L'estrany (definitiu)

El record del teu passat s'estén davant teu com doloroses i punxants imatges de malestar, agonia i desesperació. Ets a un recinte tancat, poc il·luminat, de decoració barroca i sobrecarregada pel que pots intuir entre siluetes informes. T'adonés de que et trobes estes a un petit llit, brut de taques d'origen indeterminat, potser sang, la teva pròpia sang. Et trobes nu però la teva vista flaqueja per moments i no arribes a divisar el teu cos per comprovar el seu estat. Cap dolor, no obstant, sembla afectar-te excepte per un general malestar pesat, constant. L'ansietat i la teva respiració compulsiva, la vista borrosa, no t'impedeix aixecar-te i divisar certes formes indefinides, vials o material mèdic d'utilitats inversemblants, abans de desmaiar-te al terra del recinte.

Tornes a recuperar la consciencia i, amb ella, la dolorosa realitat de la teva situació. Recordes certes cares, certes situacions violentes però encara amagades sota l'ombra de la broma que t'embota els sentits. La vista no ha millorat però pots avançar palpejant els objectes a la teva línea de visió i assegurant les teves passes a terra, que ressonen com petjades de cavall. Trobes la porta de la teva grotesca presó, tancada fermament. Les teves tremoloses empentes son inútils. Aconsegueixes intuir una finestra, no pots veure el carrer, tractes de cridar però la teva boca nomes emet un apagat gemec. El culpable del teu captiveri deu haver-te drogat amb quelcom que ha ressentit tots els teus sentits primaris. Per el to, d'un negre intens, de la finestra dedueixes que es nit tancada. Una nova volta per el recinte t'aporta una manta amb la qual tapar el teu cos afeblit i un objecte de metall, de proporcions petites però extremadament pesant. Decideixes restar en repòs al llit del teu horrible despertar, esperant a recuperar forces i voluntat, disposat a trencar la finestra amb l'objecte trobat. Ets conscient del terrible i urgent de la teva situació i de que el temps es preciós en tant que el teu segrestador pot retornar en qualsevol instant i la teva capacitat d'enfrontar-te a ell es evidentment minvada.


Un soroll et desperta de la teva tèbia quasi-inconsciencia. Es el soroll d'una porta, probablement al pis inferior d'on et trobes. L'amenaça imminent et fa despertar de sobte i tots els nervis del teu cos responen, també els teus muscles vigorosos. Et trobes certament vivificat, probablement per la remissió dels efectes de les drogues que t'han subministrat. No obstant, la teva visió segueix ressentida però aconsegueixes dirimir on es troba la finestra. Sorprenentment, el teu braç respon amb agilitat i força i llença l'objecte de metall que restava entre les teves mans amb tremenda contundència, com si fos de suro, trencant la finestra amb un terrible terrabastall. Actués per instint i mentre corres sents les ràpides passes del desconegut pujant per unes escales i els seus esforços que tracten d'obrir amb claus els cadenats on t'havia tancat. Et llences a l'aire de la nit per la finestra esberlada, caus durant una estona però el teu cos, com el d'un àgil animal, respon diligentment i amorteix el cop a terra amb un delicat moviment flexiu. Per un moment restes agenollat, impactat per la teva pròpia reacció. Corres, corres mes ràpid que el vent entre carrers desconeguts il·luminats per tènues llums...

Després de córrer durant una estona arribes a un parc amb frondosa vegetació, no has trobat a ningú al teu camí però t'introdueixes gairebé per impuls a la zona mes amagada del parc. T'adones de que la teva vista es extraordinàriament precisa i aquesta sembla rebre amb delit la claror de la lluna plena alçada al cel, que t'hipnotitza per moments. No necessites llum de qualsevol mena per veure amb exactitud les formes vegetals que et rodegen, perceps amb molta claredat els sons d'animals nocturns, el monòton crit dels grills, petits rosegadors, ratpenats... Tampoc et veus afectat per el fred inevitable de les hores fosques. Divises un petit i lluent llac, sota la mística i captivadora mirada lunar, que emet reflexes de color de plata. T'acostes a ell per a beure amb delit. Un cop saciada la teva set, contemples l'aigua. Uns sorolls de veus que t'arriben amplificades als teus portentosos sentits et destorben. Son nomes lleus xiuxiuejos. T'incorpores amb prestesa. Corres, però ja abandones la posició bípeda per la mes còmode: de quatre grapes. Uns matolls t'atreuen i, no saps perquè, et llences a ells per observar als nouvinguts. Restes quiet i escoltes la teva desagradable respiració ansiosa. Dos figures blanques apareixen i una d'elles cau al terra, l'altre, entre riures, s'abraona sobre la primera. Es una parella d'enamorats pecant en una nit de lascívia. Quelcom et diu que els interrompis i demanis ajut. Però el pensament es esborrat per un altre, mes estrany, mes subjugant, mes sinistre e irracional. El teu cor batega cada cop amb mes força, gairebé el sents contra el teu pit com un terrible tambor infernal. Paulatinament una tebiesa freda t'envaeix i cedeixes a aquell aliè pensament. Quelcom passa, has fet alguna cosa, la parella ha desaparegut i només queda una agradable sensació, com de satisfacció demencial. Atordit tornes al clar de lluna amb el llac i novament beus aigua amb fruïció. Lentament el líquid torna a la seva calmada forma pertorbada per les teves mans i apropés la cara per veure el teu reflex. Maleït sia! Cap forma humana et retornen les cruels aigües! Amb espant per la teva visió caus cap enredera, volent fugir. Tornes a incorporar-te però el que reflexa el llac es un monstre, un ésser sense similitud possible amb cap home: braços desproporcionadament llargs i robustos finalitzats amb mortals urpes, tacades de sang, cara grotesca i terrible, salvatge, amb una llunyana similitud a les dels gossos o llops, mous les mans i el reflex del monstre respon movent alhora aquelles terribles extremitats. Un udol terrible trenca el silenci de la nit, el teu udol inhumà.