Trobava a faltar el pare

No havia dormit. Vaig trencar el mirall d’un cop de puny i em van començar a sagnar els dits. La meva mà cremava; havia estat guardant la ràbia massa temps. Vaig veure’m a través dels trossos, tacats de vermell: feia dies que no m’afaitava, tenia els ulls irritats i unes ulleres morades. Feia por.
Per què ningú reconeixia, en cap moment, el meu valor?
Quan era petit, la mare sempre em felicitava pels meus èxits. Un dia, li vaig portar un examen d’història–em costava molt memoritzar noms i dates–amb un notable; em va dir que, a partir d’aquell moment, hauria de ser suficientment responsable com per treure bones notes sense la seva aprovació. Quina era la necessitat de tancar-se en banda al seu propi fill?
Havia mort sola. L’últim cop que hi havia parlat havia estat el dia del seu aniversari. No mereixia que la felicités. Però ara era jo, qui no tenia ningú; gràcies a ella, tampoc havia sabut obrir-me a la gent.
Els fragments, alguns estesos per terra, van començar a emetre una llum blau fosc, tènue.
Vaig recordar que, uns mesos després que la mare deixés de donar importància al que feia, la vaig veure plorant al menjador. Havia de ser al llit ja feia més d’una hora, però certa angoixa–trobava a faltar el pare–no m’havia deixat dormir. No es va adonar que encara estava despert. Després de contemplar-la una estona sense saber què fer, vaig tornar a l’habitació. Aquell hivern vaig passar fred.
El mirall tornava a estar intacte. Només vaig poder pensar en una frase, tan estranya com absurda, que havia quedat impresa en la meva ment: «Aprofita la teva sort».