Les Thermes de Budapest

Recordo que aquell desembre de 1997 Budapest era una ciutat culta, senyorial i decadent amb unes enormes ganes de deixar enrere passats grisos de dominació soviètica i d'enganxar-se al tren de la modernitat sense renunciar al seu antic esplendor. No puc descriure amb quatre ratlles tota la bellesa que emanava de Budapest, no li faria justícia i resultaria ridícul, a més el tema ara és un altre.

Em trobava malament, tenia la musculatura de l'esquena dura com una fusta de planxar i per aquest motiu aquell dia no vaig voler anar d'excursió amb tota la colla. La colla, quines eines eren!! Budapest s'ha de sentir en companyia d'algú apropiat o sòl si no és possible. Així que vaig decidir quedar-me a l'hotel a descansar i fer un tractament anti àlgic al magnífic balneari thermal. Els hotels de totes les estrelles disposaven de fantàstiques instal.lacions amb aigües veritablement thermals i donava gust deixar-s'hi anar.

Jo ja hi havia estat anteriorment, per tant, quines ganes d'anar a passeig amb aquella gent amb la qual no hi tenia res en comú, que es mouen en la hipocresia i la superficialitat, que no m'entenen, que no els tinc res a dir. Aquell club elitista de mascles propietaris de les seves femelles, carregades de brillants i abrics de pell de Linx Ibèric que viuen en gàbies d'or a canvi de deixar-se maltractar; homes als quals l'única cosa que els importava de tot el viatge era poder explicar que havien estat sopant al Gundel. El meu marit hi havia trobat el gust (o els diners), ara que l'havien deixat entrar, i s'entestava en muntar una activitat darrere l'altra i ja no anàvem sols enlloc o amb els amics dedebò. I el que em feia més ràbia és que es dedicava a fer proselitisme de les bondats de la ‘secta' fins i tot a mi. Que es pensa que em mamo el dit, jo? A mi també m'agrada la bona vida, com a tothom, però no cal ser istriònic ni dèspota ni fals per gudir-ne. Una vegada n'hi havia un que, ben repapat a taula, afirmava tan tranquil: "Còm pot ser que el vot d'un obrer de barriada valgui el mateix que el d'un enginyer? A veure si és el mateix un obrer que un enginyer!". Ningú va obrir la boca, ningú ho va rebatre. Intolerable, vomitiu.

No, ni parlar-ne, sola al balneari estaria millor i podria entretenir-me amb les meves cabòries sense donar comptes a ningú ni haver de fer el paperot per no deixar-lo malament, al meu marit. Em quedava i prou.

Aquell matí, abans de sortir, haviem fet l'amor si es pot dir així, perquè la veritat és que no tinc gaire clar la mena de joc que representàvem més o menys cada sis o vuit mesos. Em fa l'efecte que ell no quedava gaire satisfet i jo, gens. Feia anys que la voluptuositat havia desparegut i com que mai havíem estat una parella afectuosa, doncs ni tendresa ni màgia hi quedaven. Ben bé era per amortitzar l'habitació amb un ‘polvet'. I bé, jo amb unes ganes ja de perdre'ls de vista a tots hauria fet el que hagués convingut per precipitar-ne la sortida; el que jo volia era regalar-me una bona estona entre aigües, fangs i mans expertes sense inteferències. L'esquena em feia tant de mal, des de feia tant de temps, que no estava per massa històries ni per ningú.

Així que van ser fora vaig posar-me el bernús i les sabatilles i me'n vaig anar al soterrani on hi havia de tot: una piscina climatitzada de dimensions gairebé olímpiques per nedar metres i metres sense topar amb ningu, una altra més petita amb dues temperatures d'aigua, sauna seca i de vapor, pediluvis, jacutzi personalitzat, sala de relax, bar i un ambient europeu d'allò més educat, però sobre tot, hi havia les meves estrelles favorites: els fangs i els massatges que havia encarregat prèviament.

Després d'anar per tot arreu i de fer-ho servir tot i quan ja semblava que la meva anatomia s'estava estovant, va tocar el torn del massatge. Aquest invent fantàstic que no es pot fer amb màquines, sino que són les mans amb la seva particular escalfor i el tacte que dóna la psicomotricitat fina dels dits humans que els fan tan agradables i insustituibles a qualsevol artil.lugi mecànic.

Aquest cop em va tocar un home, jo no ho havia demanat, però va anar així. En un principi em vaig sentir torbada, perquè em va fer treure tota la roba, no només abaixar el banyador just fins la ratlleta del cul. Núa totalment. Vaig intentar sobreposar-me i vaig pensar que era un professional que estava acostumat a veure de tot, com els ginecòlegs. Així que estirada sobre la camilla vaig tancar els ulls i el vaig deixar fer procurant no pensar en res.

Va començar per l'esquena i el coll, lentament, profundament, sense deixar ni un mil.límetre desatès. Semblava que els meus músculs s'anaven tornant d'argila fina per fer una peça de ceràmica d'alta qualitat. Després les cuixes i les cames, i una altra vegada les cuixes, l'interior de les cuixes, lentament, profundament… M'ho ha semblat o ha estat real? Crec que amb la punteta dels dits m'ha fregat lleugerament el clítoris! No n'estic segura… Ui! Un altre cop!?

Feia uns vint minuts i em va demanar que em donés la volta, ara quedava panxa amunt, jo, amb els ulls tancats. Va començar pels braços, lentament, profundament, cap al pit, cap els pits que amassava amb delicadesa una vegada i una altra. No em tocava els mugrons, els vorejava just al límit. Quina tortura!! Després la panxa a ran de puvis i un altre cop les cuixes, l'interior de les cuixes i amb la punta dels dits, ara si, em fregava el clítoris una vegada i una altra com aquell que ho fa sense propòsit. Jo a voltes obria els ulls només una ratlleta per mirar-me'l. Mare meva, còm m'agradava!! Quina sort no haver anat d'excursió! Volava. Mai m'havia sentit així. Per fi vaig escalatar reprimint un crit, però, perquè les cabines, tot i que eren individuals, no tenien sostre i es comunicaven. Ell es va abalançar a sobre meu i ens vàrem besar folls de passió. Jo li acariciava el penis dur que encara tenia amagat dins els pantalons, i tot d'una… Rrriiiiiinnnnnngggggg!!!!… va sonar el timbre que marcava el final del temps del massatge. Un ensurt de Déu! ! Vàrem haver de parar de cop, evidentment, la cabina havia de quedar lliure. "Ens podriem veure a les 7, quan acabi el meu torn", va dir. Malaït sigui!, aquella mateixa tarda jo i tot aquell grup de merdosos tornàvem cap a Barcelona. No sabia llavors que aquesta seria una constant en els temps que havien de venir: el darrer minut de la darrera hora del darrer dia: "Ho sento, marxo avui mateix a les 3 però pot ser tornaré el mes de maig". "Bé, fins al mes de maig, doncs". També era mala sort, dimonis! Si en vaig dir de renecs!

Vaig sortir de la cabina tan atordida que no sabia ni on anava. Feia molts anys que estava casada i mai, mai, li havia estat infidel al meu marit ni se m'havia passat pel cap i ara, ara què? Això, ara què? Doncs per començar el mal d'esquena crònic em va desaparèixer de repent sense deixar ni rastre, la qual cosa era bona en si mateixa (Quins tractaments més bons que fan aquí!), l'altra era que un home m'havia estimat, si més no, jo li havia agradat i això volia dir que jo era desitjable, però, el cataclisme interior que tot això m'havia produit em marcaria per sempre més.

Resulta que només arribar a l'hotel de Budapest, per una vegada el primer dia, la primera hora, només obrir les maletes i el temps just per fer un cafè al bar de sota, algú va entrar a l'habitació i em va robar les joies que hi portava, però jo em vaig pensar que me les havia descuidades i no les havia dut perquè era un hotel de cinc estrelles amb clau magnètica, del tot segur. Així que quan vaig tornar a casa i vaig veure que no hi eren per enlloc vaig ser conscient del robatori però no ho podia denunciar perquè no estaven a la caixa forta i no tenia dret a fer una reclamació formal.

La impressió que em va produir l'encontre amb el massatgista va ser tan intensa que em vaig adonar que no podria passar mai més sense allò que ell m'havia fet sentir i que el meu marit mai no m'ho podria proporcionar. Vaig emmudir durant tres mesos, ni una paralua durant tres mesos. Tothom es pensava que era a causa del disgut per haver perdut tantes joies d'una sola tacada. Ni de lluny m'importaven a mi les joies! El problema era molt més greu que quatre arrecades. Els meus sentits havien despertat i de sobte m'havia convertit en una altra persona ara, quan ja no esperava res. Amb tan breu espai de temps tot s'havia capgirat, el meu món conegut s'acabava d'enforsar i davant meu s'obria un abisme que em semblava infranquejable però que no podia eludir. No em veia en cor de tornar a tenir sexe amb el meu marit. Ara em feia fàstic. Havia de descobrir qui era jo realment. No hi havia marxa enrera ni fer veure que no havia passat el que acabava de passar. Ara començava una etapa incerta de la meva vida… a partir d'aquest instant precís començava dedebò la resta de la meva vida: la recerca de l'amor, o del sexe?

Vaig sentir brillar una espurna de malícia al fons dels meus ulls.