pregunta el policia.
-Sí... M'ha tocat el cul.
El noi de les bermudes empal·lideix, i segueixo.
-De fet, tots dos m'han estat empipant, dient-me grolleries, fins que precisament aquest m'ha tocat el cul... Sort n'he tingut d'aquest senyor que m'ha defensat, si no... no sé com hauria acabat tot plegat...
Els policies semblen més confusos encara.
-En tot cas, si té alguna cosa en contra d'aquests xicots ha de posar una denúncia...
-Bé... Ho puc fer ara...?
-Ara...? -l'agent torna a dubtar. Sí, és clar...
-Doncs tregui paper... -dic tota segura.

Llavors els nois de les bermudes comencen a cridar.
-Tu ets una puta... Tot el que dius és mentida... Ho senten agents...? És mentida...! El pervertit és aquest paio... ¿Que no ho veuen que va en pilotes...?

Els agents tornen a dubtar. Es miren la noia. Es miren els dos nois amb les bermudes ianquis. Es miren l'home nu.

-En tot cas una cosa no treu l'altre. -diu un d'ells. -vostè vesteixi's i vostè senyoreta expliqui'ns què li ha passat.
-Miri, jo no em vestiré agent... -fa l'home nu. -¿Em permet fer una trucada mentre atén a la senyoreta...?

Els policies, segurament fora de si davant la insòlita situació en què es troben, accedeixen; i començo a explicar-ho tot al més alt.
Mentrestant els dos xicots maleducats continuen cridant i insultant l'home nu. L'altre policia diu que no els deixarà marxar fins que no s'aclareixi tot.

S'acosta novament l'home nu, amb expressió de jovialitat al rostre. Es dirigeix als agents:
-Ja està... Tot solventat...!
I abans que els dos homes de blau li puguin dir res, els sona el telèfon.
L'agafa el policia alt.
Va dient que sí, diverses vegades, mentre es mira l'home nu amb ulls de circumstàncies.
Penja.
Fa silenci.
Es grata el cap.
-Bé... Perdoni les molèsties -diu dirigint-se a l'home nu -i segueixi prenent el sol...
-Moltes gràcies agents...! -exclama l'home nu.
-Vosaltres dos m'haureu d'acompanyar a comissaria. -diu el policia més alt als nois; que, per cert, s'han quedat muts d'incredulitat.

Quan ja han marxat tots, l'home nu em dóna un tríptic. Després s'acosta al pare de família i li'n dóna un altre.
Encapçala el tríptic la frase: "El nudisme, una més de les teves llibertats"
Em giro envers l'home nu per a demanar-li que m'expliqui què vol dir la frase i m'adono que ja torna a ser a la seva tovallola, prenent el sol.
M'ignora, i crec que jo haig de fer el mateix amb ell.
Contemplo la família que tinc al costat i descobreixo que la nena petitona, de vuit anyets, ja no du banyador. I el seu pare, davant la hilaritat de la seva muller, també se l'ha tret.

Agafo de nou el meu llibre i llegeixo el següent paràgraf:

"...tots dos van rentar-se en un brollador que s'alçava entre dues pedres. Ni l'un ni l'altre no s'avergonyia de la seva nuesa, ell perquè era innocent i la noia perquè sempre havia estat honesta i a casa seva li havien ensenyat a no tenir hipocresia."

Resto en silenci, admirant en Pedrolo.
Després, amb serenor, em llevo el biquini i rebo com a premi els primers embats de sol de la meva vida damunt la pell nua.

Jeremies Soler.