Sentència decretada.

Tot estava en silenci, ja era fosc. Només sentia, sota els meus peus, el cruixir de les branques. Ens vam trobar en una clariana. Mai l’havia vista; tenia el cabell negre, llarg i uns ulls grisos, i no era molt alta. Al cel, la blancor intentava travessar la boira.

Se’m va acostar. Feia una olor acre.

–Per què ets aquí?

–He volgut passejar. M’agrada la nit.

–Ni em buscaves, i m’has trobat. És inútil.

–No et preocupis, ara marxaré, no vull ser-te una molèstia; et dec haver sorprès caminant aquí, enmig del no-res, en un mal moment. Entenc que et pugui haver espantat.

Les fulles tremolaven. Continuava callada, mirant-me fixament. Semblava trista.

–És interessant, el destí; coincidir amb tu podria ser, per mi, tant un cop de sort com un de malastrugança.

Va posar la mà al meu coll. Cremava.

–Soc la mort. Estigues tranquil, però; et vindré sense dolor.

No m’hi vaig resistir. Vam començar a enlairar-nos; cada cop tenia més fred i, entre les flames de dolor, tot s’estava difuminant. Em va abraçar. Plorava.

Et dulcis fatum requiem nobis donavit.