L'estupidesa dels enamorats

Un relat de: Nina Abril

...(Ella)...

Els dies s'han convertit en una angoixosa espera que no em deixa viure. Voldria fer fora aquesta brasa que porto a dins. A mesura que van passant les hores sento com m'ofega i em crema cada cop més. El teu implacable silenci em corroeix l'ànima. Les agulles del rellotge, mandroses, s'han deturat en el temps. En algun indret on jo no hi tinc cabuda. Aconseguint que els segons s'alenteixin feixugament. Desitjo amb impaciència que soni el telèfon, per abocar-me desesperadament al damunt. Necessito tornar a escoltar la teva càlida veu. I el que em fa més mal és saber que no ho faràs. Que no em trucaràs. Però de totes maneres espero davant l'aparell. Omplint-me de falses esperances per poder alleugerir-me la pena.
De què em queixo, si vaig ser jo qui et va fer fora del meu costat? Volia demostrar-me que les meves absurdes sospites eren falses. Esperava que lluitaries fins a l'últim moment per quedar-te. Tu no ho sabies i vas caure al parany.
Ara que ja no hi ets, detesto adonar-me de la raó que tenia. Intuïa encertadament que estaves amb mi per resignació. Sense saber com deixar-me per no ferir-me. Si t'ho hagués preguntat... ho hauries negat. Estava convençuda que trobaria la resposta fent aquesta tortuosa prova. El que no sabia és que el dolor de la fiblada en el pit em deixaria immòbil davant del telèfon. Arrabassant-me el seny. Inutilitzant la capacitat de fer qualsevol cosa que no sigui esperar.
Podia haver continuat com fins ara. Enganyant-me a mi mateixa altra vegada, tot pensant que m'adoraves. Però eres com un ocell engabiat, i en veure la porta oberta has fugit del meu costat. De què em serveix amarrar-te a mi si tu no vols? El meu orgull em castiga condemnant-me a no fer cap pas. Paralitzant-me amb el verí de l'arrogància. Si tu no em reclames, per què ho hauria de fer jo? Encara recordo aquella indiferència amb la qual vas marxar. Sense mirar enrera. I quan l'evoco em dol. Es notava tant que volies anar-te'n... Fins i tot tenies pressa. Jo esperava que en parlaríem, que ho discutiríem, que em faries entrar en raó... Que punyeta! El que m'envalentia era creure que si m'estimaves de debò, lluitaries fins a l'últim alè de vida per no perdre'm.
Era un engany. Sí, és cert. Però per destapar-ne un altre. Només volia saber el valor que tenia per a tu la nostra relació. I ara que ho sé, maleeixo la meva desbocada iniciativa.
La culpa és meva. Per voler-me demostrar el que ja sabia. Podia haver continuat com fins ara. Fingint que no me n'adonava. Almenys tindria el teu cos cada nit. Envoltada dolçament pels teus braços. Si no t'hagués dit res, ara encara series meu. I així ho creuria pel fet de tenir-te unes hores al dia. Maleït l'instant en el qual vaig voler-me demostrar que m'acabaries trucant per dir-me que tornaries. Però no. Aquest telèfon es resisteix, i m'omple la casa amb el ressò d'un ensordidor silenci que no cessa.
De què em serveix ara no tenir-te? I mentre miro fixament el sorrut aparell que dorm amb indiferència, entestat a continuar callat, somric desconcertada, perquè m'adono que la realitat és massa dolorosa com per portar-la amb dignitat.

................................................................................................



...(Ell)....

Els dies s'han convertit en una angoixosa espera que no em deixa viure. Voldria fer fora aquesta brasa que porto a dins. A mesura que van passant les hores sento com m'ofega i em crema cada cop més. El teu implacable silenci em corroeix l'ànima. Les agulles del rellotge, mandroses, s'han deturat en el temps. En algun indret on jo no hi tinc cabuda. Aconseguint que els segons s'alenteixin feixugament. Desitjo amb impaciència que soni el telèfon, per abocar-me desesperadament al damunt. Necessito tornar a escoltar la teva càlida veu. I el que em fa més mal és saber que no ho faràs. Que no em trucaràs. Però de totes maneres espero davant l'aparell. Omplint-me de falses esperances per poder alleugerir-me la pena.
De què em queixo, si vas ser tu qui em va fer fora del teu costat? Volia demostrar-me que les meves absurdes sospites eren falses. Esperava que lluitaries fins a l'últim moment per retenir-me. Tu no ho sabies i vas caure al parany.
Ara que ja no hi ets, detesto adonar-me de la raó que tenia. Intuïa encertadament que estaves amb mi per resignació. Sense saber com deixar-me per no ferir-me. Si t'ho hagués preguntat... ho hauries negat. Estava convençut que trobaria la resposta fent aquesta tortuosa prova. El que no sabia és que el dolor de la fiblada en el pit em deixaria immòbil davant del telèfon. Arrabassant-me el seny. Inutilitzant la capacitat de fer qualsevol cosa que no sigui esperar.
Podia haver continuat com fins ara. Enganyant-me a mi mateix altra vegada, tot pensant que m'adoraves. Em vas obrir la porta perquè pogués marxar, quan tot el que jo anhelava era quedar-me. De què em serveix amarrar-me amb tu si tu no vols? El meu orgull em castiga condemnant-me a no fer cap pas. Paralitzant-me amb el verí de l'arrogància. Si tu no em reclames, per què ho hauria de fer jo? Encara recordo aquella indiferència amb la qual et vas quedar mentre jo marxava. Sense protestar. Sense mirar enrera. I quan l'evoco em dol. No volia anar-me'n, però tampoc desitjava seguir amb aquella tortura de veure't tan segura del que deies. Tenia pressa. Vaig marxar abans que endevinessis les llàgrimes contingudes. Si ja no m'estimaves per què havia de lluitar? Jo esperava que en parlaríem, que ho discutiríem, que em faries entrar en raó... Que punyeta! El que m'envalentia era creure que si m'estimaves de debò, lluitaries fins a l'últim alè de vida per no perdre'm.
Era un engany. Sí, és cert. Però per destapar-ne un altre. Només volia saber el valor que tenia per a tu la nostra relació. I ara que ho sé, maleeixo la meva falta d'iniciativa.
La culpa és meva. Per voler-me demostrar el que ja sabia. Podia haver continuat com fins ara. Fingint que no me n'adonava. Almenys tindria el teu cos cada nit. Envoltant-te dolçament amb els meus braços. Si t'hagués dit alguna cosa, ara encara series meva. I així ho creuria pel fet de tenir-te unes hores al dia. Maleït l'instant en el qual vaig voler-me demostrar que m'acabaries trucant per demanar-me que tornés. Però no. Aquest telèfon es resisteix, i m'omple la casa amb el ressò d'un ensordidor silenci que no cessa.
De què em serveix ara no tenir-te? I mentre miro fixament el sorrut aparell que dorm amb indiferència, entestat a continuar callat, somric desconcertat, perquè m'adono que la realitat és massa dolorosa com per portar-la amb dignitat.




Nina Abril

@--'-,---




Comentaris

  • La veritat...[Ofensiu]
    Vicent Llémena i Jambet | 26-05-2007 | Valoració: 10

    ...és que un i altre ens fem el mateix mal en deixar-nos. El relat ha estat molt ric en situacions solitàries com ara davant del telèfon esperant que truque l'altre.

  • Ningú no et pot fer feliç[Ofensiu]
    voltor | 19-05-2007

    Cal no dipositar la nostra felicitat a les mans d'algúa altre, o en serem esclaus per sempre. Potser només en la solitud serem realment lliures.
    Un petó
    Ah, a mi fa 20 anys se'm va morir una filla que es deia Gemma...

  • dos cares , un pensament . [Ofensiu]
    Avet_blau | 17-05-2007 | Valoració: 9

    Que aprop i que lluny estan a vegades les persones, son a tocar els cors i els pensaments , esperant que l' altre ...

    Home i dona tan iguals i tan diferents,
    amb expresions diferents
    d' un mateix pensament .

    seguint camins diferents per un mateix desti,
    navegant rutes paraleles,
    mirant paisatges oposats,
    per arribar al mateix lloc, sovint.

    Avet_blau




  • Cap comentari cap[Ofensiu]
    asterix | 15-05-2007

    Cap comentari cap a cap cap
    Valoració @

    -"---"-

    Ens tornem a "votar"?
    Ens tornem a "valorar"?
    Ens estem estimant
    L'estupidesa no és déu ni deessa, l'enamorament és etern... Quan ens trobem ens tornarem a perdre, millor així, quan estiguem perduts si volem ja volarem i després parlem del que que resta---+---
    Sumem-nos o restem-nos, tot queda igual*

    *Tota cuca viu*

  • Un drama amarg...[Ofensiu]
    Sergi Elias Bandres | 15-05-2007 | Valoració: 10

    ...que fa pensar en la realitat que vivim. Segur que molts som víctimes d'aquesta trampa. El cas és que no només succeeix en parella sino en la majoria de relacions d'aquest maleït món.
    Però el costat agradable del relat és el que et fa pensar en la solució per a aquestes coses, i en la mania pessimista i irreal que tenim els humans per a l'amor.
    Crec que et saps expressar amb molta claredat i contundència, entre d'altres coses.
    Pel que fa al teu comentari, jo crec que nosaltres hem de ser els amos de l'amor que portem a dins, i no ser tan adictes a entregar-nos com flors toves que després es marceixen. Crec que, pel que fa a l'amor, encara que costi, s'ha de ser fort.


    Sergi

  • aquests enamorats !!!![Ofensiu]
    Angel Negre | 11-05-2007 | Valoració: 10

    De vegades es tant difícil la comunicació, i això que hi ha un munt de mitjans per fer-ho, telèfons mails sms, cartes , fax.
    Pro sempre falla la comunicació, de vegades, potser per una raó tant senzilla com fer el que tinguis que fer, sense esperar la decisió de l'altre, si mes no això es molt difícil.

    Un bon relat Nina,
    PVAGPS

    gege

  • No sé perquè...[Ofensiu]
    rnbonet | 08-05-2007

    ... em 'sona' a un altre "ell i ella" escrit a quatre mans per un tal 'pivot' i una xicota amant dels arbres i enemiga de les injustícies, semblant a Gal·la (la de Dalí) de vegades, el nick de la qual començava per G. Endevine o vaig errat?
    Salut i rebolica!

  • no t'havia[Ofensiu]
    laieta | 07-05-2007 | Valoració: 10

    valorat!!!

    laieta

  • els hi has de dir[Ofensiu]
    laieta | 07-05-2007

    a aquesta parella que han de parlar, cridar, dir-se tot el que pensen i senten, plorar, acabar abraçats, o no. però mai s'arregla res amb el silenci. dient el que es pensa tampoc s'arregla sempre, però almenys no queda cap lloc pel dubte...

    petonet bonica

  • Lo que porta la falta de comunicació...[Ofensiu]
    Espigol | 07-05-2007 | Valoració: 10

    Els teus relats arriban al cor.

    Espigol

  • Molt intel.ligent[Ofensiu]
    Jordi Droguet Xirau | 04-05-2007 | Valoració: 10

    Saps posar en evidència, en aquest breu relat, les estupideses que, a vegades, es cometen quan un està enamorat: els malentesos, els inútils jocs sibil.lins, les estratègies mal calculades, la falta real de comunicació i de diàleg, els pensaments forassenyats que esdevenen obsessius i malatissos,els orgulls ferits... com a conseqüència de la inseguretat que comporta el fet d'experimentar la passió incontrolable i desbordant d'un enamorament foll.
    Pel meu gust, i t'ho dic sincerament, és un excel.lent relat.

Valoració mitja: 9.86

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Nina Abril

Nina Abril

11 Relats

153 Comentaris

28913 Lectures

Valoració de l'autor: 9.67

Biografia:
Photo Sharing and Video Hosting at Photobucket



Us he de confessar que no sóc nova. Alguns de vosaltres ja m'heu clissat.
Això de ser cuc, no fa per a mi, és avorrit. Però m'ha servit, i de molt. Algun dia us ho explicaré...

Com sempre són benvingudes totes les crítiques, però, us he dir... a vosaltres els crítics, que aneu amb compte, si us fixeu, el primer relat que he penjat va dirigit a vosaltres "els crítics", i no sabeu com m'he divertit! Ara us toca a vosaltres divertir-vos amb mi. Estic a punt.


Gràcies a tots.

@--'-,---



Nina-abril-@hotmail.com