La insanitat contra el pas del temps.

Dijous, caminant cap al metro i són les 07:40. Surt a tres quarts de vuit. Normalment, quan travesso aquest pas de vianants són i trenta-sis; solc arribar tres minuts abans; he d’anar una mica més ràpid o no hi seré a temps.
Un home amb camisa, corbata negra, però pantalons curts, de jugar a bàsquet, m’atura.
—Tens un minut?
—No però digues.
M’adono que estic cansat; fa mesos que no surto a córrer, per què?; suposo que les hores s’han fos entre elles i amb elles els matins les tardes els dies i els caps de setmana. Em mira amb uns ulls obsessius, drogats.
—T’adones que tot l’univers va començar sent un punt d’infinita densitat i temperatura?, que som absolutament insignificants, encara que fem un favor a l’entropia!?; soc àtoms i ets àtoms i la Terra és àtoms; tot és el mateix i ve del mateix.
—Mira, ho sento moltíssim —miro cap a terra mentre ho dic— però és que arribo tard a la feina i no puc plantejar-me res, ara mateix. Que et vagi bé.
Però no em fa ni puto cas; em segueix i continua el seu discurs.
—Ho veus?: només ens centrem en el futur i en els llocs on hem d’anar. Ningú pensa en els orígens a part de qui no sap comunicar les seves epifanies, les seves revelationes quae sibi monstrant deum, id est, universorum harmoniam.
Baixem les escales. Les 07:43.
—No te n’adones o és que prefereixes no pensar?
Passo la meva targeta i vaig cap a l’andana. N’estic segur, arribaré a temps!; però comença a cridar.
—Em pots fer cas!?; et penses que em dedico a perdre el temps!?; creus que et vull dedicar la meva vida!?; ets estúpid, un neci!: te n’adones?
—N’estic fins als collons, company. He intentat ignorar-te i no has volgut fer cas als meus intents; si perds el temps amb mi, és per culpa teva. —Arribem a l’andana abans que el metro—. Ara deixa’m en pau. Si és que et plau, és clar; no fos cas que sentissis que el teu estimat univers no segueix la teva voluntat.
—Coneixes la teoria del Big Crunch? Tu seràs jo i jo seré tu.
Es llença a les vies quan encara no ha començat a frenar.