Fins la mort

Només érem sis. Havíem sacrificat molt per participar-hi, però el premi era valuós. Em feia por guanyar; el seu color platejat reflectia gairebé de manera exacta el cansament dels meus ulls.

Feia només dos dies que m’havia assabentat de la gran rifa: l’atzar triaria un guanyador; algú que passaria a tenir-ho tot solucionat. Era la meva última oportunitat; portava anys sense trobar feina i, al cap i a la fi, la mare i el pare ja eren morts. L’únic que feia era rondar per la humil herència que m’havien deixat, un pis minúscul a les afores d’una ciutat de mala mort.

Mentre l’acabaven de preparar em vaig plantejar què passaria si en sortís perdedor, si la vida es rigués de mi per enèsima vegada. No en tenia prou? No s’adonava que volia marxar? La sang em bullia.

Vaig adonar-me que encara no hi havia guanyador, i em vaig sentir reconfortat.

Estava en el tercer lloc. Ja havien perdut el primer i el segon; semblaven decebuts. Aleshores em va tocar a mi. El mànec estava fred, tot i haver passat per les mans dels altres concursants. Vaig sospirar, neguitós per comprovar si m’havia beneït la sort.

Amb el canó dins la boca, em va venir al cap una frase: "fes el que creguis adient fins el dia de la teva mort."

Així va ser.