L'estel

Un dissabte, els meus pares i jo, vam anar a una botiga de joguines perquè volien que jo tingués un estel. Em van demanar que triés el que més m'agradava i vaig agafar-ne un amb ratlles de diferents colors, blau, groc, verd, taronja, rosa... i al darrere tenia una cua plena de llacets. De seguida que el vaig veure em va agradar, però la meva mare em va dir que n'hi havia de més bonics. I jo em vaig posar tossuda i vaig dir que volia aquell i cap altre més, i al final me'l van comprar.

Va arribar l'endemà i vam anar a la platja a fer volar l'estel. La meva mare em va ajudar a aixecar-lo, perquè deia que ella havia tingut molts estels de petita. I un cop ja volava, em va passar aquell fil gruixut cargolat mil vegades a una nansa de plàstic groc i em va dir que sobretot, passés el què passés, no el deixés anar mai. Jo vaig pensar que no seria tan estúpida com per deixar anar l'estel, tant que m'havia costat.

Al principi de tot agafava la nansa amb les dues mans i no m'atrevia a deixar anar gens de fil, perquè tenia por que, si donava moltes voltes i arribava al final, el fil no estigués lligat amb un nus al tros de plàstic i l'estel se n'anés volant. Mica en mica vaig anar perdent la por i vaig començar a deixar anar fil. L'estel cada cop era més petit i cada cop estàvem més lluny l'un de l'altre. I va arribar un moment en què no em quedava gens de fil. I l'estel estava allà, quiet, volant, sempre en el mateix lloc, lligat a mi. M'avorria.

Llavors vaig començar a pensar que era bastant absurd seguir aguantant aquell estel que no feia res ni per distreure'm ni per distreure's. I també vaig pensar en altres estels que havia vist que tenien amigues meves: amb diferents estampats, amb dues nanses... Amb aquells estels sí que t'ho passaves bé... No pas amb aquell que només es limitava a aguantar-se dret enmig del cel... Jo volia un estel que em fes sentir com si volés, com m'havien explicat les meves amigues. I sense pensar-m'ho més, vaig tallar el fil, trencant-lo amb les mans i vaig deixar-lo anar. I l'estel va volar lliure. I veient com se n'anava el vaig trobar a faltar. Em vaig quedar mirant com s'enlairava, però ell mai es va girar. Potser algú el va trobar i se'l va quedar. Potser m'espera en algun lloc. Potser no el veuré mai més. Potser li vaig fer tant de mal que no tornarà a volar, o potser sóc jo la que no volarà mai més. Potser era jo la que volava entre els núvols i era l'estel que tocava de peus a terra...