Morir de plaer és dolorós

L'Elsa obre els ulls, abaltits pel cansament, i mira els del Joan, encara clucs. Voldria aixecar-se del llit per beure un bon glop d'aigua fresca. Té molta set. Però no fa cap esforç per aixecar-se. No es mou. Enlloc d'això li fa un petó a la galta i el desperta. S'abracen amb tendresa tot buscant-se un altra vegada. Faran l'amor obsessivament, fins que no puguin més. Pretenen arribar als llindars de les seves forces fent allò que més els agrada. Esprémer-se fins al límit. I llavors, fer-ho encara un cop més...


L'Elsa estripa el silenci amb un gemec de plaer. Ella mateixa es posa el coixí a la cara per amortir-lo. Però el Joan li arrenca amb un somriure indulgent. La vol sentir i sobretot es vol delectar veient-li l'expressió que fa en tot moment.
-Estem sols -mussita ell-. Pots cridar tant com vulguis! Som a la muntanya, i a aquesta cabana no hi vindrà ningú fins a la temporada d'esquí.
Ella sospira sonorament. Es mossega el llavi inferior, tot recargolant el cos enrere.
-Para! -diu redreçant-se de cop per intentar amansir-lo.
Ell no li fa cas. Sap perfectament el que l'Elsa vol. La subjecta pels canells amb una agressivitat falsificada i li besa els llavis mentre continua acoblant-se més enèrgicament que abans. Ajup el cap i li llepa els pits amb moviments ràpids. Ella s'enrosca, creuant-li les cames per damunt de l'espatlla. L'oprimeix fins fer-li mal. Perquè pari desconcertat. Però el plaer que li proporciona la llengua del Joan la deixa indefensa. Sense forces. Els ulls del Joan somriuen plens de malícia, i d'una giravolta la col·loca damunt seu. La vol allà. Desitja sentir-se sotmès al seu domini. Tots els seus moviments transpiren una sensualitat abassegadora. Despentinada la troba encisadora. No pot deixar d'admirar-la. De contemplar-la gairebé amb obscenitat. Amb les mans acompanya el vaivé dels seus malucs arrodonits. Li acaricia cada centímetre de la pell fins arribar als pits, on es demora un moment, com si en les puntes dels dits hi tingués unes petites boques afamades. Veure-la dansar a sobre seu el torna boig.
-Atura't - li demana ell aquest cop-. No vull acabar-ho encara.
L'Elsa se'l mira, i enlloc de parar en sec, fa petites batzegades friccionant-se contra el cos d'ell. Sent com s'estremeix i s'excita encara més.
Li fa un petó i es posa dempeus al llit. Als llavis li joguineja un somriure picaresc. S'observen en silenci mentre ella camina pel seu costat. Els seus cossos febrils no troben ni un instant d'assossec. Sap que ella està tramant alguna cosa i tanca els ulls, esperant que el sorprengui.
El matalàs es mou quan ella baixa d'un salt. El Joan sent cruixir la fusta del terra en cada una de les passes i com arrossega un pesat calaix del tocador rònec. Intenta imaginar el que l'espera, però, el soroll d'una bossa de plàstic el desconcerta. En escoltar un dring metàl·lic obre els ulls per veure què és. Però ella du les mans amagades al darrera i no li permet veure què hi oculta.
-Tanca els ulls una altra vegada -li demana l'Elsa, renyant-lo.
-Primer ensenya'm el que portes.
-Tu confia en mi - li diu amb un to carregat de males intencions.
L'obeeix a contracor, però no abaixa la guàrdia. Sent com ella torna a incorporar-se al seu damunt, agafant el ritme d'abans.
Quan ell intenta tocar-la, l'Elsa li agafa la mà al vol i la hi estira enrere fins recolzar-la a la pesada capçalera de ferro forjat, que està ancorada fortament a la paret. Ell no es resisteix, es deixa fer. Si s'ho hagués proposat li ho hauria pogut impedir.
Sent la mà esquerra empresonada dins d'una freda manilla metàl·lica, i en voler-la moure s'adona que la té lligada a uns dels barrots del llit. L'Elsa agafa un altre joc de manilles i encadena un dels extrems al barrot del costat. El Joan amaga la mà que li queda lliure per complicar-li la feina. El fet de resistir-se el diverteix. L'Elsa subjecta un petit joc de claus, fent-les dringar mentre les agita suaument davant seu. El Joan fa l'intent fallit d'apoderar-se'n, però amb un acte reflex l'Elsa les llença lluny, a l'altra punta de l'habitació.
Una de les mans, però, la té lliure. El Joan li sembla que aquesta mena de llibertat a mitges el deixa encara amb un cert avantatge. L'agafa pels cabells, sense tibar-los massa fort. Demostrant-li, tot jugant, el seu costat més viril.
-Aquest cop no pararé -afirma ella tot condemnant-lo a un plaer imminent.
-Per favor, no, no paris. Sóc teu.
S'omplen la boca de petons, entortolligant-se les llengües. Els seus cossos es mouen rítmicament. Cada vegada més de pressa. Fora de la cabana se sent, esmorteït, l'aldarull dels grinyols del somier i dels cops secs que fa la capçalera al picar contra la paret.
L'Elsa el mossega deixant-li unes lleus marques en els braços. Contrau les cames per frenar-lo. Li colpeja el pit, tot sabent que quan més es resisteixi més l'excitarà. Ho fa expressament.
Deixa de moure's i comença a llepar-lo amb delit, com si fos de xocolata. S'incorpora per anar baixant i s'adona que el Joan la mira de reüll.
-Sshh... hem quedat que tancaries els ulls.
I amb la mà li tapa la cara. Però ell, amb la velocitat d'un felí que ha estat esperant l'oportunitat de llançar-se al damunt d'una presa, s'abraona sobre la manilla que encara està oberta i, en un vist i no vist, la tanca al voltant del canell d'ella.
L'Elsa es queda desconcertada. No esperava aquesta reacció. Durant uns segons resta amb la mirada atònita, com la del caçador que ha quedat atrapat estúpidament en la seva pròpia trampa.
Portat per la victòria, en Joan es posa a sobre d'ella triomfador.
-Para! Joan, Para! -li demana, aquest cop seriosament.
-Sí, sí, amor meu, crida, crida que m'agrada sentir-te udolar. Estem sols i no ens sent ningú.
És l'angoixa en els ulls de l'Elsa el que el fa adonar-se de la situació. Ambdós s'han quedat lligats al capçal i les claus són a terra, a l'altre extrem de l'habitació. El Joan somriu, fent veure que no passa res. Que tot allò es quedarà en una simple anècdota. Que no els costarà gaire deslliurar-se. Però unes quantes estirades fetes amb totes les seves forces el convencen que mai seran capaços d'arrencar el capçal de la paret. I tots dos han ajustat massa la manilla al canell de l'altre. Amb un gest d'impotència es mira la seva companya. Un mut "ho sento" lluita per aflorar-li als llavis, però ella li posa un dit a la boca perquè no ho digui. De res serveix buscar culpables ni fer esclatar la histèria. Tots dos s'abracen en un llarg silenci. Després, es fan l'amor com no ho han fet mai fins aleshores.

L'Elsa obre els ulls, abaltits pel cansament, i mira els del Joan, encara clucs. Voldria aixecar-se del llit per beure un bon glop d'aigua fresca. Té molta set. Però no fa cap esforç per aixecar-se. No es mou. Enlloc d'això li fa un petó a la galta i el desperta. S'abracen amb tendresa tot buscant-se un altra vegada. Faran l'amor obsessivament, fins que no puguin més. Pretenen arribar als llindars de les seves forces fent allò que més els agrada. Esprémer-se fins al límit. I llavors, fer-ho encara un cop més...

Si han de morir, que sigui de plaer.




Nina Abril