L'evasió

Estava fugint, però ja no recordava de què. El cel era negre i llis; de ciutat. Només sentia la meva respiració, irregular, cada vegada més ràpida.
Tot just havia parat de ploure, els carrers eren molls; les petites i abundants basses emmirallaven la llum dels fanals vells. Vaig tombar a la dreta i, al cap d’uns segons, me’n vaig penedir: m’obstruïa el pas un gat negre, que amb les fosques nines em jutjava. El cor em bategava ràpid. Volia seguir escapant en la meva ignorància, volia continuar, oblidar tot el que havia vist i concentrar-me en un present efímer. No obstant, ell m’ho impedia.
-Per què no em deixes passar?
No va dir res. Reflectida en els seus ulls, veia la meva figura, la meva expressió de por, patiment i evasió.
Es començaven a sentir unes passes tranquil·les i fermes. Valia la pena prolongar la persecució?
Ell ja no em mirava, havia estat el primer en veure’l. No semblava sorprès. Vaig girar el cap lentament, lluitant contra la temptació de seguir escapant. La seva figura esvelta imposava. Tampoc era jove, però conservava certa aura flagrant, intemporal.
-Qui ets?
-Hola, Joaquim. Suposo que et soc familiar, tot i que mai haguem intercanviat noms. És una gran sort que t’hagis trobat amb l’evasió: normalment s’amaga per llocs recòndits, on no la pots descobrir. Soc el remordiment.