Per fi havia obert els ulls.

Cada mes, quan comprovava els diners que tenia al compte corrent, veia com la xifra havia augmentat. L’empresa havia crescut molt durant els últims anys. Podia per fi marxar del pis, que feia olor d’humitat, i tampoc em calia fer durar el cotxe que havia comprat en haver-me independitzat.

A mesura que el temps passava, em relacionava amb gent més famosa. Començava a formar part de l’elit, cosa que desitjava des que era un nen; m’agradaven els vestits formals i les corbates negres.

Aleshores van venir les grans celebracions i les falses amistats. Sense haver-ne estat conscient, sempre havia actuat segons el meu benefici. En el fons tothom era així.
En una festa qualsevol, un home que mai havia vist em va demanar que el seguís. Vam caminar entre la multitud fins sortir del local.

-Ets l’Héctor?
-Sí. Disculpa’m, però fa poc que he arribat a l’èxit i no et conec.
- Encara t’he de presentar els altres. Vine.

Ens vam allunyar dels barris rics: els carrers començaven a ser estrets, i la pintura dels murs era vella. Estàvem pràcticament a les fosques. Em sentia desprotegit.

Vam parar davant la porta del darrere d’un bar, i em va dir que entrés. A dins, sota la llum d’un fluorescent que feia soroll, vaig veure un grup d’homes, dispersos per l’habitació, asseguts en cadires plegables. El que tenia més a prop se’m va atansar i em va dir: “Benvingut, Héctor. Som els que hem estat beneïts per la Fortuna. Creiem que ets com nosaltres.” Com qualsevol altre hauria fet, hi vaig estar d’acord. Semblaven tenir molt poder.

Uns mesos més tard, la meva vida no podia anar millor. Guanyava encara més diners, fet que m’ajudava a omplir el buit que sentia, que sempre havia sentit sense saber-ho. Havia perdut el contacte amb la meva família, doncs tenia sempre la sensació que volien d’amagat el que tenia, el meu poder. Per sort, però, ara tothom amb qui parlava acceptava la seva naturalesa humana, egoista i interessada.
Per fi havia obert els ulls. Per fi no intentava fingir una falsedat.