L'espera

Un relat de: kukutxa (nana)

Assegut, a la butaca que a ella tan li agradava l'esperava, com sempre. Sabent que aquell vespre era, en certa manera diferent. Aquella butaca vella i atrotinada que datava els inicis de la seva relació, ja estava una mica gastada i havia deixat ja el relleu i la marca de qui s'hi havia assegut sempre, ella. Sovint, als vespres, abans de fer el sopar, es posaven asseguts tots dos l'un damunt de l'altre, i contemplaven el paisatge que els deixava entreveure la finsestra tan gran que els marcava la silueta de la ciutat. Mentre, pensaven i també parlaven i somiàven projectes plegats. Però aquell sofà era clarament d'ella.
Sabia que ella estava al caure, i que ho faria amb els resultats a la mà. Sabia que la vida d'ella estava en mans. Mans, que no precisament eren les d'ell. Què podia fer?
Viure mentre veia com es consumia i com s'apagava per dins?
Havia d'acceptar que allò s'acabava, i que ella ho deixaria estar. Ella n'estava farta, no volia seguir endavant amb les cures.Volia seguir amb el que li quedava i ell sabia que aquest era ell.
L'única sortida, era estar fins al final de tot. Però tampoc volia acceptar-ho, perquè ella era tot el que li quedava. Ella i el seu amor la seva tendresa, el seu tarannà.

Estava nerviós. Pensant en possiblitats. Pensava que potser venia amb bones noticies. Però no sabia. Desitjava veure arribar la seva estimada amb un somriure de punta a punta de la cara. Però qui sabia?
Pensava que li quedaria d'ella si marxava.
Estava vaguejant pel seu laberint d'idees dins del seu cap.

Però de sobte aquell caminar tan lleuger i suau que apenes deixava sentir la porta, era molt caracterísitc. El suficient, perquè ell notés i sabés que aquella només podia ser la seva estimada.
La clau a la porta, va fer aprovar les seves especulacions. Evidenment era ella. En certa manera no volia que ho fos perquè havia arribat el moment de la veritat. Però desitjava amb angustia arribar al final d'aquells dubtes tan angoixants, que havia tingut durant tota la tarda. No l'havia acompanyat perquè ella li ho havia demanat.
Però ara havia arribat el moment.
Va girar la clau com si això hagués de fer mal a la porta i ella ho volgués evitar. LA porta grinyolava, des del dia que van anar a viure junts, ella l'insistia que ho arreglés. I ell el manetes, encara no ho havia arreglat. Sabia que ella estava darrere seu. Però la butaca estava d'esquena i ell no gosava veure la cara per por. Notava tristesa. Amb, l'Àsia sempre podia saber que passava sense mirar-li als ulls, sense mirar-li la cara.

No podia esperar més, em vaig girar i vaig treure el cap per un cantó de la butaca. Allà estava ella. Amb la cara mullada, i amb les bosses a la mà. Instantaniament, va deixar anar les bosses i em vaig aixecar en el moment que ella anava a caure. Per sort la vaig agafar a temps i la vaig portar a braços amb mi cap a la butaca.
Recollida entre els meus braços com un nadó, vaig besar-la.
No calia una resposta. Estava tot dit.


No volia arreglar el pany de la porta. Em portava records. No solia sentar-me a la butaca. Al costat de la butaca, vaig posar la que vaig comprar i m'asseia cada vespre, a observar la ciutat i enraonar aquest cop amb el que ella em va deixar al morir, la Mariona. Tenia els mateixos cabells arissats i castanys, uns ulls grans i uns llavis perfilats.


Comentaris

  • Per fi![Ofensiu]
    mirare | 15-11-2005 | Valoració: 10

    t'he trobat!! M'ha costat una miqueta, pro ho he aconseguit!
    Crec que ets tu... dones pistes facils ehhh l'"Àsia" només hi ha una persona a la meva vida que li agradi tant aquest nom, i ho demostri tant.....nomes pots ser tu....

    M'ha agradat llegir els teus dos relats publicats, junt amb tants altres que m'has ensenyat, acompanyats amb acords, o amb una tendresa que tens a dins.
    Crec que ara podràs també llegir els meus, em fa cosa, però mira...es una altra manera de mostrar-me a la gent del voltant, no trobo cap altra manera de fer-ho. Ho sento.

    Segueix escrivint i encomanant-nos ganes de fer-ho a nosaltres!
    T'estimo

  • només em faltava[Ofensiu]
    Perestroika | 12-11-2005 | Valoració: 10

    això avui, reina! Quin fart de plorar!
    Encantada enormement de compartir amb tu aquest petit trosset de nosaltres que ningú enten.... llegire allò que ens regalis..mil petons

l´Autor

Foto de perfil de kukutxa (nana)

kukutxa (nana)

18 Relats

37 Comentaris

22296 Lectures

Valoració de l'autor: 9.75

Biografia:
Mirem la foto i que veiem? Un paisatge cremat, de tantes coses i una planta que aguanta, malgrat tot.
A vegades no sé com poden sortir aquestes coses, que sé que jo després no m'acabo del tot de creure, perquè és molt dificil portar-ho a un mateix, i és facil escriure-ho i esxpressar-ho. Realment ho penso i escribin't-ho, en deixo constància, per després quan necessito llegir-ho, veig que realment ho penso i que m'ho he de creue.
Així sóc jo.
Sovint crec que em penso massa les coses i que somio molt però que seria aquest món sense els somnis? M'encanta, posar-me música a la meva habitació (bona música) estirar-me al llit, tancar els llums i els ulls i....... clash....... somiar. Inventar projectes, cercar opcions.

ANNA