L’HERÈNCIA.

En eixir de la Ciutat de la Justícia, es va topetar amb la Ciutat de les Arts encesa de capvespre. El cel era una taronja de sang oberta que tot ho encenia. Mariela, extasiada pel que havia passat feia uns instants dins la sala, es va aturar davant aquella panoràmica assaborint la victòria.

Un cop més, havia lluitat per una dona que com ella, havia vist maltractats els seus drets, però aquest cas li havia tocat ben endins, ja que ho havia patit en la seua pròpia pell. En aquell instant de pau i de goig va ser pràcticament impossible que la seua ment no retornara a tot el que havia viscut.

Es va aborronar en recordar la nit en què va deixar la seua Nicaragua natal, i aquells ullets que resseguien les seues petjades, en veure com la seua mare s'acomiadava amb la promesa de què prompte tornaria amb un futur millor per a ells. Però la realitat era, que Mariela carregava una maleta plena d'incertesa, por i necessitats, mentre que per contra, el cor anava carregat d'esperança i coratge per complir-li la promesa als fills.

L’arribada a un país estranger mai és fàcil i Mariela no va ser l’excepció. Després de dormitar dues setmanes als carrers, a la fi va aconseguir llogar l’habitació que li van prometre estar lliure quan ella arribara. Els carrers, testimonis quedaren de l’actuació magistral que feia al telefonar als fills…

La il·lusió va visitar finalment a Mariela. Mitjançant una treballadora del menjador social on acudia, havia aconseguit una entrevista per a treballar d’interna al domicili d’una dona major. Encara podia notar l’alegria immensa dins seu mentre travessava la ciutat per a aplegar a aquella casa. Estava un pas més a prop de complir aquella valuosa promesa.
Però ben cert era que la il·lusió amb què Mariela creuava els carrers, es desdibuixava a mesura que escoltava quin anava a ser el seu sou, el seu horari, el seu descans i l'inexistent contracte de feina.
Malgrat tot, poques hores després Mariela tornava a rodar amb la maleta de l’esperança per tal de instal·lar-se a aquella casa.
Tot va passar rapidíssim. Aquella mateixa nit, en la minúscula habitació sense ventilació que li havien assignat, amb tot l'orgull del món, els contava als fills la notícia.
Plors i anhels a banda i banda de la pantalla…

Els dies eren angoixosos. De només ocupar-se de les cures personals que necessitara la senyora Regina com havien acordat, a Mariela se li sumaren tasques de neteja, planxa dels
uniformes escolars dels nets, passejos dels gossos de la família, i la cancel·lació dels dies lliures sense previ avís, s’havia tornat en quotidianitat.
L’alimentació de Mariela tampoc corria per part de la senyora, per la qual cosa tenia prohibit tocar qualsevol aliment, ja que era massa la despesa si volia continuar cobrant el seu indigne sou.
Ara, un prestatge buit a la nevera tenia el seu nom...

Quan tirava la brossa coincidia amb Kàtia, una xica que estava d'interna en un edifici proper al seu. Passats uns dies, començaren a quedar a les 15:30 als contenidors per xarrar una estona. Kàtia no havia tingut més sort, també vivia dins de la precarietat i li va proposar a Mariela a unir-se a un grup de dones amb la mateixa situació que es reunien els dies que lliuraven a la plaça de la Reina per passar una estona agradable.
Allà va conéixer moltes dones, unes amb un poc més de sort lliuraven dos dies a la setmana, d’altres només un parell d’hores. N'hi havia que els donaven menjar, altres com ella, que no el podien ni mirar. Totes les xifres que s’anomenaven poques vegades podrien denominar-se sou digne i del respecte i la tolerància que rebien a les seues feines, no hi havia ni rastre...
Malgrat les diferències, totes elles tenien un nexe en comú: complir les promeses fetes abans de deixar els seus països, ja bé als familiars o a elles mateixes...
Li feia bé anar la vesprada setmanal que lliurava amb aquestes dones. La pena compartida és menys pena… Però ara era divendres: dia de netejar finestrals. Deixava brillants els vidres on veia reflectit als seus ulls el cansament de l’ànima. Al baixar del tamboret, Mariela va tindre una caiguda espantosa i passades unes hores gairebé es podia moure.
Per l’impediment de la senyora Regina i la impossibilitat de cancel·lar la classe de pàdel per part dels familiars de la senyora, va haver d’anar sola a l’hospital.

Trencament de lligaments, operació immediata. Quinze dies d’hospitalització i cap visita.

Coixa i amb la mateixa roba del dia de l’accident, és com Mariela va trobar la maleta de l’esperança a la porta de casa de la senyora Regina, amb l’avís de la veïna de què Regina estava a Barcelona amb la seua filla major.

Cap resposta a missatges. Cap resposta a telefonades. Cap disculpa. Cap míser agraïment...
Dona migrant, accidentada, en situació irregular, sense feina ni sostre, als carrers de València. ..

Devastada, va acudir a les dones de la plaça de la Reina. Li van vindre llàgrimes als ulls en recordar com aquelles dones sense pràcticament recursos li van salvar la vida, li van donar estima, cures i esperança…
A l’habitació d’Erika, una compatriota que també es reunia a la plaça, va passar la convalescència al seu llit, mentre que Erika dormia en un matalaf unflable. No van faltar les visites, ni el menjar, ni el suport. Aquell intens dolor del seu cos i del seu cor va ser compartit amb aquelles dones: refugi, llar i salvavides. Elles eren la seua gent, el seu suport, la seua família.
Mariela es va jurar tornar a totes i cadascuna d’aquelles dones tot el que havien fet per ella...

Mariela va trobar feina a casa de Valentina. Una antiga advocada, de les primeres dones advocades que va haver-hi a València. Li parlava sovint de les problemàtiques de les dones de la plaça i ella l’il·lustrava amb solucions tretes de la llei i del dret. Després traslladava aquesta informació a les dones, sorpreses amb tot allò que les emparava davant l’abús i la injustícia i que no coneixien.
Amb por, aquelles dones es despertaven amb la flama que Mariela els encenia a dintre...
Cel i terra va moure Mariela per portar les demandes de les més valentes davant dels tribunals. Va aconseguir que associacions de migrants feren xarrades a la plaça, que advocats donaren suport a la causa desinteressadament, i més d’un cop va mobilitzar la inspecció de treball a algun domicili.
Tornava així el favor que li feren, donant-li dignitat a la vida de dones com ella.
Amb el pas del temps, Mariela va resultar ser un far per a aquelles dones, quan el vaixell de la vida perdia de vista la costa de la dignitat, la llibertat i la igualtat. Va aconseguir regularitzar-se i firmar un bon contracte amb Valentina, qui la va encoratjar per començar els estudis de dret a la UNED.
Va ser un temps dur, ja que Valentina cada cop era més dependent i els estudis li demanaven massa temps. Les matinades la trobaven envoltada de llibres, mentre que les mans havien de continuar treballant per construir els seus somnis. Més d’una vegada va estar apunt de plegar veles, però ser el motor d’aquell moviment que naixia la va fer implacable, malgrat les llargues jornades de feina i les lliurances, que ara es canviaven per apunts davant la pantalla.

Anys després i davant de la ciutat que la va veure renàixer, Mariela celebrava la seua primera victòria en un judici com a advocada. L’associació on treballava li havia encomanat un cas d’una dona migrant accidentada mentre treballava en situació irregular. Tot tenia sabor agredolç, ja que n’era conscient, de què moltes companyes a la plaça continuaven amb la mateixa situació.

Cau la nit a València. A casa l’esperaven els fills per celebrar que la seua filla major havia estat acceptada a dret a la UV. Potser aquesta història no acaba ací, potser ara tot està a favor per a què la flama que un dia Mariela va encendre, continue…