Llum zenital

Feia hores que era de nit; entre balcons d’edificis només es veien els núvols grisos. Plovinejava. Recolzava l’espatlla en un mur, em dedicava a escoltar els crits distants, la meva ràbia, i uns records que no callaven. El carreró era estret.

Una noia va passar pel meu davant, però no em va veure: una columna, que tenia a l’esquerra, m’amagava entre la foscor. La vaig seguir amb la mirada. Parlava per telèfon, sobre una polsera—segurament regalada—que mai deixaria de portar. Vaig començar a caminar al seu darrere. Tampoc se’n va adonar. Aviat passaríem sota l’únic fanal encès.

Va penjar i, sota la fredor de la llum, m’hi vaig atansar. Feia olor de xampú barat. Li vaig tapar la boca amb la mà; va intentar cridar, demanar socors. Es va reflectir una espurna blanca en els seus ulls i la fulla del punyal va travessar el seu ventre. Tres cops. Vaig notar com s’afeblia, com perdia el coneixement mentre la sang sortia i m’embrutia la mà. Estava calenta.

La vaig deixar anar. El seu cos, inert, va caure sobre una bassa vermella. Al seu canell hi havia dos fils negres, lligats a una pedra grisa i ovalada que tenia una inscripció: fortuna.